El retrat de David Castillo

David Castillo, a Luxemburg. Fotografia de Carles Domènec.

Un dels darrers retrats fotogràfics a escriptors que vaig fer, abans de l’inici del confinament sanitari, fou a David Castillo (Barcelona, 1961). Ell presentava, al Festival de les Migracions de Luxemburg i convidat pel Centre Català de la ciutat, la novel·la ‘El tango de Dien Bien Phu’, publicada per Edicions 62, en català, i per Edhasa, en castellà, a la col·lecció Narrativas Históricas Contemporáneas. 

L’autor va acceptar travessar la gran avinguda, plena de cotxes i autocars, que separa el centre de congressos Lux Expo, seu del festival, del bosc i deixar-se fotografiar envoltat d’arbres, després d’haver de creuar un pàrquing, passar dos semàfors i suportar el fred d’hivern i la lleu pluja. 

De conversa àgil, a voltes trepidant, Castillo no deixa de manifestar les seves curolles i citar noms i dates. Des que vaig saber que passaria per Luxemburg, el volia tornar a retratar. Fa anys, el vaig fotografiar a la terrassa del seu domicili de Barcelona. 

En aquesta ocasió, no em va semblar possible dur-lo al meu terreny fotogràfic sense, abans, caminar una mica. Vaig preferir situar-lo lluny dels llibres i la gent. La immensitat d’un bosc, a la força hauria de rebaixar el seu domini de la situació. D’altra manera, no em veia en cor de dominar la posada en escena i guanyar en el joc necessari d’inseguretats mútues entre fotògraf i fotografiat. Cara a cara amb Castillo, tens la sensació d’enfrontar-te a un personatge més ràpid de pensament, més llegit, més veterà i, sobretot, em pareixia que qualsevol cosa que jo hagués pogut viure en l’àmbit de la cultura, ell ja l’havia viscuda abans. Amb persones així, prefereixo cercar un entorn que, si més no, rebaixi temporalment la personalitat en qüestió, davant l’objectiu. No puc fer un bon retrat si em sento per davall del personatge. No és possible. El moment del clic jo he d’estar, si més no, al nivell del retratat. D’aquí la decisió, una estratègia recurrent. En arribar a l’escenari improvisat, vaig començar a disparar sense gaire intenció, com a preàmbul del moment buscat. Reconeixia que cap de les primeres fotografies valia la pena. Després d’una sèrie de ganyotes i moviments exagerats, l’entorn semblà posar una mica d’ordre i Castillo deixà de moure’s i de parlar. És el moment de la fotografia. Quan Castillo restà immòbil, el ritme de clics també es calmà. Revisant les imatges, vaig comprovar que havia fet només 3 clics, però sabia que allà es trobava la foto que volia. 

El llarg abric de color clar i la posició de les mans, amb els guants negres de pell, en conjunt amb els pantalons­, converteix Castillo, a la foto, en una mena de prestidigitador. També recorda un mim o un autòmat, amb el posat gairebé inexpressiu, pel fred d’aquell moment. No s’acaba d’entendre el sentit de la posició de les mans i, curiosament, és el que més m’agrada de la imatge. El polze i l’índex en contacte, de la mà esquerra, dibuixen una forma que recorda el gest d’aprovació. Pareix com si per un moment, aquestes mans i el lleu somriure, ens indiquin que l’escriptor ens atorga una breu treva, un quart de segon, potser mig, una concessió mínima al fotògraf.  Gràcies, David.


El tango de Dien Bien Phu

La trama del llibre recull el periple dels republicans espanyols, l’any 1939, cap al camp de refugiats d’Argelers, fugint del dictador Franco. Arriba la Segona Guerra Mundial, l’ocupació dels nazis a França, la postguerra, la guerra del Vietnam i la derrota francesa a Indoxina de 1954. És difícil d’acceptar per al lector sensible la duresa dels gendarmes francesos contra els perdedors a la guerra espanyola. 

La conferència de Castillo a Luxemburg va ser tant desordenada com interessant, plena de dades i detalls bèl·lics. La vida s’assembla al desordre que anuncia Castillo, per això no és un retret ni un inconvenient aquest caos en l’exposició. En part, la novel·la recull aquesta dinàmica perquè és una mena de trencadís literari, amb les històries de distints personatges anònims. « Per als espanyols, el dubte era travessar la frontera : tornar a Espanya o acceptar l’allotjament dels nostres benefactors filantròpics. Les dues solucions eren dolentes », explicà l’escriptor, en referir-se als refugiats en direcció a Argelers, i que es trobaren « una platja envoltada de filferros, la població passava en família a veure els refugiats, com si fossin les mones d’un zoo ». 

Castillo comentà que « l’únic antídot per resistir el fred de l’hivern era treballar sense parar, es construïren barracons », i digué que « cada dia s’escapava algú del camp, encara que la sortida estava autoritzada per als que volien tornar a Espanya, sota control franquista ». el tango dels refugiats fou gestat mentre els republicans avançaven cap al captiveri, a partir de ‘Esta noche me emborracho’, de Gardel.

La feina de documentació ha estat intensa, abans d’escriure el llibre, furgant en diversos arxius històrics, com els de Salamanca o Alcalá de Henares. « El llibre té unes 300 planes, però en podia haver tingut 6.000 », assegurà Castillo. L’autor contà que « el temor és una forma de mort », i afirmà que « Charles Gaulle fou un canalla, com Pétain o els alemanys ». L’any 1949, s’enrolaren un centenar d’espanyols amb l’exèrcit francès, per lluitar a la guerra d’Indoxina. 

La portada del llibre, en la versió catalana, reprodueix la fotografia d’un dels refugiats d’Argelers. No és un refugiat més. Es tracta de l’avi de l’autor, fotografiat per l’il·lustre Agustí Centelles. L’avi és un dels personatges del llibre i sabrem que va tornar de França a Barcelona, a peu.   

Carles Domènec