Llibres

 La revelació de Miquel Duran

 Segur que molts de vosaltres us hi heu trobat: aneu a veure una pel·lícula que us han dit que és molt bona i al final penseu que no n’hi havia per a tant, que és bona, sí, però tampoc com per anar proclamant als quatre vents que és una obra meravellosa. Amb els llibres passa el mateix. Per això solc desconfiar quan un editor em diu que llegeixi el llibre que acaba de publicar, que m’agradarà. Penso allò tòpic “i què ha de dir si s’hi acaba de jugar els quartos i si hi ha fet una aposta per un llibre, que no m’agradarà?”. Quan la nota que acompanya el text és diferent ja me’l miro amb molta més gràcia. En aquesta ocasió només em demanaven que em llegís el llibre (aprofito el parèntesi per fer un incís, la cosa funciona més o manco així, servidor demana a les editorials els llibres que a priori, sobre la informació que ens passen, pensa que li poden agradar. I de vegades els editors envien de motu propi alguns llibres que pensen que ens poden agradar). És a dir, fins que el llibre va arribar a casa jo no sabia qui era en Miquel Duran (Pujarnol, 1985), només que el seu llibre tenia una portada interessant, que la nota de la seva editora també era interessant i que a més a més publicava en tapa dura i vés per on, els darrers llibres en tapa dura que he llegit d’aquesta editorial m’han agradat: començava el procés de reconeixement de l’horitzó d’expectatives.

En Miquel Duran (ell no, el seu llibre) estava sobre la taula esperant el moment propici i això va fer que se’m colés una lectora al davant que el va llegir abans i em va dir que li fes cas a la nota de l’editora i em llegís Més o menys jo, una novel·la que ve avalada per una contraportada amb frases d’Andreu Martín, Ricard Ruiz Garzón i la Tina Vallès, tres bons lectors (i bons escriptors) i al final em vaig decidir a fer-los cas per trobar-me amb un llibre singular, honest i molt molt molt molt recomanable. Un d’aquests llibres que estan destinats a marcar una empremta en el lector, sobretot si aquest és jove i li arriba el llibre en el bon moment.

El narrador d’aquesta història en primera persona és en Marc, que viu en un petit poblet del Pla de l’Estany i que si no fos perquè em fa molta peresa haver de llegir una altra vegada un llibre que em va deixar bastant fred com és El vigilant en el camp de sègol, de Salinger –com d’infinitament millors són els seus 9 contes-, podríem comparar amb un Holden Caulfield local. Només que ja he dit que no tornaria a llegir el llibre de Salinger i en canvi sí que tornaria a llegir el llibre de Miquel Duran sense dubtar-ho. Hiperbòlic? Sí. I més tractant-se d’un escriptor novell i totes aquestes coses i no et passis que igual li puja al cap i el tudem com a escriptor i bla bla bla. Us puc assegurar que a algú que escriu com en Miquel Duran (i que imita la sintaxi oracional dels diàlegs de Lobo Antunes) no li pujaran els elogis al cap. No escriuria així.

I com és aquesta escriptura? Bona, molt bona. Duran ha creat allò tan complicat de trobar que és una veu pròpia (encara que honestament reconegui que ha manllevat frases senceres a alguns grandíssims escriptors que esmenta al final del llibre, un acte que recorda que no es pot ser bon escriptor sense ser bon lector) que es basa en un ús lèxic de gran precisió, en una recerca constant de l’adjectiu precís i en l’aparició puntual i controlada del món màgic i oníric al mig del discurs realista, partint de la base que no existeix una separació entre els dos mons sinó que n’hi ha un de sol que admet la doble possibilitat. Miquel Duran escriu narrativa com la faria un poeta amb sobredosi de metàfores: volent abastar el món. El més curiós és que se’n surt.

Quina és la història d’en Marc? Doncs en general la de qualsevol adolescent inadaptat: una família normal, que viu al camp, on hi ha hagut una tragèdia pretèrita, mala relació amb la mare, correcta amb el pare, distant amb una germana que en el passat ha estat anorèxica. Descobriment d’un primer enamorament, de l’amistat, del món que s’eixampla més enllà del redol, i una confessió en primera persona d’una gran potència. Res extraordinari pel que fa al contingut –més enllà de convertir Banyoles i els encontorns en territori literari, però les adaptacions locals ja estan molt explotades-, però meravellós per la forma, per la manera de narrar-ho. Crec que Miquel Duran escriu tan bé que podria agafar una natura morta –tipus vaca escorxada- i amb temps faria una novel·la admirable.

Per acabar, deixeu-me dir només una cosa pel que fa a l’edició: Si la Galera –i qualsevol altra editorial, per descomptat- troba mitja dotzena de llibres com aquest cada any i els sap explotar bé, crec que recuperarem per al país aquella generació de lectors entre 14 i 18 anys que es perden pel camí, que deixen de ser lectors. Amb un llibre com aquest a les mans és impossible no ser-ne. I atenció, és un llibre per a adults. Sempre i quan siguin prou intel·ligents com per apreciar les petites joies de tapes blanques.

SEBASTIÀ BENNASAR

mesomenys

Més o menys jo.
Miquel Duran.
La Galera
Barcelona, 2014,
165 pàgines.


