Francesc Ribera, conegut al país com a “Titot” (Berga, 1967) és un home polifacètic de la nostra cultura. Cantant i lletrista de Brams i membre de nombroses altres formacions musicals, ha fet les seves incursions a la política de la mà de la CUP, formació per la qual és regidor a Berga. Un dels seus nombrosos projectes fou musicar un grapat de sirventesos del gran poeta medieval Guillem de Berguedà. Aquest personatge fascinant i que el fascina torna ara amb el seu debut en la novel·la, La mort de Guillem de Berguedà, que ha publicat Ara Llibres. Una novel·la del tot recomanable que ens fa viatjar al cor dels nostres comtats medievals tot seguint la pista de l’assassí d’un poeta majúscul. Un debut dels que es fan notar.

-Fa ja bastant anys vàreu recuperar alguns poemes de Guillem de Berguedà per fer-ne un doble disc, ara aquesta novel·la. És un personatge que us acompanyarà sempre, us fascina?

-Home, és de Berga i tenia un tarannà cràpula, li agradava viure als límits i expressar la seva irreverència en els sirventesos. És semblant al que 800 anys després vàrem fer una mica amb Brams. Ell no buscava emocions interiors, sinó el sarcasme, les crides al combat i el que hem fet és una actualització, porto mitja vida fent-ho. El gènere poètic i la procedència ens agermana i és un personatge que et va acompanyant i que he anat reivindicant al llarg del temps, però no recordo ni per què se’m va ocórrer fer la novel·la, però el 2014 en tenia el 80%  i vaig decidir fer l’embranzida final per poder recuperar el personatge.

-Formalment incloeu tres tipus de discursos: el del narrador en tercera persona i després unes memòries de la investigació fetes per un dels personatges, Hug d’Empúries; i també un dietari d’un frare, els dos en primera persona, com funcionen?

-El dietari és un poc forçós perquè a l’època molt poques persones –potser els reis- feien memòries i escriure no era com ara, però és una llicència que faig servir i que permet afegir una nova veu. Hug escriu des de Muro el 1230 perquè va participar a la Consquesta i va acabar amb una alqueria allà, atorgada en el repartiment. Jo he documentat molt el llibre i per exemple en Dalmau de Rocabertí va anar amb Hug a la conquesta i va morir a la batalla de Portopí. Hug morirà d’una pesta poc després, però necessitava aquests contrapunts.

-Una novel·la que té lligams creatius amb Formentera…

-Sí, després del 9 N me n’hi vaig anar amb la intenció d’acabar-hi el llibre, necessités el temps que necessités. Curiosament va ser allà on també vaig acabar el disc dedicat a Guillem de Berguedà. Normalment hi vaig sovint.

-Com veieu aquest debut en el camp de la novel·la?

-Jo estic molt tranquil perquè el que m’havien de dir ja m’ho han dit. No descarto que hi hagi errades, és clar, però hi ha molta documentació i en aquest sentit vaig tranquil, fins i tot hi havia versions oficials equivocades i amb facebook i twitter he tingut molts medievalistes discutint força coses. Ha estat molt enriquidor.

-Hi havia moltes ganes de matar en Guillem de Berguedà?

-Era un home que vivia al límit i en aquella època de vegades l’afectat es presentava a casa teva amb una pila de soldats perquè la mort era molt més barata que ara. Jo trobo que encara va viure prou per la manera com es jugava la vida. Pensa que va pelar el vescomte de Cardona que a l’època era com un xeic d’ara. En Guillem de Berguedà no tenia por.

-Heu seguit la tradició de les nombroses proves que han de superar els personatges com a les novel·les de cavalleries i heu escollit un equip de tres persones…

-Sí, això enllaça tant amb l’època com amb la voluntat de fidelitat al mecanisme de relat. Viatgen tota l’estona i necessiten fer-se perdonar alguna cosa. I els tres personatges els he fet compatibles, Dalmau és el més impetuós però mai no es rebel·la contra la jerarquia i el frare no diu res però és qui en realitat dirigeix.

-Si Guillem de Berguedà, poeta preferit del rei Ricard Cor de Lleó a la cort d’Aquitània, fos anglès, seria un mite?

-Per descomptat, seria un personatge semimitològic com Robin Hood. Està documentat que era a la cort amb Ricard d’Anglaterra quan era duc d’Aquitània.

-Per què penseu que ens fascina l’època medieval?

-Totes les cultures tenen el seu gran poema èpica i nosaltres el més proper és la recreació de Verdaguer, poca cosa hi ha. El més semblant que tenim és la història del segle XII i XIII, ple de conquestes, després ho hem anat perdent tot i has de recordar les èpoques d’esplendor. Tot aquest món forma part del nostre cos èpic. Després va venir la debacle.

-I no heu renunciat a la novel·la negra per a l’estructura…

-La manera de poder explicar aquest llibre i de parlar de la figura del poeta era un cop mort, si no hauria sortit una novel·la biogràfica que no era tan emocionant. Un cop mort permetia anar tibant dels records.

SEBASTIÀ BENNASAR