Avui fa vint-i-quatre anys que vaig marxar de València per primera vegada. Un dia primer de novembre, dia de Tot Sants. Hi havia arribat dues nits abans, un divendres al vespre, amb vol fins a Manises i a l’aeroport hi havia l’Àngel Pujalt amb algú més, no recordo ara qui. 1996. El diari de Balears rebia l’endemà el premi Octubre de Comunicació. Vaig dormir les dues nits a l’Hotel Inglés. El dissabte al matí hi havia roda de premsa a la seu de la revista El Temps, llavors a l’avinguda Baró de Càrcer, en un pis on només vaig poder arribar perquè al carrer em vaig trobar en Joan Marí, que em féu d’avalador i guia a la vegada. Faltava encara molt de temps perquè arribessin les paelles salvatges. En sortir de la roda de premsa una noia molt jove s’oferia pel carrer mentre els seus ulls blaus flirtejaven amb la sobredosi.

No havia llegit encara prou Estellés, però sí una mica. Tenia vint anys.

No vaig tornar a la ciutat fins a l’estiu del 1998. Havia conegut el Salvador Iborra a finals del 1997 a Mallorca, i havia començat una amistat insondable. Jo havia guanyat el premi de narrativa curta per a joves de Manises, ell el tercer premi de poesia. En aquell viatge em va ensenyar el carrer de Cavallers, el barri del Carme, vàrem conèixer unes al·lotes suïsses que ens varen acompanyar a recollir el premi fins a Manises en el tren de rodalies.

Em vaig acostumar a anar a València. Quan tenia alguns dies lliures agafava l’avió i passava unes o dues nits a casa del Salva. El seu pare feia rostit i sempre em demanava si volia més creïlles. La primera vegada vaig dir que sí per compromís i vaig respirar en veure que eren les patates fregides. Va ser quan vaig descobrir la facultat de lletres, els bars de Benimaclet amb absenta i somnis a les taules, les llargues caminades nocturnes des del Carme fins a l’Avinguda del Port, els fartons per eixugar l’alcohol.  Els seus amics que a poc a poc varen ser els meus.

Viatges, més viatges, i un territori mític. Un viatge en cotxe fins a Xàtiva, un sopar sota la murada, lluna plena, una discoteca fins a les cinc del matí i en sortir recórrer el seu paradís d’infantesa, Estubeny, poble petitíssim, amb persianes abaixades, finestres obertes i els roncs dels habitants que se senten des del carrer mentre mosquits enormes ens persegueixen i a les orelles encara ressona el darrer bacallà que ha sonat a la discoteca. En sortir el sol, resseguir la Canal de Navarrés fins al llac d’Anna i dormir en un prat abans de tornar a València.

Vaig anar tornant a València a cobrir els premis Octubre alguns anys i els seus congressos. I en altres moments. Tornàrem a guanyar a Manises algun altre any, els dos. I cada vegada hi havia més llocs bonics, el Lisboa, el Negret, Ca Revolta, Radio City, una geografia particular i estimada, que se’t faci de dia xerrant sota les torres de Serrans, trens de rodalies fins a Gandia per anar a presentar algun dels seus llibres, una paella ran de mar a la platja en temporada baixa, un autobús per arribar fins a Pego per poder passar una hora amb la Isabel Garcia Canet, el palau ducal entrevist abans d’agafar el darrer tren.

I anar cap al Sud, també. Primer viatge a Alacant per anar a celebrar un aniversari. Un tren molt llarg, molts bars, el port, algú que explica anècdotes sobre Mario Benedetti, tornar en tren a València a primera hora del matí, veure que el país és llarg i estimat i ple de mars i de verds.

La primera vegada que vaig sentir la Muixeranga d’Algemesí va ser al restaurant de l’Alameda Palace. No vaig poder evitar que se’m sortissin les llàgrimes quan en aquella sala farcida de resistència però també de politiqueta local, la Núria Cadenes, un dels mites de la nostra generació, va cridar “dempeus” i tota la seva taula es va aixecar puny enlaire i acte seguit la va seguir tot el restaurant. És potser el més bonic de tots els himnes del món, et fereix el cor.