La guerra real de Vayreda

En els darrers temps és comuna la conversa entre tot un seguit d’escriptors menors de quaranta-cinc anys: és molt difícil llegir determinats clàssics de la nostra literatura, en molts de casos per pur desconeixement (cas d’autors que no s’han incorporat a l’imaginari com Soldevila, Ferran Canyameres, Domènec Guansé, Cèsar August Jordana, Rafel Tasis, Eugeni Xammar, Benguerel i tants i tants d’altres homes de lletres amb carreres silenciades per la Guerra Civil i l’exili), en altres per la dificultat de trobar edicions de les seves obres a l’abast (ni tan sols a les biblioteques) i en altres per un cert respecte a enfrontar-se a les seves obres, sobretot quan aquestes són del XIX o dels primers cinquanta anys del segle XX.

Per això mateix, cada vegada que una editorial recupera un clàssic de les nostres lletres i el posa a l’abast dels lectors contemporanis (això vol dir, en edicions acurades que mantenen l’essència de l’obra però que a la vegada l’acosten al lector contemporani) és un motiu de joia i festa, sobretot quan el resultat és poder llegir els Records de la darrera carlinada de Marian Vayreda (Olot 1853-1903) que ara ha recuperat L’Avenç en la seva sèrie Literatures.

Què ens explica el llibre? Doncs ni més ni manco que les aventures del jove Vayreda en les partides carlines, en concret durant la tercera guerra carlina, la de 1872-1876, en la qual va participar ben activament. Vayreda va donar el text a impremta més de vint-i-cinc anys després. En canvi, La punyalada, considerada de forma unànime la seva millor obra, es va publicar el 1904, pòstumament.

És aquest un llibre més sobre una guerra més? La resposta hauria que ser que no. I no ho és perquè Vayreda usa una primera persona molt efectiva per mostrar-nos a la perfecció la guerra a la petita escala, així com ell la coneix, com ell hi participa. Oblida per un moment els contexts generals i se centra en emocions tan humanes com el baptisme de foc o el desconcert a la batalla. Hi ha moments en què el llibre recorda les magnífiques pàgines inicials de La Cartoixa de Parma on Stendhal explica amb un encert molt gran el desgavell d’una batalla napoleònica i altres en què entronca amb la cruesa i la tendresa de La insígnia roja del coratge de Stephen Crane (per cert, hi ha una molt bona traducció d’Edicions de 1984).

La guerra de Vayreda és una guerra humana, amb por, tristesa i sobretot incomprensió. Per això llegir aquest llibre és important i per això és una gran notícia la seva recuperació.

SEBASTIÀ BENNASAR

Portada-Records-de-la-darrera-carlinada_item_botiga

Records de la darrera carlinada
Marian Vayreda
L’Avenç, 2014.
135 pàgines.


Juli Alandes, mossegada de cocodril

 

Juli Alandes a València. © Fotografia de Carles Domènec.

Juli Alandes a València. © Fotografia de Carles Domènec.

Juli Alandes és un luxe per a la literatura en llengua catalana, com ho són una plèiade d’escriptors del País Valencià o empeltats a aquelles formidables terres del Sud (Tortosa, si ho mirem bé, no deixa de ser centre nord per als que la somniem completa), que pel que fa al gènere negre tenen en Ferran Torrent un crack que fixa paràmetres i en Xavier Aliaga i el mateix Alandes dos relleus generacionals de primer ordre. La mirada del cocodril, que acaba de publicar Alrevés en la seva col·lecció Crims.cat confirma la trajectòria ascendent de l’autor de Castelló de la Ribera (1968) i fa pensar que passat el temps, quan siguem un país normal, podrem arribar a veure una edició òmnibus amb totes les aventures d’O’Malley juntes. De moment, el personatge d’Alandes du tres aventures i li desitgem que en siguin moltes més.

Per què? Doncs perquè amb La mirada del cocodril el valencià ha fet una passa més en el seu procés creatiu, una depuració estilística molt notable. Però anem per parts. La novel·la (número 13 de la col·lecció) parteix quan Miquel O’Malley, membre dels Mossos d’Esquadra, arriba a l’estació del Nord de València per retrobar-se amb la seva parella Mat, periodista compromesa que està a punt de ser atonyinada pels antiavalots de la policia nacional en el que posteriorment hem conegut Primavera Valenciana (i que misteriosament ha desaparegut dels mitjans de comunicació). Intervenció del policia, reacció dels antiavalots, hospital per a O’Malley i fins aquí puc explicar perquè si no la trama se n’anirà en orris, però sí que podem dir que a partir d’aquí abandonarà els Mossos i es posarà de detectiu privat pel seu compte i en el primer cas haurà de demostrar la innocència d’un músic implicat en un atemptat terrorista.

Tots els afers que atenyen a O’Malley i el seu entorn estan narrats en la seva immensa majoria a base de diàlegs amb molt poques intervencions del narrador, uns diàlegs tan vius que sembla que estigues vivint l’escena. I gràcies a això podem trobar-nos l’O’Malley més càustic i més filòsof que mai, però acompanyat per uns secundaris de luxe de tota mena d’extraccions socials, que fins i tot reflexionen sobre els evangelis, l’art medieval o els cossos de seguretat de l’Estat. Sensacional. Una llengua que és un prodigi (només hi ha una petita errada en els temps verbals usats en una escena per un Guàrdia Civil mallorquí) i que mostra que Alandes és un escriptor molt perfeccionista. Al llibre seria igual si no passàs res (ei, passen moltíssimes coses), perquè simplement gaudiríem molt llegint i llegint fins a l’infinit.

