Un fotògraf cec em va dur al següent. I, després de parlar amb ells de fotografia, vaig comprovar que les motivacions per acostar-se a un mitjà on la vista n’és l’eix central, eren, en cada cas, molt variades. Em vaig trobar amb el paradigma de la fotografia d’un cec com a repte artístic amb un discurs intel·lectual, però també vaig veure que la ceguesa podia no esdevenir un entrebanc suficientment gran, per a qui sempre havia fotografiat, quan la visió es perdia. Un dels entrevistats, a causa de la ceguesa, canviava l’exercici del fotoperiodisme per la fotografia conceptual.
S’ha de tenir en compte que les màquines d’ara permeten enfocar de manera automàtica i precisa, resolent en certa manera les mancances de la visió malmesa.
La fotografia feta amb pel·lícula sensible amaga el concepte de la imatge latent, aquella que fixa els halurs d’argent sobre una superfície tancada en una càmera fosca, però que no es veu fins que no es revela a través d’un procediment químic. Ser cec i fotografiar té a veure amb viure, de forma perenne, en aquesta latència. Certament la ceguesa sempre ha atret molts fotògrafs. Els mateixos cecs, en la condició de fotògrafs, no en són una excepció.
Després n’he conegut d’altres, de fotògrafs amb problemes visuals, i els seus punts de vista són tan diversos, en relació amb la fotografia, com els dels fotògrafs sense aquestes deficiències.
Aquelles cròniques aparegueren al suplement dominical del diari EL MUNDO.
Carles Domènec
Bearn 