Dies de congressos, l’antic edifici de La Nau, un restaurant xinès horrible i molt barat al darrera de la plaça de l’Ajuntament, l’Expo hotel i els seus matins de ressaca, sopars, dinars al Forcat, temps lliure per arribar fins a la platja de la Malvarosa, llegir Estellés, molt Estellés, i Marc Granell i resseguir les passes de Joanot Martorell guiats per Albert Hauf, i taules plenes de fum a la facultat i la presència sempre lluminosa de l’Esther Coronil i els poemes de Jaume Pérez i Montaner, els de Josep Ballester, Manel Garcia Grau i la immensitat de Manel Marí.

Un dia rodó i magnífic amb Esther al seu poble, Llíria, final de tarda amb pluja en un bar, amb tot l’escalf de la seva rialla, de les seves abraçades, no hi havia a València riallades i abraçades com les seves, tants sopars, tants retrobaments, tantes absències, tant d’omplir de sentit la paraula amistat.

València al cap dels anys és també un lloc que s’escriu. Hi he escrit molt, a València, a l’estació d’autobusos envoltat de ionquis amables a la llum del dia que a la nit esdevenen perillosos, esperant sota el mosaic fascinant de l’estació del Nord, en hotels, en autobusos que em porten a Benissa a recollir un premi amb nit inclosa en una pensió de carretera digne d’una pel·lícula de David Lynch o d’una novel·la de Stephen King, i maleir no tenir temps per anar a veure la tomba de Chester Himes.

València és un lloc on escriuen alguns dels escriptors que més me fascinen: Jordi Juan, Xavier Aliaga, Juli Alandes, Joanjo Garcia, Esperança Camps, Núria Cadenes, Emili Piera, Joan Carles Ventura, Bernardo Carrion, Jordi Llobregat, Santiago Álvarez, Roberto Palomar, Juanjo Braulio, i els que ho fan per tot arreu del territori, Vicent Usó, Mercè Climent, Silvestre Vilaplana, Juli Capilla, Mariano Sánchez… I és clar, la santíssima trinitat: Chirbes, Ferran Torrent i Joan Francesc Mira. I Joan Fuster, que encara he llegit poc i malament. I tots els que em deixo a la llista, que no se m’enfadi ningú i encara menys que ningú Josep Piera, Maria Josep Escrivà o Àngels Gregori, collons que gran que és aquest país i que imbècils tots aquells que quan parlen qualifiquen de Sud les Terres de l’Ebre, que en tot cas són el centre Nord.

València és també passejar-se fins als mandariners de Borriana, presentar llibres a Vinarós a ca la Mariola Nos, fer xerrades de novel·la negra a Benicarló, passar tota una nit de festa a Morella després d’un festival negrot, flairar palmeres a Elx, resseguir les passes del rei en Jaume i trobar un bingo que es diu igual que el Conqueridor, fer una xerrada a la Universitat d’Alacant, no haver anat mai a l’Albufera, presentar-se a tots els premis literaris possibles  per conèixer el país, presentar llibres a la Fan Set, una de les llibreries clavades a la geografia sentimental de l’ànima, fer un esmorzaret al mercat, un dinar a la Pepica amb l’Esther que sap que  ressegueixo les passes de Hemingway, dormir al mateix hotel on s’allotjava  l’americà a la ciutat i on va escriure una part de “Fiesta”, somiar en algun dia publicar a Bromera  i sobretot trobar a faltar en cada cantonada el Salvador Iborra i sobretot saber que en qualsevol cantonada hi ha un bocí de la seva ànima. València és el lloc que més enyoro en aquesta pandèmia, cada vegada que hi torno constato que ens fem grans i que el temps no cura les absències, però que l’important són les presències. El País Valencià és el lloc del món on més s’accentua el sentit de la paraula amistat.