En paral·lel, hi ha una llarga trama (se’ns presenta en cursiva per distingir-se) que és la confessió d’un tipus nascut a Moçambic, que ha estat franctirador i mercenari, fill d’una colona portuguesa i d’un afrikaners sudafricà. És a dir, un home que és pura història del colonialisme. És el Cocodril, un personatge fascinant que permet a Alandes explicar en molt poques pàgines bona part del funcionament de l’Àfrica contemporània i retre un merescut homenatge a Frederick Forsyth i els seus Gossos de la Guerra. La llarga confessió del Cocodril (serà tasca del lector veure com conflueixen les dues trames) te l’habilitat de fer-nos empatitzar amb ell des del primer moment, i de remetre’ns a una literatura meravellosa que és la d’expressió portuguesa. A través de la confessió hom pot veure traces de Mia Couto (homenatjat en els paratextos amb què s’obre la novel·la), però també de Lobo Antunes, de José Eduardo Agualusa i tants d’altres que pul·lulen pel joc de referències d’Alandes.

La mirada del cocodril va una passa més enllà, és la consolidació absoluta dins el gènere d’un escriptor que ha de donar molta guerra, però també la mostra que la novel·la negra no té per què renunciar als exercicis d’estils i a les múltiples maneres de narrar. És un gènere immortal perquè es renova constantment. I els del Sud del país hi ajuden força.

SEBASTIÀ BENNASAR

la-mirada-del-cocodril-juli-alandes

La mirada del cocodril
Juli Alandes
Alrevés / Crims.cat
Barcelona, 2014.


Un recorregut honest pel segle XX

Barcelona © Fotografia Carles Domènec

Barcelona © Fotografia Carles Domènec

Moltes de vegades els llibres importants no han hagut de menester una gran quantitat de pàgines per poder expressar tot allò que volien dir. La història de la literatura de ficció n’és plena, no tant la del camp de l’assaig, però si feim una mica de memòria veurem que la tradició del pamflet polític o la de l’assaig breu és ben ferma. Montaigne saltava d’un tema a l’altre amb notable facilitat, i a casa nostra un dels més importants pensadors que hem tingut, Joan Fuster, va practicar amb notable habilitat (i amb enorme lucidesa) el joc intel·lectual i el repte que suposa bastir un discurs coherent sobre quasi tot.

El periodista Agustí Pons, reconegut per molts com un dels millors conradors de l’art de la biografia que tenim a casa nostra, va publicar el passat mes de febrer un d’aquests llibres que fan pensar: 1914-2014, que compta amb el subtítol de Per entendre l’Europa del segle XX. L’ha editat Pòrtic.

El llibre s’estructura al voltant de deu lliçons –Pons no amaga que el bessó original que propicià el text és un curs- que s’estructuren al voltant de deu llibres (en aquest cas gruixuts en la major part dels casos) i que serveixen a l’autor com a punt de partida per a la reflexió sobre temes com la identitat europea, el fracàs de la revolució russa, la segona guerra mundial, els camps de concentració, la dona i l’Estat del Benestar, el franquisme, el crepuscle de la democràcia o la decadència d’occident, entre d’altres.

Pons adopta la postura d’un escriptor que es defineix sobretot com un demòcrata i no juga amb cartes trucades: les mostra des del principi. El llibre palesa un anticomunisme ben notable, però aquest anticomunisme no l’hem d’entendre en cap cas com un brindis al sol de cap a postures radicalment liberals i d’exaltació dels mercats, sinó com un elogi de la democràcia.

El prefaci del llibre amb què Pons recorre aquest segle XX curt en paraules de Hobsbawm però que ell té el detall de voler analitzar fins al present perquè l’ànima que impulsa la ploma és la de l’escriptor, és una petita joia que s’hauria de fer llegir a totes les facultats de periodisme del món: “Aquesta manera d’analitzar la realitat sense desenganxar-s’hi, sense cap apriorisme ideològic –o amb el mínim d’apriorismes possibles- és allò que, durant el segle XX, ha diferenciat un intel·lectual d’un periodista. El que pretén l’intel·lectual és trobar una teoria –pròpia o d’altres- que sigui capaç de donar coherència global a allò que està passant en el món. El periodisme, en canvi, consisteix a intentar entendre, cada matí, el món, i explicar-lo amb les mínimes ratlles, o amb les mínimes paraules, possibles. El periodista no es juga el seu prestigi si la realitat del que passa en el món desmenteix el punt de vista del qual parteix a l’hora d’intentar entendre’l. Salva l’honor si és capaç d’explicar la realitat en tota la seva complexitat; també, en tot allò que pot tenir de decebedor respecte a una idea prèvia més o menys brillant. L’actitud del periodista no ha de ser la sospita –com va escriure un il·lustre representant de la Guerra Freda- sinó la curiositat. L’obsessió de l’intel·lectual, en canvi, és la recerca de la certesa”.

