Feia molt de temps que no anava a la llibreria Ona. Massa. Trimestres massa carregats, horaris que canvien, excuses que ens busquem per no anar a veure els amics. Perquè la Montse Úbeda és molt més que una llibretera, és una amiga. Només les amigues tenen una llibreria plena de tresors amb un aire condicionat que et salva de la mort. Existeix la calor humana, però també existeix el refresc humà, la taula de salvació per als nàufrags. La llibreria Ona és tot això i molt més. Ha passat mitja hora de les sis quan hi entro. És divendres, tres de juliol. De sobte comencen els miracles amb nom de dona. Em trobo amb les meves alumnes que vénen a mirar, a rebostejar. La cultura del país es manté gràcies a gent com elles. Hem anat a veure si trobàvem joies als prestatges de segona mà. Sembla mentida, tantes coses bones com es fan avui en dia i ens n’anem a buscar sempre els nostres referents.

Més tard arriben dos àngels, la Sabina Andrés Rodrigálvarez i la seva germana. Jo encara no sé que són dos àngels, però ho descobriré ben aviat. Em quedo mirant-la perquè em sona molt i no sé d’on. Ha vingut a deixar uns llibress preciosos, molt bonics. Són de la Xènia Dyakonova, aquest petit tresor rus que tenim a casa nostra i que ens ofereix magnífiques traduccions i que ara, a la fi, podem llegir en versió catalana. Els afortunats l’havien pogut sentir a Sant Petersburg, la seva ciutat natal, on es veu que la tenen molt ben considerada com a poeta. No m’estranya. Ara sí que ja són àngels, aquestes criatures que et posen a les mans llibres diferents, bonics, carregats de profunditat. La Sabina ha engegat el projecte de Blind Books i fa llibres preciosos. Quedem que li demano a la Xènia permís per reproduir un dels poemes del llibre per a vosaltres, lectors. En arribar a casa li escric i respon amb aquella rapidesa habitual. El llibre es diu Per l’inquilí anterior i em diu que esculli el poema jo mateix.

En un primer moment estic temptat de posar un text molt interessant que li vaig sentir recitar a Farrera, el petit poble a més de 1.300 metres d’alçada on ens vam conèixer. Allò sí que era refrescant. Per no dir que feia un fred molt notable, novembre, primeres nevades. Però em decideixo per aquest text:

PUBLICITAT

Només jo aconsegueixo fer llibres perfectament

invisibles. Vaig deixar-ne un parell a la bústia del

capellà del poble, però els va confondre amb la

civada i els va donar al seu cavall. La meva cosina

de París els posava darrere dels finestrons, perquè

els vidres no es trenquessin amb un cop de vent. Jo

mateixa n’he ofegat alguns a la banyera, incapaç

de distingir-los de les bombolles de sabó. Però al-

gun dia tindran substància, tanta, que fins i tot els

estuiants de batxillerat els odiaran a mort abans

de saber-los, per un sol dia, de memòria.

El llibre alterna aquesta mena de texts gairebé de prosa poètica amb altres poemes molt més formals on la rima i l’estructura estan marcats. El conjunt és una petita meravella ben editat que arriba molt al lector, ple de càrregues de profunditat i on destaquen especialment les il·lustracions del Miquel Pang Ly.

La tarda continua passant a la llibreria Ona i tot gira al voltant de dones. Si la Xènia està d’enhorabona amb aquest poemari, els lectors i usuaris d’Ona també. La Jenn Díaz hi farà un taller d’escriptura aquest mes de juliol. La Xènia és de 1985, la Jenn és del 1988, insultantment joves, insultantment bones escriptores.  Continua la tarda entre llibres bonics i continua la conversa i la Montse explica la seva santíssima trinitat literària: Manuel de Pedrolo, Mercè Rodoreda, Montserrat Roig. Surt a tomb el documental de Pedrolo i la carta duríssima de la Rodoreda al Joan Sales contra Pedrolo: “L’enemic a abatre”. Crec que malgrat els odis Rodoreda i Pedrolo tenen una cosa en comú: als dos els ha fet molt de mal un llibre: El mecanoscrit del segon orígen en el cas de Pedrolo, La plaça del Diamant en el cas de la Rodoreda. LLibres que han servit per ocultar els altres llibres. Llibres que no deixen veure que la Rodoreda és una de les millors contistes del món, llibres que oculten La mort i la primavera.

Les clientes que entren també són dones, només al final, un home. Les dones són les lectores, constatació absoluta. Mentrestant m’emporto un llibre bo i bonic i en sortir al carrer ja no fa tanta calor. Qui diu que la literatura no salva vides?

SEBASTIÀ BENNASAR