La ciutat de Barcelona i els seus espais mítics continuen essent un tema explorable per a la narrativa contemporània. Els de la resta de Catalunya també, però Barcelona té un punt afegit que és la seva universalitat i la forma de funcionar com a gran urbs -especialment després de la seva denominació com a ciutat olímpica el 1986 per a la celebració del 1992 dels millors jocs de la història-. Precisament en un d’aquests espais mítics ja desapareguts, l’Avinguda de la Llum (una galeria comercial situada sota la Plaça de Catalunya i que en els seus somnis més agosarats hauria acabat unint en una espècie de gran centre comercial gruyère la Plaça Universitat amb la Plaça Urquinaona) situa la Sílvia Tarragó (1968) la seva primera novel·la per a un públic adult: Temps de llum (Columna), un llibre honest, ben escrit, amb personatges sòlids i una estructura ben cimentada per satisfer el lector i anar molt més enllà del que els apriorismes podrien fer pensar.

La història és senzilla. La Julieta (la Júlia), és una noia que arriba a principis dels anys quaranta per servir a casa d’un metge de la zona alta de Barcelona. Just en arribar a la ciutat aterra a l’Avinguda de la Llum, que llavors concentra la màxima novetat de la ciutat. Aquest espai es convertirà en l’epicentre del temps en els dies lliures que li deixi la seva obligació. Aquí coneixerà les altres dues protagonistes de la història: la Rosita, filla d’un pastisser amb obrador propi; i la Coral, la filla d’un perfumer. I a partir d’aquí la història de les tres noies serà també la història de la ciutat i de la postguerra barcelonina, un joc de llums i ombres on predominen les segons i on la felicitat és quelcom que costa molt d’aconseguir. No desvetllarem res més d’una trama on els personatges estan ben flanquejats per secundaris de luxe, per una documentació sempre posada al servei de la història i mai al servei del lluïment de l’autora (que Déu n’hi do la feinada que ha fet), i que esdevé una al·legoria important de la ciutat i la postguerra: el comerç, la llum i l’alegria ha d’anar a parar sota terra perquè hi ha un règim opressiu que ho amara tot. I així, a mesura que el règim va podrint-se i que les llibertats van incrementant-se, l’espai exterior guanya importància i va arribant la decadència a aquest espai interior fins al seu final inexorable.

Pel mig ens trobarem també històries profundament humanes mogudes per les grans passions i per les misèries d’unes morals marcades per l’època i les circumstàncies, unes circumstàncies que semblen disposades a posar pals a les rodes de la consecució de la felicitat d’aquestes tres dones que simbolitzen tota una generació. Ben estructurada, amb capítols curts que sempre acaben en un punt àlgid i converteixen la lectura en quelcom adictiu, la novel·la només té un emperò, la portada, que sembla feta per algú que no ha entès res de l’essència del llibre (si és que l’han llegit). Feis-vos un favor i supereu aquest escull perquè a partir de la primera pàgina tot és una meravella, inclosos els elements paratextuals usats amb saviesa per l’autora, des de Jordi Valls fins a Valerià Pujol passant per Maria Oleart, tot un joc referencial per a qui vulgui entendre que darrere l’aparent senzillesa d’aquesta novel·la s’amaga la intenció de captar la totalitat de la brutalitat de la postguerra amb la frustració de somnis i anhels o amb preus brutals a pagar per aconseguir-los. En definitiva, un llibre que és un debut sòlid i que fa presagiar futures obres que converteixen Sílvia Tarragó en una autora a seguir.

SEBASTIÀ BENNASAR

Temps de llum

Sílvia Tarragó

Columna, 2016