Agustí Pons ha reflexionat amb encert sobre el segle XX de la manera en com ho fa un periodista, d’una manera atenta, partint dels llibres però observant la realitat. Aquest no és un llibre d’història, sinó que és un llibre clau per poder entendre alguns dels fets més dolorosos del present immediat. Per això és un petit llibre important, perquè és un llibre de llibres com demostren les deu lliçons i el detall de, tot i ser un text amb aquestes característiques, no haver renunciat a una bona llista bibliogràfica, perquè se suposa que d’una curiositat ens hem de poder adreçar a una altra curiositat. Pons ho ha entès així i ens ha llegat un assaig honest. No és poc en els temps que corren.

SEBASTIÀ BENNASAR

1914

1914-2014.
Agustí Pons
Pòrtic
Febrer de 2014.
154 pàgines.

 


La memòria de Patrick Modiano

Hi ha escriptors fonamentals de la cultura europea que han tengut mala sort pel que fa al procés de recepció fora del territori nacional d’on provenen. Patrick Modiano i la llengua catalana són un exemple perfecte de l’afirmació, tot i que en els darrers temps Proa ha iniciat un procés de traducció dels llibres de l’escriptor francès i ara per exemple s’acaba de posar a l’abast dels lectors L’herba de les nits.

Modiano (1945) ha fet de la memòria històrica i de la indagació sobre la responsabilitat dels ciutadans francesos en diferents moments del segle XX el pal de paller sobre el qual ha erigit la seva obra. I si primer va començar desmantellant el mite de la França resistent contra el nazisme i va abundar en la responsabilitat de la col·laboració dels francesos amb el règim nazi (com palesa la seva anomenada “Trilogia de l’ocupació” iniciada el 1968), a poc a poc han estat els anys 60 i el París d’aquella època el que ha centrat la seva obra, per on planeja també el conflicte de la guerra de descolonització argeliana. La identitat serà el tercer gran tema de l’obra de Modiano.

Modiano és, sense dubte, un dels millors escriptors europeus de la segona meitat del segle XX i els seus temes –tan arrelats a la França d’aquest segle XX- són perfectament universals després dels traumes de la II Guerra Mundial i els misteris oberts, així com també després de l’arribada de la postmodernitat i el mal entès relativisme.

A L’herba de la nit (Proa, 2014), Modiano recupera el seu alter ego literari, Jean, i el situa en els anys 60 i en la contemporaneïtat. El narrador recupera la memòria d’una noia que de sobte va desaparèixer i més de 40 anys intenta trobar-ne de nou el rastre. La seva indagació en alguns moments adopta la tonalitat d’una novel·la negra (hi ha una doble investigació, la de la noia –protagonista en absència- i la d’un assassinat accidental en el qual podria haver estat implicada), però en realitat Modiano va molt més enllà: ens està fent el retrat del París perdut i ens està mostrant la forja de l’escriptor.

Així, aquell quadern negre on apuntava les coses més inversemblants quan era jove s’ha convertit en un “aide-memoire” fonamental per poder reconstruir aquell moment perdut. Els personatges foscos, un París en total transformació i la presència del propi Jean fan la resta. Modiano crea una nova “nouvelle”, el gènere en el qual se sent absolutament còmode (i que potser explica la seva escassa recepció a casa nostra, ja que aquest sembla ser un producte especialment odiat per les editorials), que és una porta oberta a immenses possibilitats: la reflexió sobre la identitat; la reflexió sobre la pèrdua de la ciutat i la seva transformació, i la reflexió sobre com ens deixam seduir i enganyar a la vegada.

Tot, és clar, amb la dosi habitual d’excelsa literatura que acompanya l’obra d’aquest escriptor majúscul de llibres petits.

SEBASTIÀ BENNASAR

lherba-de-les-nits_9788475885049

L’herba de les nits
Patrick Modiano
Proa, Barcelona, 2014.

 


 Les veritats imprescindibles de Rafael Vallbona

Escric aquesta ressenya en plena revetlla de Sant Joan. Van sonant petards i s’enlaira algun que altre coet –pocs, que les coses no estan per a massa dispendis- mentre enguany farem el fet amb la coca petita i cava no tan bo, i ja veurem cap on anirà la cosa, perquè qui dia passa any empeny. És el regust agredolç que deixa la lectura del llibre De contents a enganyats de Rafael Vallbona que ha publicat Edicions 62. Ens abstindrem de definir-lo (memòries? articles? assaig? tot plegat?) per deixar-ho en “un llibre de no ficció” i aplicar la teoria que explica que en el món de la literatura només es pot ser dues coses: bo o dolent. Doncs bé, aquest és un llibre de no ficció molt bo. Un llibre que diu veritats com a punys i que al lector el deixa més emprenyat que enganyat, perquè en Vallbona no enganya a ningú: és un dels nostres autors més interessants.

I de què va tot això? Doncs de la història d’un noi de Gràcia que se’n va al Maresme i que vol ser periodista i que era del PSAN i que el dia que Jordi Pujol va anar a veure els seus amics i els va dir que acabarien votant a Convergència ell va decidir que no. Aquest llibre és la història d’un tipus que descobreix que la transició és una gran mentida, que hi havia una altra Barcelona possible (i una altra Catalunya) amb més colors que no ara i que a poc a poc se l’han carregat, com diu la dita castellana “entre todos la mataron y ella sola se murió”, i que amb paraules es poden explicar coses però també esdevenir una persona incòmoda, que és el que ha de ser tot periodista que es vanti de no ser un publicista o un intel·lectual orgànic.

