A l’Autobiografia autoritzada (Empúries) de Neus Canyelles (Palma, 1966), la infantesa es converteix en un paradís perdut, l’espai temporal anterior al moment en què tot acaba basculant, a pitjor. “El llibre és un homenatge al temps feliç, a la família, l’amor ho mou tot”, diu l’autora, que incideix en el seu estil delicat de llibres anteriors d’explorar la vida pròpia. “Per ventura, és que sempre faig el mateix llibre, però me’n ric de ser una escriptora del jo”. D’aquí prové la ironia dels contraris del títol: “si és una autobiografia, aleshores és autoritzada”. Això no obstant, en aquest joc literari, Canyelles inserta fragments que se submergeixen en capítols íntims de la seva vida adulta i que la narradora es nega a acceptar i, per això, confessa que “jo mateixa els censuraria, però que els he acabat posant”. 

L’escriptora afirma que “no sóc una constructora de trames, la vida no té argument, van passant-hi coses”. Un pròleg precedeix dos llargs capítols, dedicats a l’estiu en una casa de la Serra de Tramuntana i l’hivern escolar a Palma, que ens demostren que la vida era més fàcil que en fer-se gran. “Em van sortir a raig i vaig ser molt feliç escrivint-los”, amolla Canyelles. 

L’editor Josep Lluch no s’explica “les coses estranyes que passen al voltant de Neus Canyelles, ella és un misteri, em costa entendre com no surt com una de les grans referències de les nostres lletres”. Alguna d’aquestes rareses és veure com ha pogut guanyar premis literaris (Premi Bearn 1997 amb Neu d’agost. Un llibre de memòries; el Ciutat de Palma 2002 amb Cap d’Hornos; Premi Lector de l’Odissea 2006 amb L’alè del búfal, com el Mercè Rodoreda; o el Mercè Rodoreda 2013 amb Mai no sé què fer fora de casa) sense pertànyer a cap família literària, des de la solitud que forma part inherent del seu procés creatiu. 

“No tenc cap llibre traduït, només uns quants contes a una revista americana i form part d’un llibre col·lectiu traduït (Veus de la nova narrativa catalana) de Lolita Bosch”, confirma Canyelles. Estem davant una novel·lista amb una veu pròpia, aire fresc literari, que aspira a “escriure el conte perfecte”, capaç de fer llibres que són un exercici de vida, un reguitzell de resignacions i tristors, però també un mestratge de llibertat. Canyelles avisa que “el conte és per a mi el gènere rodó”, i assegura que “l’única arma per sobreviure que tenc és escriure i la ironia, és el meu únic espai de llibertat i, per això, escric el que vull, sense pensar en el lector”. A pesar, de la delicadesa de la seva cadència literària, que es podria confondre a voltes amb una certa melangia, i que s’autodefineixi com a “pessimista, amb una vida que, en alguns moments, ha estat una presó”, la seva conclusió és clara: “si patís escrivint, amb lo vaga que sóc, no escriuria res, faig el que vull”. I, de ben segur, que li ho agraïm els lectors. Si algú no l’ha llegida encara, ara torna a tenir la sort de poder descobrir-la. 

Carles Domènec

---