Ni francès, ni algerià

casament_w

Una família marroquina arriba a l’aeroport de Barcelona, procedent de Casablanca. Fotografia de Carles Domènec.

L’art de perdre (Flammarion) és un evocador títol per a una novel·la, de l’escriptora i dramaturga francesa Alice Zeniter (Clamart, 1986), sobre les conseqüències de la descolonització francesa a Algèria, que accentua el problema dels harkis, és a dir els algerians que s’enrolaren amb els militars francesos. Acabada la guerra, els harkis foren represaliats a Algèria, pel Front de Liberació Nacional. Els que partiren a França no sempre s’integraren bé al país d’acollida, que els ignorava.

Tres generacions integren la història de L’art de perdre, que s’endugué el Prix Goncourt des lycéensNaïma, la neta, cerca des de París el seu origen algerià, perquè no troba respostes a les seves preguntes sobre la vertadera història del seu pare i avi.

IMG_3763

Rabat. Fotografia de Carles Domènec. 

Vaig viure tres anys al Marroc i, amb menor intensitat, perquè no hi podem traçar una equivalència amb la guerra d’Algèria, vaig percebre un fenomen que el llibre d’Alice Zeniter retrata molt bé. Es tracta dels marroquins que s’acosten a França i, acaben en un conflicte gairebé esquizofrènic de recerca de la identitat, entre dos països. He conegut jutges marroquins afrancesats, que s’indignaven amb alguns dels seus compatriotes, en veure’ls cometre actes que consideraven incívics, però que es sentien tractats amb menyspreu pels francesos, que consideraven amb un fals sentiment igualitari.

jutges01

Un grup de jutges marroquins, de visita a Màlaga, canta l’himne del Marroc a l’autobús. Fotografia de Carles Domènec. 

El tema dels harkis, a Algèria, és un cas extrem, però al Marroc és fàcil veure universitaris tornar dels seus estudis a França i enfrontar-se a una desubicació que ja no abandonaran. No és estrany coincidir amb marroquins que s’esforcen per exhibir que beuen alcohol en públic i vesteixen com als barris de París o Lió, però no saben esborrar les traces que els identifiquen, als ulls europeus, com a magrebins.

m002_w

La medina de Rabat. Fotografia de Carles Domènec.

Viure entre dos mons proporciona en general una perspectiva, una distància que sol convertir-se en saviesa i tolerància. En canvi, viure entre dos mons que no es troben al mateix nivell, pot generar un desarrelament múltiple, no gaire fàcil de pair. La història compartida, sovint, no hi juga a favor, com demostra L’art de perdre d’Alice Zeniter. S’ha d’entendre com les segones i terceres generacions es perden en la recerca dels orígens, en una terra de ningú. Aquesta desorientació no sempre serà fàcil de canalitzar. L’autora cita els atemptats islamistes recents a França i Bèlgica, en aquest camí confós d’alguns magrebins. El llibre va guanyar la primera edició espanyola del Goncourt, amb un jurat integrat per l’ambaixador francès, Yves Saint Geours, l’escriptor Arturo Pérez-Reverte, el periodista Borja Hermoso i set estudiantes de set universitats espanyoles. En castellà, serà publicat per Salamandra l’any 2019.

Carles Domènec

 



Categories:Crònica

Etiquetes: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: