Al llibre Diez artistas y el Museo del Prado (Editorial La Fábrica), deu creadors contemporanis parlen de la pinacoteca més important d’Espanya amb María de la Peña, treballadora durant dotze als anys al departament de comunicació del Prado.

En el cas de Miquel Barceló (Felanitx, 1957), s’enceta un debat sobre la relació entre la fotografia i la pintura. “La pintura té la capacitat de mantenir viva la imatge. Em refereixo als rostres que veiem als retrats del Prado i que ja no existeixen, però no tens en cap moment la sensació que sí que transmet la fotografia que, sempre té alguna cosa de profundament mortuòria”, diu l’artista.

Barceló recorda les paraules de Susan Sontag: “ella que el primer pensament quan mirem una fotografia del passat és creure que aquells personatges ja no estan vius, en canvi això no passa mai al Prado. Si no fos així, els retrats seria insuportables i els museus serien una mena de cementiris”. 

El mallorquí afirma que “la fotografia, que considero una tècnica pictòrica, ha deixat de ser un document del real i, avui, és com la litografia o la calcografia, invencions del segle XIX que han estat escombrades pel món digital”, i conclou que “tot i que no deixa de ser una tècnica pictòrica més, té aquesta relació amb la mort mentre que la pintura transcendeix”.