William Klein va néixer l’any 1928 a Manhattan (Nova York), a tocar del barri de Harlem, entre la cinquena avinguda i la 110, al barri irlandès. És fill d’immigrants jueus hongaresos. A l’edat de 12 anys, s’aficionà al cinema i les galeries d’art. Estudià Sociologia. S’enrolà a l’exèrcit l’any 1946. Fou enviat a Alemanya, com a operador de ràdio. Aquell any, en una partida de pòquer, va guanyar la seva primera càmera. Un any després, arribà a París. El segon dia a la Sorbona, en bicicleta i vestit d’uniforme, ell demanà una adreça a una jove, de nom Jeanne Flori, amb qui es casà. Van viure junts fins a la mort d’ella, l’any 2005. 

Vuit anys després de deixar la ciutat dels gratacels, tornà a Nova York. Treballà per a la revista Vogue. De tornada a París, inicià una sèrie de viatges dels quals coneixem algunes de les seves instantànies més il·lustres: Roma (1959), Moscou (1964), Tòquio (1964) i, evidentment París. Filmà Cassius Clay a Miami (1964). Ell, des de París, i Robert Frank, fent el camí invers (de Suïssa als Estats Units) canviaren les regles de joc del fotoperiodisme mundial. Amb l’ús del gran angular i tres o quatre plans a moltes de les seves imatges, s’atreví a desenfocar el primer pla, i experimentar amb la velocitat d’obturació amb llargues exposicions en detriment de la nitidesa de moviment congelat. 

L’any 1989, començà a dirigir la sèrie filmada Contacts, en què grans fotògrafs parlen de les seves imatges a partir dels seus fulls de contactes. Després de 20 anys sense fotografiar, aquell any tornà als carrers de París amb la seva càmera de 35 mm. 

És un dels grans i, fa uns dies, signava exemplars d’alguns dels seus llibres al festival Paris Photo. Tenia dificultats greus de mobilitat i un somriure còmplice d’ulls apagats. Fa uns anys, vaig aconseguir el telèfon fix del seu domicili parisenc. Li vaig telefonar. Em vaig dirigir a ell en anglès i, amb una certa tibantor, es va passar al francès. En aquest segon idioma, va ser molt amable. 

Carles Domènec, París.