A un racó de l’est de l’illa de Mallorca, s’espera en silenci l’arribada dels mesos de l’excés. Al desembre, un complex hoteler com el de les fotografies és un lloc sense gent ni renou. Falten rajoles a les piscines, que s’afegiran durant les setmanes prèvies a la nova temporada turística. Senyals de tràfic jeuen tombats. Hi ha llums embolcallats amb lones i rètols tapats amb plàstics. Tot és nou i vell, al mateix temps. A l’entrada de les instal·lacions, un gran plafó, recobert amb una funda, amaga les explicacions gràfiques de la ubicació. Al plànol gegant hi ha un minigolf, piscines, hotels de quatre i cinc estrelles, un espai de piscines de bombolles, un club amb 18 pistes de tenis i mil coses més. Un discret esbart d’estornells s’ho mira a vista d’ocell. Vull creure que és el mateix que fa unes setmanes vaig veure pels afores de Luxemburg, i que viatja cap al sud, durant els mesos d’hivern. M’agrada pensar que ja ha arribat a Mallorca, després de recórrer 1.200 quilòmetres i aviat travessarà la Mar (sí, la Mar, perquè aquí només n’hi ha una de mar, que és el Mediterrani) i gaudirà del clima suau d’Algèria o el Marroc. 

A pocs quilòmetres dels hotels, al poble de Son Carrió, en amagar-se el sol, només hi ha fosca nit i silenci. L’església enlluerna, en contrast amb l’opacitat de les finestres dels habitatges. Pareix un poble d’abans. L’únic batec amb vida sembla sortir d’un bar, mal il·luminat, al llindar del poble amb els sembrats. Cap de les dues pantalles enceses del bar té el so posat. En una, s’hi pot veure futbol; a l’altra, el canal autonòmic IB3. Hi ha una desena de persones, dividides en tres grups. Conversen. Sí, conversen, només conversen. Cal repetir-ho tres vegades, per emfatitzar l’efecte que provoca un espai així, sense agressions sonores. Un senyor major, amb moltes dificultats per vocalitzar, se m’acosta sigil·losament, em colpeja suaument tres vegades l’esquena i es presenta. Només diu el seu nom: Ua, Ua. A la tercera, l’entenc: Joan. Jo li responc amb el meu nom. Així comença i s’acaba la conversa. El cambrer  fa mutis i somriu. L’escena no té res de violenta. Tot el contrari. A fora, al carrer, un home escura el darrer glop d’un cafè, gairebé a les palpentes. A una vintena de metres, tres joves s’intercanvien crits, amb paraules mal articulades i sons guturals. 

No gaire enfora, a Manacor, a una de les vies principals de la ciutat, la majoria d’homes que s’hi veu són magrebins. N’hi ha que seuen a la terrassa d’un bar, guanyada a la vorera. L’establiment és calcat als bars de Tànger o Rabat. “Els manacorins amb possibilitats han anat a viure a fora vila, allà hi han construït la seva Mallorca ideal, amb una piscina, barbacoa i una zona per rebre els amics”. Ho diu l’actor i dramaturg Toni Gomila, autor de ‘Rostoll cremat’, en un col·loqui al Teatre Principal de Palma, després de representar-hi l’obra, que segueix els principis de l’exitosa ‘Acorar’. Precisament, el muntatge s’endinsa en la problemàtica del turisme a Mallorca. Ho fa en forma de rondalla. En concret, la d’en Joanet de sa gerra. A Manacor, carrers i establiments duen el nom de Jordi des Racó, pseudònim d’Antoni Maria Alcover (Manacor, 1862 – Palma, 1932), que es dedicà a recollir la tradició oral de les rondalles mallorquines. 

Toni Gomila no ens conta res que no coneguem tots els mallorquins, i que és el difícil equilibri entre el progrés i el turisme. I és clar, ens ho narra en forma de rondalla.