Escrit sobre un cafè amb llet,

al migdia,

sentint les telenotícies.

Res bo al poema,

Res bo a la televisió.

Mentrestant, a la ciutat,

El món que viu.

S’ha donat compte

que volia escriure sempre

moltes coses,

però mai li sortia tot allò

que sentia.

Ni en vers ni de viva veu.

Mai és tard,

mai és d’hora.

Sempre és el moment,

inclús ara mateix.

Ara comença a vesprejar lentament.

No ha acabat res

i vol començar de nou amb tot.

 

Poema de David Fernández Santano

L’autor és un jove de 26 anys (nascut al 1990) de Barcelona, graduat en Història per la Universitat de Barcelona (UB) i interessat en la creació literària, especialment en la poesia. Ha publicat dos llibres de poesia en Parnass Ediciones (“Les veus que parlen al escriure” i “La ciudad habla en verso”, editats en 2011 i 2012 respectivament) i col·laborat tant en una antologia poètica (“Poesia des dels balcons”, 2013, també publicada per Parnass) i en diverses revistes de poesia, tant físiques com digitals d’àmbit nacional (“ALGA”, “Lo Càntich”, “El Ballet de las Palabras”, “Ariadna-RC” i “Retalls d’Art”) com internacional (“Lakúma-Pusáki”, de Xile, “Nocturnario” i “Punto en Línea”, totes dues de Mèxic).