En l’ambient humit de Nova Orleans, l’atzar fa que un home i una dona es retrobin trenta-cinc anys després d’haver viscut una relació amorosa, a Islàndia. Decideixen passejar de nit per la ciutat i descobreixen que el temps tot ho ha canviat, també la distància entre la memòria i la realitat. 

El més interessant del relat de Richard Ford (Mississipí, 1944), que encapçala amb el títol de ‘Nothing to declare’ el llibre ‘Sorry for your trouble’ (que Anagrama publica en castellà com a ‘Lamento lo ocurrido’, amb traducció de Damián Alou), és que la parella ja no té gaire cosa a compartir. Com altres relats del llibre, és una història que ha acabat, un final. L’autor explicà fa uns dies, en el marc de l’Hay Festival de Colòmbia, que “ell i ella, els protagonistes del relat, creien que alguna cosa havia quedat d’aquella relació, però veuen que no hi ha res, això m’interessava molt, és una manera de dir: res a declarar, són emocions que no ens imaginem que tenim”.

Richard Ford contà que “un escriptor ha d’aprendre a conèixer el que fa bé i usar-ho per intentar compensar allò que no fa tan bé” i, al mateix temps, negà que “escriure hagi estat per a ell un camí ple de dificultats perquè si així fos, no ho hauria fet durant tants anys”.

L’autor de la fantàstica novel·la Canadà té setanta-cinc anys. Viu a Connecticut. Li agrada anar a comprar el menjar i escoltar els altres. “Conec molt bé el meu país, he viatjat i l’he recorregut”, apuntà. Ford explicà que, per preparar els seus llibres, escriu “milers de notes, de vegades són petits diàlegs o referències abstractes, o simplement coses que m’han passat”.

El novel·lista digué que “sóc dislèxic i, per això, estic obligat a escoltar bé el que em diuen, m’he de concentrar molt, curiosament molts dels meus personatges no escolten gaire, però jo sóc una persona amb la qual és difícil discutir, perquè recordo bé tot el que m’ha dit abans l’interlocutor”.

• 

De la pel·lícula Wildlife, basada en una de les seves novel·les, assenyalà que “no vaig escriure el guió, de fet, els guionistes van corregir algunes de les errades del llibre, jo els vaig dir que no fossin fidels al text original i, afortunadament, em van fer cas”.

Carles Domènec