Qui busqui una novel·la negra convencional -basant-se sobretot en el fet que s’ha publicat en una editorial especialitzada com és Llibres del Delicte- s’equivocarà si agafa Halley 2042 de l’Anna Carreras. Val la pena fer aquest avís per a navegants perquè no hi hagi malentesos i perquè ningú no pensi que les coses són el que no són. Ara bé, si el lector vol emocions fortes, un text molt ben escrit, un repte que perduri més enllà de la lectura i una certa pertorbació de l’esperit, llavors haurà trobat el text adequat i Halley 2042 és la seva novel·la i gaudirà extraordinariàment (avís, si la novel·la negra és un estat d’ànim, un cop de puny al fetge que et deixa inquiet durant bona estona després de la lectura -res a veure amb la novel·la policíaca o amb la novel·la costumista amb cadàvers- aquesta és una novel·la negríssima).

Com que no podem fer aixafades de guitarra, només podem dir que la Laia és una dona de trenta-set anys que viu amb el seu germà Lluís en una ciutat petita. Escriu contes i diu que també alguns articles que suposadament li paguen. El germà treballa en un forn, i com que s’aixeca d’hora el Lluís li demana a la Laia que li permuti l’habitació: al costat de la seva cada dia carden i el llit grinyola i ell no pot dormir. No passaria res si no fos que qui viu al costat és una iaia de 92 anys.

A partir d’aquí comença la recerca de la Laia, en una doble via: què passa al costat i què li passa al seu germà, que si de per si ja és estrany ara ho és molt més. Fins aquí el que es pot explicar de la trama, i a partir d’aquí la part interessant.

I és que l’Anna Carreras aprofita el seu llibre per crear un artefacte molt interessant, ple de reflexions molt interessants sobre la identitat, la humanitat, la humanització i la creació. Ho fa alternant la narració en primera persona amb alguns capítols explicats en una segona persona que si és inquietant des del primer moment ho serà molt més a mesura que avanci la narració i el nihilisme que va transpuant el text es converteixi en un final apoteòsic on la novel·la negra es reiventa gràcies a les reminiscències a Ray Bradbury, a Blade Runner, a Philip K. Dick i ben amanit amb Nitzsche, Patricia Highsmith i el color turquesa. O l’encerto de ple o m’he fet una palla mental de primera divisió, que tampoc no seria d’estranyar, però diguéssim que llegir la Carreras et provoca un rau rau similar a tota aquesta gent junta o per separat

De tot plegat en surt una lectura inquietant, una lectura que pertorba l’esperit i que et fa pensar que no, que no s’han equivocat, que no hi havia res millor que una col·lecció de novel·la negra per publicar aquest text. I sobre tots aquells aspectes de la trama que puguin quedar sense resoldre de forma explícita, doncs recordar-los el que deia Hemingway sobre els textos i els icebergs, que un text és 10% emergit d’un iceberg i que el lector, amb el que s’explica ha d’imaginar l’altre 90% o el que deia Umberto Eco sobre els lectors in fàbula. Deixem-ho estar en què aquesta no és una novel·la per llegir al metro (si és que ara, amb la distància social i les mascaretes hi ha algú que pugui dedicar-se a aquest noble art).

SEBASTIÀ BENNASAR

Halley 2042.

Anna Carreras

Llibres del Delicte, 2020.