I així, a poc a poc, van desfilant per les pàgines desencisades de Vallbona la memòria col·lectiva i oculta dels darrers quaranta anys en aquesta contrada nostra on els néts viuen de les pensions dels avis perquè ara ni Déu posa maons en aquest país on els periodistes i els aspirants a ser-ho confien més en internet que en trepitjar el carrer i parlar amb el forner, el carnisser i el jubilat de torn que són “la vida real” i que de cada vegada estan més bandejats dels mitjans de comunicació, com els escriptors que escriuen en català i la història, la literatura, el teatre i la dansa.

Rafael Vallbona escriu molt bé. I el seu llibre és un llibre savi. Que deixa el regust amarg de qui explica la veritat, que al cap i a la fi és el que ha de fer un periodista. Però no només és un llibre amarg. També hi ha espai per a la tendresa, per a la reivindicació, per a la cultura. És un llibre del qual se surt amb una pila de llibres per llegir, de músiques per escoltar, d’informació per processar. És un llibre que treu de l’armari la història que ens han volgut amagar i que explica bona part de la crisi que vivim en l’actualitat. És un llibre que fa pensar, és un llibre que ajuda a fer ciutadans i que ens hauria de fer a tots més conseqüents, més crítics i més conscients que ens estan abocant perillosament de cap al pensament únic.

Rafael Vallbona ha fet un ou de dos vermells, o de tres: explica una història oculta (o ocultada); ho fa amb evident talent literari; i ho fa a la fusteriana manera de fer les coses, amb texts petits que salten d’un tema a l’altre i que aparentment no tenen connexió, però que llegits en conjunt són el gran fresc d’una època i de part dels seus ciutadans, aquells als quals el poder ha volgut enganyar. Passa que de vegades hi ha qui se n’adona i escriu un llibre per evitar una altra dita catalana i apropiada per aquests dies: fot qui fot i visca el Rei. Doncs no, com deia aquell altre, la gallina ha dit que prou, i en Vallbona ho ha dit pel boc gros, amb un llibre valent, amb un llibre de periodista, d’escriptor, de ciutadà.

SEBASTIÀ BENNASAR

Portada De contents

 

De contents a enganyats
Rafel Vallbona
Edicions 62
Barcelona, 2014


El vertigen del tàndem

Un dels fets més tràgics que es deriven dels atemptats de l’11M a Madrid (a banda de les víctimes, és clar) és la constatació del divorci absolut entre una determinada ciutadania i els mitjans de comunicació de masses. La manipulació constant i l’intent partidista de destruir els adversaris polítics varen iniciar la caiguda massiva de lectors que internet i el consum de mitjans diferents com els gratuïts només varen contribuir a accelerar. Però que ningú no s’enganyi, bona culpa de la mort de la premsa (o de la ferida quasi mortal que pateix) té en la pròpia premsa el seu autor material. Si el mitjà en qüestió és una televisió pública en una comunitat autònoma en mans del Partit Popular llavors la barrera que separa el mitjà de la producció de propaganda és quasi inexistent.

En paral·lel a aquesta constatació, hem pogut observar com de cada dia més el millor periodisme es fa a internet i en forma de llibre, i moltes de vegades, en el darrer cas, en forma d’obra de ficció que hom pot llegir com una crònica de la realitat més immediata. La proliferació de mitjans digitals i de suports diferents permeten a poc a poc i amb molta voluntat anar contrastant d’una manera diferent les informacions que es mouen, i els llibres permeten entendre una mica millor el món contemporani.

Idò bé, seguint aquesta premissa, si algú vol entendre què va suposar el desballestament del Canal 9 al País Valencià i els darrers dies d’aquesta cadena pública ha de llegir forçosament Vertígen, de l’escriptora menorquina Esperança Camps i de la corresponsal de TV3 al sud del país, Empar Marco. Tots els qui no estan interessats en el tema dels mitjans de comunicació també han de llegir la novel·la perquè aquesta és una radiografia precisa i ferma –tot i que usant una molt bona literatura- del que és aquest bocí de país on al meu entendre en aquests moments passen algunes de les coses més interessants des del punt de vista cultural, polític i social (avís per a navegants, qui entengui que les terres de l’Ebre són el Sud del País té un petit problema de geografia que va des de Vinaròs fins a Elx).

El tàndem Camps-Marco uneix forces per oferir un llibre de lectura trepidant publicat per una nova editorial, Sembra Llibres (incorporada al grup de Llegir en Català), que pels avals personals de la trajectòria de l’editor Joan Carles Girbés, sembla destinada a proporcionar-nos grans moments de gaudi. Camps i Marco aprofiten l’arribada d’un periodista grec per fer una xerrada en unes jornades de periodisme a València per incardinar en una sola narració la crisi política i econòmica; la crisi del periodisme i l’ascens de l’extrema dreta a Europa i l’especial màniga ampla que se li concedeix al País Valencià des de la batalla de València ençà i passant per casos flagrants com l’assassinat a Montanejos de Guillem Agulló.

