El nomenament de Maite Salord com a presidenta del Consell Insular de Menorca i de l’Esperança Camps com a consellera de Cultura del Govern Balear situa en un primer plànol polític -ja conegut per a Salord, que havia estat regidora i consellera al Consell- dues de les escriptores menorquines -ciutadellenques totes dues- amb més projecció en el conjunt de la literatura catalana. Esperem que aquests nomenaments no estronquin la seva creativitat, però aprofitarem per repassar alguns dels seus principals cims literaris per intentar traçar la trajectòria literària d’aquestes dues dones que a partir d’ara tendran unes responsabilitats polítiques molt més intenses.

MAITE SALORD (Ciutadella, 1965) es va llicenciar en filologia catalana a Barcelona i ha estat professora de llengua i literatura catalanes a l’ensenyament secundari i membre de l’Institut Menorquí d’Estudis. Ha publicat articles sobre la literatura de Menorca en diverses publicacions,  La seva trajectòria literària va tenir uns inicis vinculats molt més a la literatura per a infants i joves que no per a adults, tot i que el 2007 va fer un dels seus grans cims literaris amb la publicació de La mort de l’ànima, amb Proa, la novel·la que havia quedat finalista del premi Sant Jordi el 2006. Es tracta d’una obra d’una insularitat feridora, però a la vegada totalment universal, amb el passat que sempre torna per a obrir ferides i on Menorca es barreja de forma extraordinària amb una història de desencisos i desarrelaments del tot captivadora.

Fa uns mesos va reincidir en el camp de la narrativa per a adults amb L’alè de les cendres, publicada per l’editorial menorquina Arrela. Aquesta novel·la, centrada en la guerra civil i la primera postguerra és molt dura i escrita d’una manera que demana una gran participació per part dels lectors, però fins ara ha aconseguit unes crítiques unànimes que elogien la magnificiència del seu text.

ESPERANÇA CAMPS (Ciutadella, 1964) és avui per avui una de les escriptores més interessants de la literatura catalana. És periodista de televisió i va treballar més de vint anys a Canal 9. Es va donar a conèixer amb la biografia del grup menorquí Ja t’ho diré i a partir d’aquí la seva obra en prosa ha anat conformant un univers que li ha valgut algun dels premis més importants de la la literatura catalana contemporània. Així, el 2004 va publicar a Bromera Enllà de la mar, que el 2003 va guanyar el premi Joanot Martorell i el 2005 va editar Quan la lluna escampa els morts, una novel·la molt dura i desencisadora que li va valdre el premi Ciutat d’Alzira i el de la Crítica dels Escriptors Valencians. Li van seguir Eclipsi el 2007, premi Vicent Andrés Estellés, una novel·la molt intensa escrita amb una primera persona molt potent. El 2008 es va endur el premi El lector de l’Odissea per El cos deshabitat, que es va publicar el 2009 i que és una reflexió sobre la creació, l’individu i la solitud, on usa molt bé el recurs del monòleg. El 2012 serà un any especialment productiu on s’endinsa en la crisi a través de la nouvelle Col·leccio particular, publicada per Moll, una obra del tot captivadora on fa una exhibició de tot el seu art narratiu. En una versió més extensa el mostra aquell mateix any a Naufragi a la neu, una de les seves obres més ambicioses i que li havia valgut el premi Ciutat de Xàtiva. El 2014 i juntament amb Empar Marco va publicar Vertígen, una crònica brutal en forma de novel·la dels darrers dies de Canal 9 però també de la corrupció política i moral al País Valencià, mentre que fa poques setmanes s’ha produït el seu esperat debut en la novel·la negra amb La cara B, publicada per Llibres del Delicte, una obra de gran valor literari que obre noves perspectives en el camp del gènere en català en la nostra llengua.

Tant Salord com Camps són representants, doncs, de la nova fornada de dones narradores de la literatura catalana que a partir de l’any 2000 cap endavant i sobretot a partir del 2005 han aportat una renovació important a les lletres nostrades aconseguint una major visibilitat. Ara tenen la responsabilitat de fer-se veure en la política de progrés a les Illes.

SEBASTIÀ BENNASAR