No és estrany trobar gent il·lustrada que no s’empegueeix de dir que ignora qüestions matemàtiques, físiques o científiques. La majoria d’escriptors, editors o periodistes culturals no s’atreveixen a dir que no han llegit el Quixot, Shakespeare o Ramon Llull però, en canvi, no s’avergonyeixen d’ignorar, fins i tot en públic, quines són les lleis de Newton, el sentit d’una derivada o els principis bàsics de l’àlgebra.

En aquest context, de coneixement asimètric, hi ha una eina matemàtica, molt utilitzada en enginyeria, especialment interessant. Són les sèries de Fourier, que ens permeten convertir un senyal (entès com una sèrie de valors que canvien en el temps) amb una suma de funcions periòdiques simples que representen les seves components en freqüència. Imaginem, per exemple, una música o un so, de vegades és més fort i, a voltes, més suau, més greu o més agut. El podem descriure com una funció complexa que varia amb el temps. Amb les sèries de Fourier som capaços de trobar un equivalent d’aquesta funció a una suma de moltes funcions de freqüències úniques, i analitzar aquella música o so com una successió de freqüències simples i els seus harmònics. Aquest estudi ens porta a conclusions d’aquell so, observant la seva composició espectral, és a dir freqüencial.

Exemple de simulador de Fourier

Resumint molt: el canvi de registre d’observació d’un fenomen (l’anàlisi en freqüència, en comptes de temporal) ens descobreix característiques i conclusions. El canvi d’escala o d’unitats sovint ens permet entendre millor el que estudiem. I si utilitzem una eina semblant en un text literari? De fet, ja es fa. Una versió molt bàsica d’aquest canvi d’escala podria ser el simple recompte d’adjectius, substantius, verbs i preposicions: un text amb molts verbs conté més acció que si té més adjectius, més descriptiu. Però imaginem estudis més profunds: trobar en un text iteracions d’estil, relacions amb altres escrits, localitzar les traces d’estil d’un autor, esbrinar la gama cromàtica d’un determinat escriptor, entendre quins són els patrons creatius, veure què li sobra a un discurs…

Carles Domènec