Les dues autores –no debades les dues són periodistes- aprofiten la seva excelsa prosa i moltes hores viscudes al carrer en primera persona per oferir-nos un gran llibre perquè han entès el que és essencial: aquesta no és una crisi econòmica, és una crisi ètica i moral que pot comportar l’esbucament d’Europa a través de la destrucció de la pròpia democràcia a través dels populismes de signe totalitari.

Vertigen és ben bé això, la sensació de terror que ens produeix acostar-nos al caire de l’abisme, i Esperança Camps i Empar Marco ens hi transporten amb una escriptura trepidant que enganxa el lector des del primer moment però que el fa reflexionar moltes hores i dies i setmanes després d’haver tancat definitivament el llibre. Ens fan pensar. Tant de bo tots els escriptors i tots els periodistes ho aconseguissin avui en dia.

Sebastià Bennasar

vertigen

Vertigen
Esperança Camps i Empar Marco
Sembra Llibres
Març, 2014
203 pàgines.


 

Ucraïna des de la vida real

En el món en què vivim hi ha llibres que són més oportuns que d’altres. I de vegades aquests responen a les casualitats o a les intencions. Sigui com sigui, molts de llibres oportuns solen ser obres que interessen més pel contingut que per la forma, és a dir, per allò que expliquen que no pel que expliquen. Sovint són llibres apressats, amb redaccions que no passen de l’aprovat justet i on l’actualitat i la immediatesa mana. Vet aquí, però, que ara tenim a les mans un llibre de plena actualitat que a més a més compta amb un contingut molt interessant i que a sobre està excel·lentment explicat. Es tracta d’On vas, Irina? de la Rosa Maria Pascual, una novel·la que ha publicat l’editorial Gregal, que forma part del grup Llegir en Català i que està ambientada a Ucraïna, partint des de la tragèdia de Txernobil fins al present

Recordo perfectament el pànic nuclear que es va estendre per tota Europa el 1986 quan els reactors de la planta nuclear ucraïnesa (llavors de la planta nuclear soviètica) van patir l’accident que condemnà a la mort (immediata o perllongada en el temps pels efectes de la radiació) a un nombre aproximat de 200.000 persones. Durant anys va estar prohibit, a Mallorca, caçar tords i estornells, ocells migratoris que provenien de les zones contaminades. Txernobil va tornar a la ment de tothom amb les darreres catàstrofes nuclears al Japó.

Bé, doncs l’accident és només un dels punts de partida del llibre, que ens explica moltes coses més: la protagonista, la Irina és una noia jove que ha estat mare recentment i que ha de fugir del país després d’haver agredit un guarda de seguretat d’un supermercat que la intentava violar. Mitjançant salts temporals assistirem no només a la seva fugida, sinó i sobretot, al seu pas per Catalunya gràcies a les famílies d’acollida amb els afectats de l’accident. Però també viatjarem perfectament a les entranyes de la corrupció del règim ucrainià, al descontrol i corrupteles de les entitats solidàries (no tant a Catalunya sinó sobretot en el país d’origen dels nois que s’envien), al complex mecanisme de la solidaritat a casa nostra, i viatjarem a l’interior de la pobresa, la resignació i la lluita per la supervivència.

Rosa Maria Pascual ha trobat un filó literari de primer ordre en el personatge de la Irina, la seva heroïna, que ho és més i destaca més precisament perquè està acompanyada d’una colla de secundaris d’autèntic luxe que enriqueixen la novel·la, la matisen i li donen la immensa qualitat humana que traspua en cada una de les seves pàgines. On vas, Irina? es converteix així en una novel·la que és un document de primer ordre sobre aquest est d’Europa després de la desfeta de la Unió Soviètica, d’un país enorme on es juga el nou capítol de la guerra freda (cada cop més calenta), entre una Rússia que cada vegada se’ns mostra més imperial i més forta, i una Europa delmada per la crisi però que encara és el paradís somiat per als territoris en terra de ningú que compten amb immenses reserves de matèries primeres cobejades per uns i altres. Els que en pateixen les conseqüències, sempre, són els ciutadans, com la família de la Irina que fa mans i mànigues per tenir quelcom per menjar el dia següent. Aquesta és la vertadera lluita a la qual està abocada bona part de la població d’aquest indret fascinant que un dia situàrem al mapa per culpa d’un accident devastador, i que ara podem tornar a marcar per ser l’escenari d’una molt bona novel·la.

 image021

On vas, Irina?
Rosa Maria Pascual
Gregal
2014


 

Pells salades

Fa un cert temps que es llegeix que la poesia catalana està passant per una crisi estructural. Segurament els editors de poesia –aquests herois que es juguen els seus diners per publicar els llibres més complicats de vendre- poden afirmar-ho rotundament, i potser per això les xifres de vendes dels poemaris són minses. Però potser també és cert és que a mesura que van passant els anys va incrementant-se el nombre d’escriptors del gènere i el nombre d’editorials que publiquen els seus versos i potser, en conjunt, es ven més poesia que en altres moments històrics de la nostra literatura. És només una hipòtesi: una major atomització del fet poètic a casa nostra, acompanyada de vendes minses (una part important del fet correspon a la crisi) i un augment important de recitals poètics a tot arreu amb el que això comporta: un consum de poesia que potser és fa més en viu i pel you-toube que no sobre el paper. Però és indubtable que l’aparició de noves editorials, d’aquests recitals i de la nova circulació de la poesia ens fan descobrir noves veus interessants de la nostra literatura. I en Joan Duran i Ferrer (Sitges, 1978) n’és una, malgrat que fa força temps que volta pel món poètic nostrat.

