Aquesta és una fotografia que il·lustra el temps perdut. La mirada condescendent mostra que les activitats de la persona en qüestió són molt més importants que les teves. Aquesta insignificança es quantifica en uns segons, cinc exactament, que és el temps que Matas atorga amb la mirada clavada a l’objectiu, abans de posar-se a xerrar amb algú altre. 

El temps s’esvaeix en el gran i luxós rellotge del canell. Les mans juntes, en un gest de distanciament. La cella dreta alçada ressalta l’aparent seguretat del personatge, la tensió de la comissura dels llavis desafia el retratista. L’uniforme convencional, una corbata massa rosa sobre una camisa de retxes blaves i blanques. Un flaix capaç de matar qualsevol il·luminació ambiental revela un afaitat impecable, que segur feia olor d’aftershave. Al fons, un senyor inflat parla amb una senyora de llarga cabellera. Aquest retrat és la imatge d’una època passada, un temps d’excessos, de la connexió mallorquina valenciana, d’un temps en què els càrrecs s’interpretaven, com a l’època franquista, com a premis vitalicis. Matas era president balear. Aquesta fotografia sap greu, per com ha acabat el president balear, exministre d’Aznar, i pel temps perdut irreversiblement. 

La decoració de nou-ric de l’antic Hotel Ritz de Barcelona, plena de daurats i columnes, amb sofàs de tapissos florejats, grans cortines ampul·loses i llums gegantins. El cendrer és una reminiscència de quan es fumava als interiors. 

Algunes sales d’aquest hotel foren habilitades com a menjador social durant la guerra civil espanyola i com hospital de sang de la Creu Roja. Era l’època en què George Orwell rondava per Barcelona. Es veu que Orwell, autor de ‘Homage to Catalonia’ i Ernest Hemingway, de ‘From whom the bells tolls’ coincidiren al Ritz de París. Ho diu el nord-americà a ‘True at First Light’, però fa desconfiar el subtítol que escollí de ‘Memòria ficcionada’. Hi ha versions que asseguren que la cita existí en un altre hotel de la capital francesa, el Scribe. El biògraf Carlos Baker explica a ‘Life Story’ que els dos escriptors ja s’havien trobat abans a Barcelona, entre 1936 i 1939, potser en algun cafè freqüentat per corresponsals de guerra estrangers. Diu la llegenda que Hemingway deixà a Orwell un revòlver durant la Guerra Civil. 

Tornant al Ritz barceloní, l’any 1936, Josep Tarradellas no permeté que es convertís en la seu del departament de Finances. Pel saló de la fotografia de Jaume Matas, s’hi passejaren el nazi Heinrich Himmler, Carmen Polo, les cantants Maria Callas i Ella Fitzerald, el pianista Arthur Rubinstein, el pistoler John Wayne, el músic Duke Ellington i l’actriu Anita Ekberg durant les dècades de 1960 i 1970.  

Salvador Dalí convertí el Ritz en el seu quarter general. L’any 1957, el pintor es fotografià a l’hotel amb Walt Disney i, l’any 1971, pujà a l’habitació 108 un cavall embalsamat, com a regal per a Gala. És inútil fer una enumeració moderada de noms d’hostes il·lustres, perquè n’hi ha molts, perquè és un dels hotels més importants de la ciutat. Ara és fàcil trobar-s’hi molts clients procedents d’Orient Mitjà i de Rússia. 

L’any 2011, Ali Haddad comprà l’Hotel Palace, com es coneix ara el Ritz, per 68 milions d’euros a Joan Gaspar, expresident del Barça. El ric constructor algerià fou arrestat a la frontera del seu país amb Tunísia, i empresonat, després de la caiguda del règim d’Abdelaziz Buteflika. És la dona de Haddad, Radia Bouziane, l’administradora de la societat SKIDBLADNIR, S.L, que gestiona l’hotel. Actualment, el Palace forma part del grup LHW. 

Carles Domènec