Una de les sanes virtuts que ha tingut la història de la literatura universal és l’edició dels epistolaris dels escriptors. Ara que tot ens ho feim a través del correu electrònic (i que la immensa majoria els esborrem), potser valoro encara més el valor de la lletra escrita (de vegades mecanoescrita) dels grans homes i dones de lletres del país i sobretot la feinada dels qui les han endreçades resseguint les pistes i el joc entre emissor i receptor i a l’inrevés. Les cartes permeten acostar-se molt més a l’home que hi ha al darrera del llibre que admiram i n’hi ha algunes que són autèntiques peces mestres. En un país com el nostre, mancat de la gran tradició biogràfica anglosaxona envers els escriptors (Josep Pla potsers sigui la gran excepció i també Mercè Rodoreda), els espistolaris supleixen moltes de vegades aquesta mancança. Així hem pogut anar llegint un grafòman com Josep Pla o les cartes entre Villalonga i Porcel, o fins i tot les de Rodoreda amb Joan Sales.

Tard i malament, com tantes coses a la vida, ha caigut en el meu poder l’epistolari que varen mantenir Manuel de Pedrolo i Jordi Arbonès, una autèntica meravella preparada per M.Elena Carné i que va editar Punctum & Getec el 2011 i que recullen 87 cartes entre el 1963 i el 1993 entre aquests dos homes imprescindibles de la nostra cultura, Pedrolo, de qui enguany es compleixen 25 anys de la mort, i Arbonèss, un dels traductors més importants del país, estudiós de l’obra de Pedrolo entre altres i un home encara molt més oblidat que l’autor de la sèrie Temps Obert, possiblement un dels cims literaris més interessants de la llengua catalana.

En aquestes cartes -que comencen essent una relació professional i acaben essent d’una amistat gairebé fraternal, sobretot després de les coneixences personals de les dues famílies- es relata no només la història de dos homes, sinó bona part de la migrada i miserable vida cultural catalana de la segona postguerra i la transició i també la misèria de la vida a l’Argentina per als treballadors de la paraula. Ens convertim en espectadors de luxe de les baixeses editorials, assistim al desencís de Pedrolo pel que fa a la situació política del país, veim com Arbonès s’emmiralla d’una pàtria perduda que sembla l’objectiu somniat i tanmateix no deixa de ser una bruta, trista i dissortada pàtria, que diria el poeta.

Hi ha moments per a l’humor cínic i moments en què assistim a la fascinació d’Arbonès per l’obra de Pedrolo, una fascinació que reconeix sense cap mena de problemes i a la qual dedicarà bona part dels esforços intel·lectuals de la seva vida. I a més a més, ens delectam amb unes proses punyents, acerades, que demostren que la qualitat literària és present en els texts d’ambdós fins i tot quan es dediquen a la intimitat més nostrada. La censura que ho impregna tot, els problemes econòmics que impedeixen viatges, les lluites per aconseguir publicar les obres i la descripció de la tenacitat dels dos homes converteixen aquesta obra en una lectura imprescindible, amb un punt d’amargor, però vital per entendre alguns dels texts pedrolians perquè se’ns n’ofereixen nombroses claus interpretatives.

L’edició del text és impecable amb un petit estudi introductori (que hom voldria més gran perquè és tan interessant que se’ns fa curt), així com la recuperació d’alguns treballs esparsos d’Arbonès sobre Pedrolo que enriqueixen el volum. En definitiva, un llibre imprescindible per entendre més i millor dos homes de país i sobretot el mateix país.

SEBASTIÀ BENNASAR

Epistolari Jordi Arbonès-Manuel de Pedrolo

M.Elena Carnè (ed)

PUNCTUM & GETEC.

Lleida, 2011

231 pàgines