Ara ens ha arribat com a proposta a tenir en compte de cara a aquest Sant Jordi, Extrema llum, el poemari que li va valdre el premi Recull de Blanes (el Benet i Ribas de poesia) el 2013, i que ha publicat Pagès Editors a la seva col·lecció La Suda. El llibre compta amb un pròleg de Cèlia Sànchez-Mústich i amb un epíleg de Mireia Calafell i en ell el poeta ens presenta una successió de poemes on l’amor i les seves manifestacions (record, concreció, consecució, desamor) és una de les constants temàtiques.

Joan Duran és capaç d’escriure poemes meravellosos com aquest: “S’asseca la saliva sobre el sexe blau/ del migdia. Entre els colors urgents/ d’aquesta llum, estén, obre una rasa/enllà dels cossos. I gosa vessar-hi/ el breu destí de l’aigua que s’aferra/ a la nostra despulla. Detura la terra/ abans del pendent. O aboca’m/ a l’erosió al·lucinada de l’abisme” i a la vegada salpebrar la seva poesia amb altres cops de puny com aquest: “el gat juga amb l’ocell mort del temps”. En aquesta extrema llum l’encavalcament, moltes vegades brutal, es converteix en un tret estilístic d’un poeta que ens vol fer fluir de vers en vers fins a les sentències conclusives de molts de poemes on destaquen o bé el dístic final o bé l’últim vers que de vegades adopta aire de sentència: “aquesta tarda en què oblidem/ que som si alhora ens extingim”. Estructuralment el poemari s’articula al voltant de diferents parts: Creta, Variacions sobre la matèria, Variacions sobre l’espai i el temps i Variacions sobre la llum. La segona part, a més a més, té tres apartats: L’Aigua; La sang, l’oxígen; i L’Argila, la sorra; un total de 14 poemes sobre la trentena que té el conjunt i al meu entendre, juntament amb Creta, allà on es concentren els millors poemes d’un conjunt que destaca, sobretot, pel fet que tot ell és d’una gran qualitat.

Duran ens ha construït un poemari on els termes que més hi predominen són sal, norai i sorra, que ens acondueix a una aigua que és molt present en el poemari, però una aigua de fusió, d’aiguabarreig, de mar humà, potser colonitzat. I així, aquesta aigua, aquests norais que indiquen civilització i lloc d’amarrament, referència i fiabilitat, es mesclen amb el color blau que predomina cromàticament un poemari que respira saladina de cossos i veritats com a punys, tan extremes com la llum.

SEBASTIÀ BENNASAR

160. Extrema llum (coberta suda).indd

Extrema Llum.
Joan Duran i Ferrer.
Pagès Editors.
Lleida, 2014.
108 pàgines


No només maten, sinó que ho fan bé

El gènere negre en llengua catalana passa per un excel·lent moment de forma pel que fa a la creació. La frase la vaig encunyar just abans del primer festival Tiana Negra, el gener del 2013, i potser, després de llegir Elles també maten, ha arribat el moment de confirmar-la.  El volum de relats que va publicar Llibres del Delicte el mes de novembre passat aplega tretze textos de dones al voltant del gènere negre. La professora de la Universitat de Barcelona, Anna Maria Villalonga, és al darrere del projecte i ha fet una feina molt interessant: aconseguir trobar les autores, engrescar-les i fer-les partícips d’un projecte que ha arribat a bon port.

La tradició de les antologies de relats breus del gènere negre és llarga a casa nostra (encara que no abundant). A la mítica Negra i consentida del col·lectiu Ofèlia Dracs vàrem poder assistir al naixement d’alguns detectius mítics, mentre que d’antologies com Crims.cat (servidor va tenir l’immens privilegi de poder ser-ne antòleg juntament amb Àlex Martín) i Crims.cat 2.0 han sorgit una col·lecció (fins al moment) modèlica, i també algunes propostes editorials interessants. A Elles també maten també hi ha contes extraordinaris que, des del meu punt de vista, reclamen o una continuïtat o bé d’algun protagonista o bé de l’autora dins el gènere.

Villalonga ha fet una feina molt interessant en el sentit que ha estat molt generosa en tres sentits: en primer lloc per la seva aposta pel gènere breu, que ha defensat moltes vegades no només com a estudiosa, sinó també com a autora. En segon lloc per la defensa de la qualitat de les autores més enllà de la seva experiència com a narradores de gènere negre o no. I en tercer lloc per incorporar amb normalitat autores que escriuen habitualment en castellà a un recull en català com aquest.

També ha estat molt generosa en la seva concepció del gènere negre. És quelcom que hem discutit sovint. Per als més puristes alguns dels relats que s’inclouen en aquest volum no mereixerien el qualificatiu de relat negre, però hem de concloure que tots comparteixen una certa atmosfera en què el gènere hi és present d’una manera o d’una altra. I això també és interessant. En un moment en què s’està tendint a la mixtura de gèneres allò que compta és que un text sigui bo, i aquí en tenim tretze de molt interessants (a cadascú li agradarà més un o altre, que aquesta és la gràcia de les antologies).

