EL LLIBRE PERFECTE D’ANTÒNIA CARRÉ-PONS

Passa molt poques vegades que un servidor s’enamori tant d’un llibre fins al punt de desitjar que hagués sortit del seu magí. Hi ha llibres que t’agraden molt, que t’entusiasmen i després hi ha encara aquesta categoria superior, el de la perfecció que mou a l’enveja sana (o no tant, no sé fins a quin punt això és un altre mite) i que t’obliguen com a escriptor a mirar-te’ls amb el màxim respecte. Doncs bé, És l’amor que mou el cel i les estrelles és un llibre excels, d’aquests que a mi m’agradaria haver concebut alguna vegada. També és cert que ara mateix a l’Antònia Carré-Pons se li pot presentar d’una banda la immensa satisfacció d’haver assolit aquest alt cim literari i a la vegada el vertigen d’haver d’enfrontar-se de nou al full en blanc, però com que és una dona d’empenta només podem alegrar-nos de pensar en tot el que té per escriure i de tota la felicitat que ens pot donar aquesta egarenca del 1960. Els qui han d’estar feliços són els seus editors de Meteora: aquest llibre és una joia, un diamant, i ells el tenen al seu catàleg (per cert, maquíssima l’edició i un detall preciós, el text de dedicatòria a la darrera plana).

Després de tanta emoció suposo que m’hauré de justificar. Doncs som-hi. Aquesta és una novel·la històrica amb pretensions intel·lectuals. Dit així hauria de fer córrer a tothom espaordit, però aquesta és la carta de presentació que es juga en el pròleg, l’horitzó d’expectatives que es fixa i amb les cartes repartides un només pot observar com es juga el joc i arribar a la conclusió que Carré-Pons és molt bona. Hi ha una excusa (no sé per què n’hem de dir Mc Guffin de la cosa aquesta, ja em perdonareu) que és una còpia d’un manuscrit de L’Espill de Jaume Roig que ha d’arribar a Nàpols i després les aventures que corre aquest document fins arribar a la biblioteca vaticana. Precisament aquestes aventures són les que s’expliquen en un suposat manuscrit trobat per una investigadora el 1997 a la biblioteca vaticana i que suposadament és el que llegim. I després hi ha tota la resta, que és el que conforma un llibre sensacional.

Barcelona. © Fotografia de Carles Domènec.

Barcelona. © Fotografia de Carles Domènec.

La història ens trasllada a tres moments concrets: el 1480 a la ciutat de València; el 1505 a la ciutat de Nàpols i el 1507 a la ciutat de Roma. A la primera part en Guerau de Peramola rep l’encàrrec de traslladar el manuscrit fins a Nàpols perquè a través del Cariteu, un poeta establert d’antic a la ciutat, i amb influències a la cort del rei Ferrante, el llibre arribi al rei; a la segona part veurem la resolució de l’aventura de Guerau i coneixerem el Cariteu, un dels grans secundaris de la novel·la, a més a més de descobrir en Galeotto, l’altre gran protagonista; i a la tercera part ens mourem pels escenaris romans i veurem les intrigues de la cúria romana. Pel mig, dues grandíssimes històries d’amor.

Per descomptat, la recreació dels tres moments és molt bona. La versemblança està cuidada a la perfecció i la reconstrucció de les tres ciutats -perfectament marcades en el nostre imaginari col·lectiu només que es tinguin unes mínimes nocions d’art i d’història- és del tot deliciosa. Aquest llibre és una màquina del temps que ens hi transporta i que ens permet ullar a la perfecció la societat del moment a través, això sí, de personatges representants d’una classe benestant però no dirigent: gent de cultura i gent del comerç, és a dir, aquella protoburgesia que serà el motor de canvi en l’Europa de la mal anomenada transició entre l’edat Mitjana i l’edat Moderna, tot i que la periodització en el cas mediterrani seria molt més comprensible si ens movem amb els paràmetres italians i parlem de Quattrocento i Cinquecento. Aquest és el marc cronològic i aquest és el marc de les relacions socials que apareixen al llibre.

Després hi ha tots els recursos tècnics de Carré-Pons per fer aquesta novel·la perfecta: en primer lloc l’us del present. Pons ens fa assistir, gràcies a l’ús del temps verbal, a les accions de la novel·la. En segon lloc la perfecta dosificació de la informació i del ritme, és a dir, la suspensió de la història quan cal per fer-nos-hi tornar; l’obertura de múltiples fronts, l’acceleració de la història (magnífica la manera de resoldre el salt de 25 anys entre la primera i segona part del llibre), la dilatació al màxim (per exemple la passejada de Galeotto a la tercera part), tot això fa que el lector es mogui quasi sense adonar-se per allà on vol l’autora: el conjunt del territori i de l’espai de la novel·la.

I encara tenim més recursos: la inclusió de texts poètics, d’aclucades d’ull (el cavall de Galeotto s’anomena Bucèfal, en homenatge al cavall d’Alexandre el Gran), el gran coneixement de la filosofia i de les matèries cultes que estaven a l’abast d’aquests homes del Renaixament i que s’insereixen de tant en tant en la narració i que sobretot serveixen per grans discussions dialèctiques.

Però el millor de tot això, sense cap mena de dubte, és el gran cant a l’amor que fa la novel·la, a un amor capaç de moure el cel i les estrelles i fer-ho a través de les paraules. Al final el més important no és saber si el manuscrit arriba a Nàpols o a la biblioteca Vaticana, sinó enamorar-se perdudament d’Estefania.

SEBASTIÀ BENNASAR.

És l’amor que mou el cel i les estrelles

Antònia Carré-Pons

Editorial Meteora

Setembre de 2015

215 pàgines



Categories:Llibres

Etiquetes: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: