El món, com un cirerer que no has mirat durant tres dies

Muriel Barbery. Fotografia de Carles Domènec.

 

Una rosa sola’ és la cinquena novel·la de Muriel Barbery, una història que recorre la ciutat de Kyoto, i que és plena de flors i arbres. La protagonista es diu Rose, una francesa que viatja a la ciutat per llegir l’herència d’un pare desconegut, japonès, marxant d’art i, en paraules de la narradora de la història, “un esteta, a més d’un samurai”. La frase que encapçala aquesta ressenya (el món és com un cirerer que no has mirat durant tres dies) l’escriu el pare a la seva filla Rose, per explicar-li els secrets d’una vida, que transcorre de forma ràpida i sense pausa, gairebé sense adonar-nos-en. 

Precisament, la ràbia de la protagonista en arribar al Japó, per haver viscut sense saber qui era el seu pare, es va impregnant dels aromes de moltes flors, d’arbres de jardins zen i de temples amb les seves atmosferes místiques i transcendentals. A poc a poc, Rose es calmarà i s’endinsarà en el descobriment de qui era el pare i, com els pètals d’una flor, s’obrirà, en aquest cas a una nova realitat familiar, acompanyada per algunes persones properes al pare que la guien. 

Una rosa sola’ acaba de publicar-se en català (Edicions 62) i en castellà (Seix Barral), en traduccions de Marta Marfany Simó i Isabel González-Gallarza. A la contracoberta de l’edició catalana, hi ha una errada que no ha de mensytenir l’excel·lent traducció, perquè es confon Tòquio amb Kyoto. La primera és la capital actual del Japó, la gran metròpoli d’uns dotze milions d’habitants, amb una àrea metropolitana que supera els trenta-cinc. La segona fou la capital de l’imperi i, en l’actualitat, és una ciutat d’un milió i mig de persones. S’ha de dir que Kyoto esdevé un personatge més a la novel·la. Paul, antic assistent d’Haru, el pare de la protagonista Rose, li organitza una ruta, ideada pel progenitor, que la durà per temples i jardins de Kyoto. És precisament la comprensió d’aquest paisatge la que permet que Rose entengui qui era, en realitat, el pare. 

Entrevista a Muriel Barbery

Carles Domènec