L’ALGUER, EN CLAU DE FESTIVAL LITERARI

Diuen els qui en saben que L’Alguer és el viatge mític dels catalanoparlants. La ciutat sarda -45.000 habitants, aproximadament un terç catalanoparlants segons dades no oficials- és el vestigi més oriental on es parla català (encara que la dita fixi Maó com a punt referencial, cosa que no agrada gens als algueresos). Vaig tenir l’oportunitat de fer-lo gràcies al Flavio i la Paola Soriga, dos germans sards, escriptors els dos, que des de fa vuit anys dirigeixen el festival Sulla Terra Leggeri, que enguany ha tingut diversos escenaris i el principal ha estat L’Alguer.

Arribo el divendres 24 de juliol a la ciutat i tinc tota la tarda lliure. El festival és a Sassari (atenció, el seu equip de bàsquet ha guanyat la lliga italiana, o sigui que ja podeu imaginar la repercussió que pot tenir l’endemà una discussió sobre periodisme esportiu) i jo em dedico a descobrir la ciutat vella i el port, a respirar una mica d’aire pur i de turisme de tota mena.

Dissabte al matí, dia de Sant Jaume, les nou del matí. A la llibreria cafeteria Cyrano s’hi concentren més de cinquanta persones per assistir a l’estrena del nou disc de Claudio Sanna, el cantautor alguerès que de bon matí ens mostra com sona un disc amb versions de poetes, entre ells una peça que aprofita un poema de Joan Elies Adell, el delegat de la Generalitat a l’illa. A primera fila, Mario Bruno, l’alcalde d’esquerres i nacionalista de la ciutat i a poc a poc el públic que va arribant per escoltar en Sanna i la seva música vigorosa.

claudio

El dia continua amb una trobada molt esperada, el guanyador del premi Stregga d’enguany, Nicola Lagioia, aconsegueix pràcticament triplicar els assistents al concert de Sanna amb la presentació de La ferocia, el llibre que ha arrassat enguany a Itàlia. És clar que ha passat una hora més i a poc a poc la son deixa pas a un cel immaculat i a una calorada brutal que l’escriptor aguanta estoic. En un moment donat el debat deriva a les possibilitats reals de viure de la cultura a Itàlia. Són poques, com a tot arreu, però hi ha una pila d’homes i dones que fan tot el possible per aconseguir-ho. A l’hora de dinar sec amb ell a la taula i també amb el jovenissim Marco Peano, torinès del 1979 que s’ocupa de la narrativa italiana a Einaudi (una de les grans editorials italianes) i que acaba de debutar com a novel·lista. Entre els dos i Alessandro de Roma s’esforcen molt per intentar tenir una conversa durant un dinar en què el cambrer sap català i porta unes albergínes farcides més que correctes.

Dissabte vespre uns bandits sards (una tradició local molt arrelada) em segresten. En realitat són una siciliana que fa anys i un català enamorat de Sardenya, en Roger Cassany, que em convencen per anar a una festa d’aniversari surrealista que comença als bellíssims paratges de Porto Conte, una reserva natural preciosa on hi fa un concert en Piero Marras, un cantant sard dels 70 que té unes ballarines horroroses i bons músics professionals que salven l’actuació. Acabem en una pizzeria on han tancat la cuina fa molta estona i apareixen plats estranys, envoltats de molta gent molt interessant, a Fertilia, que segons diuen és una localitat creada del no res per Mussolini per acollir italians de la zona adriàtica.

És tard, la nit bull amb ganes de festa i de camí a l’Alguer ens paren els carabinieri per a un test d’alcoholèmia. Em veig fent el camí fins a l’hotel a peu (i és lluny) però miraculosament l’únic abstemi del cotxe conduïa. Cinc hores més tard esmorzo des de la terrassa meravellosa de l’únic gratacel de la ciutat i preparo la intervenció, matinal, en diumenge i amb més de quaranta persones escolant-me parlar de novel·la negra en català i de les relacions culturals entre Mallorca, L’Alguer i Catalunya (preguntes putada que et fan de tant en tant). Sorprenentment en Claudio Sanna s’ha aixecat per escoltar-me i també sorprenentment signo mitja dotzena llarga de llibres -no n’hi havia més perquè fer arribar un llibre a Sardenya és força complicat, sembla ser-. Al final acabo fent un llarg esmorzar amb Sanna que es converteix en el primer dinar realment bo a l’illa amb en Roger Cassany. Sanna assegura que els catalans diuen que no se sent parlar alguerès a la ciutat, però que és mentida: “no tenen l’oïda feta als dialectes i el nostre s’assembla a l’italià en l’entonació, per això no ens detecten”. Migdiada i passeig, m’espera un sopar amb el poeta Adell i cal reposar.

ALGUER

Efectivament, després del passeig, una passejada en cotxe fins a les afores de la ciutat i un sopar tradicional sard amb molta conversa sobre política, amics i literatura. L’Alguer en el fons és això, un mite. I si pot ser entre llibres, molt millor. Per cert, editors de la sala a la cacera de coses bones: em diuen que el llibre de la Paola Soriga és molt bo: La stagione che verrà publicat aquest 2015 a ca n’Einaudi (del retard de sis hores i mitja amb Ryanair millor no parlar-ne gaire).

SEBASTIÀ BENNASAR



Categories:Crònica

Etiquetes: , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: