La novel·la negra està patint una revolució important en els darrers temps, possiblement perquè som molt pocs els qui adorem la veritable novel·la negra, allò que Leonardo Padura defineix com “un estat d’ànim”. Això ha provocat que hi hagi molta impostura, i moltes obres que no passen de ser novel·les costumistes amb cadàvers que es volen fer passar per novel·les negres. I llavors hi ha obres simplement detestables que també es volen vendre com a novel·les negres i que són un simple insult a la intel·ligència dels amants del gènere (en els darrers temps molts segells de l’òrbita planetària ho estan intentant). Per això és tan interessant que es publiquin novel·les honestes com “No cerramos en agosto”, de l’Eduard Palomares, que en cap cas no se’ns ha venut com a cap gran ou de dos vermells del gènere negre, potser perquè al darrere hi ha una editorial seriosa com és Asteroide.

Així, en aquesta novel·la ens trobem amb un aspirant a detectiu privat admirador dels seus herois de paper, en Jordi Viassolo, que entra a treballar de becari en una agència privada on, lògicament, es queda sol el mes d’agost perquè no es pugui dir que tanca a l’agost. Aquí descobrirà que l’ofici ha canviat molt i que tot és molt més complicat i sobretot més fastigós que a les novel·les que llegeix. I és clar, les coses no seran fàcils perquè fa exactament el contrari del que li diu la seva cap, acceptar un cas.

A partir d’aquí la trama es complica, apareixen els primers morts (molt més enllà de les primeres cent pàgines, cosa que s’agraeix) i va agafant protagonisme en Recasens, un detectiu de la vella escola que contribuirà a refermar el tòpic de la parella d’investigadors que es remunta als orígens del gènere. Però la resolució del cas és el menys important (tot i que és fonamental, és clar), perquè Palomares el que volia en realitat és fer una crítica demolidora a la Barcelona contemporània, la del precariat dels seus joves, la del boom turístic, la que expulsa els seus habitants. I ho fa amb molta finura i amb molt d’amor a la vegada per aquesta Barcelona que fagocita tants ideals però on tot és possible. I és que Viassolo freqüenta l’únic bar amb cerveses barates prop de casa -regentat, és clar, per uns xinesos- té uns amics de tota la vida que la ballen magre i ell mateix fa el que pot per allargar els pocs eurals que li cauen a la butxaca com si fossin un xiclet.

Una bona prosa, una eficàcia narrativa molt sòlida, i una bona galeria de personatges secundaris, a més a més, d’un ús molt hàbil del sentit de l’humor, fan la resta i converteixen la lectura de “No cerramos en agosto” en quelcom molt plaent. I no, no és una novel·la negra, ni una novel·la policial, és tot això i alguna cosa molt més important: una novel·la honesta.

No cerramos en agosto

Eduard Palomares

Libros del Asteroide

368 pàgines.