“Vaig néixer a un petit poble, on vivien unes 500 persones. Una vegada a la setmana, el forner portava pa. També duia fotografies. M’encantava mirar-les. Quan vaig poder estalviar uns diners, vaig comprar una càmera i vaig començar a experimentar. Amb aquella càmera no es podia graduar l’entrada de llum, vaig començar a fer proves. Després vaig comprar-me una Rolleiflex 6 x 6. L’any 1961, vaig fer la meva primera exposició amb aquelles fotografies experimentals. Després vaig començar a provar de fer invents amb la pel·lícula. Un amic em digué que cercaven un fotògraf per documentar teatre. Mai m’havia interessant documentar teatre. El que més em va agradar era poder interpretar el teatre com si fos una realitat. Estic preparant a Praga un llibre de fotografies sobre teatre”. 

Són paraules de Josef Koudelka, mite vivent de la fotografia documental, pronunciades fa pocs dies a París. Conegut per les instantànies de la invasió russa de la Primavera de Praga, l’any 1968, per un gran projecte sobre el poble gitano, pel seu capficament visual sobre la idea d’exili, per una sèrie d’imatges molt contrastades i desenfocades que juga amb la composició abstracte, i per ‘Chaos’, un projecte amb imatges panoràmiques de paisatges, habitualment sense gent i composicions sorprenents. “Vaig estar una setmana per fer el reportatge sobre la invasió de Praga, 10 anys pel dels gitanos, en duc 30 amb el treball panoràmic”, amollà a París, l’artista que inaugurarà en sis mesos una gran retrospectiva dels seus paisatges, a la Bibliothèque Nationale de France.   

“Jo sempre he agafat el que m’ha interessat de la realitat. Al meu llibre sobre els gitanos, les persones fotografiades són com les retrato però també són més coses”, explicà. 

Koudelka recordà que “després de les fotografies que vaig fer a Praga sobre la invasió dels russos, vaig haver de deixar Txecoslovàquia. El llibre amb aquelles fotografies ha tingut diverses versions. La tercera vaig voler que fos econòmica. Val 24 euros, perquè tothom tingui la possibilitat de comprar-lo”. I detallà que “a la Primavera de Praga, hi havia molts fotògrafs. Jo vaig ser un dels primers a ser on passaven les coses. Em vaig sentir molt involucrat amb el que passava. Era el meu país. Era una situació excepcional, per a mi. Em vaig posar en perill, sense adonar-me’n. Moltes coses van passar en aquella setmana”. 

Ja a l’exili, passà per Espanya i, a Granada, canvià. “Vaig començar allà a mirar el món d’una manera diferent”. La idea de mur ha marcat la seva obra. Per això, ha fet recentment una sèrie de viatges a Israel i Palestina. “Volia fotografia el mur, perquè el mur és el problema. Vaig interpretar el problema de Palestina com a meu”, apuntà. 

Els gitanos

“El meu primer contacte amb els gitanos fou per la música tradicional. Una vegada vaig començar a fotografiar-los, ja no vaig poder parar. Volia explicar coses sobre la condició humana. Tot el meu treball sobre els gitanos està fet amb una òptica Voigtlander de 25 mm. Després vaig descobrir les càmeres panoràmiques que m’ajudaren a comprendre què estava fotografiant”. 

Les imatges panoràmiques

“L’any 1986 va néixer la meva filla, vaig començar a treballar amb el format panoràmic i vaig obtenir el passaport francès. Han passat 30 anys. Vaig començar a viatjar per tota França i vaig descobrir que, tot i que és una terra fantàstica, no m’interessava fotografiar el seu paisatge, a excepció del nord del país”. 

La manera de treballar

Koudelka assegurà que “si un fotògraf té coses a dir, aleshores farà un llibre”. El fotògraf contà que “treballo fins que veig que ja no ho puc fer millor. Això em va passar en el meu darrer viatge a Jordània, aquest any. Per sort, vaig fer una fotografia que justifica l’existència durant tot l’any. No és una fotografia perfecta ni fantàstica, però és raonablement bona”. 

De la seva recerca visual, Koudelka cità, en castellà, una frase taoista: “Lo visible hace la forma, lo invisible le da su valor”. Renega de la poca influència que, per a ell, ha tingut el cinema o la televisió. “No miro la televisió, ni vaig al cinema. Quan hi vaig, sempre tinc la sensació que pararia la pel·lícula en un fotograma determinat, que la resta no m’interessa”, descriu amb una certa sorneguera. 

Koudelka es considera “un noi que camina pel món, tractant de trobar llocs per fotografiar-los. La meva regla és acabar la feina quan noto que ja no la puc fer millor”. Amb Henri Cartier-Bresson compartí la passió per la pintura. Koudelka estudià enginyeria. “Vaig treballar set anys en la producció d’avions. En aquella època, començava a fer fotografies. Si estudies enginyeria, una qüestió fonamental és la composició i l’equilibri. Això em va servir molt en fotografia”. 

L’era digital

“Feia servir una càmera Panoramic Fuji 4 x 18, que em permetia l’exposició de quatre fotogrames per pel·lícula. Això implicava gastar una gran quantitat de pel·lícula, molt de temps i diners. He estat utilitzant el laboratori durant molt de temps, però vaig rebre una carta en què m’explicaven que aturaven la producció. Leica em va dissenyar una càmera digital que em permetia fer fotografies panoràmiques i el resultat és comparable, l’estalvi és important i, a més, ara necessito transportar molt menys pes”. 

Un consell als joves

“El meu consell és que es comprin unes bones botes, que tinguin els ulls ben oberts i que ho facin tot tan senzill com els sigui possible”, asseverà amb determinació, abans de concloure que “no crec que els fotògrafs hagin de menester una agència. El que és més interessant de l’agència Magnum és l’intercanvi d’idees que facilita, però els temps estan canviant, això està desapareixent i s’ha d’acceptar”. 

Carles Domènec, París.