El videojoc, de terra ignota a manifestació cultural

José Luis Ayuso, Lucas Aznar, Jorge Morla, Mariela González, Guillermo Paredes, Borja Vaz. Foto de Carles Domènec

El Centro Botín de Santander acollí, del 15 al 17 de maig, la cinquena edició del Congrés de Periodisme Cultural, que organitza Fundación Santillana, dedicat enguany al videojoc. El títol i el subtítol del congrés marcaren les intencions inicials del debat: ‘Game Over. Entretenimiento, arte, negocio, realidad virtual, violencia y adicción en los videojuegos’. 

Des del primer dia, les discussions foren en ocasions aferrissades. Els periodistes especialitzats en videojocs apuntaren que la demonització del sector és un debat obsolet i superat fa temps. Els periodistes culturals generalistes semblaren mirar-s’ho amb curiositat i ganes d’acostar a una terra ignota, que el ponent Miguel Sicart, professor a la Universitat de Copenhaguen, qualificà de “la manifestació cultural més important de l’era de la informació”. Les controvèrsies es situaren entre alguns ponents i periodistes de videojocs, sobre la insistència de centrar el debat en l’ús de la violència i l’addició, donades la magnitud i diversitat del sector. Són tantes les matèries i possibilitats que susciten els videojocs, que limitar-ho a l’àmbit restringit de l’addició (segons l’OMS, afecta el 3,6% dels jugadors d’Espanya) fou acusat per alguns congressistes de prejudici. 

Basilio Baltasar, director del congrés i de la Fundación Santillana. Foto de Carles Domènec.

En aquest sentit, Eduardo Saldaña, codirector del digital El Orden Mundial, xifrà el mercat mundial dels videojocs en uns 137.900 milions de dòlars, dels quals la meitat corresponen a Xina (27%) i als Estats Units (22%). Saldaña narrà que “el model de joc als Estats Units és més conservador, mentre que el de la Xina, és més massiu i intenta arribar a més població”. Al congrés, s’informà que el mòbil s’endú un 60% del sector. Els ordinadors i les videoconsoles segueixen creixent, però la progressió dels jocs als telèfons intel·ligent és més forta. 

Congressistes. Fotografia de Fundación Santillana

Tornant a la intervenció de Sicart, l’expert assegurà que “la violència i l’addicció no són els problemes més importants dels videojocs, ho són les dades que es guarden dels usuaris”, i contà que “al segle XXI, ja tot sembla un videojoc”. Sicart amollà que “tot sistema tecnològic conté política. Per exemple, l’iPad és un sistema polític terrible, l’usuari no pot accedir al codi ni canviar-ne la bateria, no es pot reparar sense la intervenció d’un tècnic especialitzat”. 

La fi d’un model

I com era de preveure, sorgí a la conversa el fenomen del Fortnite. Sicart recordà que “aquest joc posa de manifest com nens blancs de classe mitjana s’apropien de la cultura popular afroamericana, com el rap i el hip hop, i aquests balls es monetitzen”, i avisà que “en cinc anys, tots els videojocs seran de franc. Quan el FIFA sigui gratuït, serà la fi d’un model. El Fortnite és de franc perquè hi guanyen amb les teves dades, on l’usuari esdevé el producte, com ho fan Twitter, Facebook o Instagram que són vampirs de dades. Aquest és el principal problema ètic al qual ens enfrontem”. 

Alguns videojocs són produccions comparables a pel·lícules de Hollywood, amb pressupostos de desenes de milions de dòlars. Per això, se subratllà la importància de diferenciar els jocs mainstream dels indie

Antonio José Planells descrigué el vessant més narratiu dels videojocs, comparant-lo a fórmules clàssiques d’explicar una història. “La cultura negocia constantment amb la seva civilització” digué, i cità alguns dels arguments del relat del videojoc, com la venjança, l’intrús benefactor, la recerca d’un tresor, l’amor impossible o redemptor (La Bella i la Bèstia) o l’amor prohibit (Romeu i Julieta). “Als videojocs, aquesta qüestió de l’amor és un dels arguments més simplificats, amb una lectura simplista de l’amor, que es confon sovint amb el sexe, i sol aparèixer com a motor narratiu secundari, mentre que  el laberint és el gran motor narratiu de les distòpies i alienació mental”, explicà Planells. 

Santander. Text i fotografies de Carles Domènec.