Al meu entendre aquest és un llibre valent. És un llibre de dones però no feminista (encara que hi hagi relats que ho siguin), és un llibre de relats de gènere però entès en sentit ampli i és un llibre que mescla diferents generacions, maneres de fer i estils per conformar un mosaic del que es fa en aquest país. Jo després de llegir-lo, i a risc que totes les altres companyes del recull m’odiïn, destacaré quatre relats de matrícula d’honor sobre la resta de les bones notes de la classe: “L’assassinat de la venedora de cupons” de Margarida Aritzeta; “El dia que vaig perdre el món de vista” de l’Empar Fernández; “De vegades, l’atzar” de la pròpia Villalonga i sobretot, sobretot “(Ulleres de) pasta negra” de l’Esperança Camps, que demostra que la menorquina és, avui per avui, una de les millors escriptores de la nostra literatura i a qui cal reclamar-li ja la gran novel·la negra que tots sabem que du dins (i si no que li ho demanin a Paco el Moix).

En definitiva, un llibre important que també hauria de ser-ho aquest Sant Jordi i que només té un petit defecte: la manca d’un índex que faciliti la navegació entre les seves pàgines. Res massa greu.

SEBASTIÀ BENNASAR

Ellesmaten_w

Elles també maten
Anna Maria Villalonga (ed)
Llibres del Delicte
Barcelona, novembre 2013
207 pàgines.


Una gran novel·la europea

 

jaume_benavente02_w

Jaume Benavente al Raval (Barcelona). © Fotografia de Carles Domènec

Si en Jaume Benavente fos un escriptor en qualsevol altra llengua que no fos la nostra no hauria d’anar justificant cada dos per tres les decisions que pren com a escriptor. Tot el que fes seria normal i seria el públic, sobirà i inapel·lable, qui decidiria si la seva obra el convenç o no. Però en aquest petit país nostrat els autors que escriuen llibres ambientats més enllà del nostre redol han de començar per vèncer, en primer lloc, la fase de la justificació: han d’explicar un fet normal, que és escriure sobre allò que els ve de gust.

Si fóssim un país normal en Jaume Benavente no només no hauria de justificar-se per ambientar les seves novel·les a Cabo Verde, Lisboa, Madeira, Porto, Amsterdam, Sarajevo, L’Havana, Portbou o Barcelona, sinó que a més a més tendria un públic molt fidel que s’aniria escampant com taca d’oli convençuts de la immensa qualitat literària d’aquest escriptor que de vegades m’agrada definir com el nostre gran escriptor centreeuropeu en llengua catalana.

Jaume Benavente al Raval (Barcelona). © Fotografia de Carles Domènec

Jaume Benavente al Raval (Barcelona). © Fotografia de Carles Domènec

Ara, aquest escriptor singularíssim i tenaç que és un luxe per a la nostra literatura, acaba de publicar Dibuix a les fosques, amb l’ajuda del saber fer habitual de l’editorial Meteora. El llibre suposa el retorn de la inspectora Marja Batelaar, però aquesta novel·la es pot llegir de forma absolutament independent de la primera entrega de la sèrie.

Amb el seu Dibuix a les fosques Benavente ens presenta una novel·la negra de ritme dilatat i preciosista, amb un personatge extraordinari que va creixent a mesura que l’acompanyem en la investigació i que ens convida a recórrer llocs i espais i a interrogar-nos sobre temes complexos com el de la identitat, la maldat i el seu origen o l’europeitat.

Algú podrà pensar que per ser una novel·la negra li falta el ritme trepidant del thriller o la vessant social, o personatges durs i traumatitzats. Doncs no, la família negra és prou ampla i generosa com per acceptar les incursions benaventianes en el gènere, i fer-ho de grat. I en el fons aquesta és una gran novel·la social –el conflicte racial i migratori és ben present en el barri de l’Oud-West, que a la novel·la agafa un gran protagonisme-, i també tenim una dosi elevada de solitud en el personatge de la inspectora d’homicidis, tot i que és molt més real i humana que molts dels seus col·legues de professió literaris; i Déu n’hi do com es precipita l’acció des de mitja novel·la cap endavant.

Però la gràcia de tot això és que no ens fa falta. Benavente ens introdueix amb tanta mestria dins la novel·la que no hi trobem res a faltar. Tenim un “procedural” de primer ordre que a més a més es complementa amb les recreacions atmosfèriques marca da la casa de Benavente, les reflexions i les referències culturals i una investigació que es va complicant per moments de la mateixa manera que es van complicant les vides humanes dels seus protagonistes.

Benavente ha tornat a fer una gran novel·la europea amb crims i investigació que fan que plantejar-se per què escriu sobre Amsterdam (o qualsevol altre lloc) sigui absurd. El que ens hem de plantejar és si, com a societat lectora, podem prescindir de les obres de Jaume Benavente. Qui cregui que la resposta és afirmativa té un problema molt greu de curtor de mires, de falta de perspectiva moral i de migradesa estètica.

SEBASTIÀ BENNASAR

Dibuix-a-les-fosques-portada-e1395590616255

Dibuix a les fosques

Jaume Benavente
Meteora,
Barcelona, 2014
325 pàgines.


Josafat, reeditat des de Girona

Arriba un moment, sempre temut, en què has de parlar d’un clàssic de la literatura catalana, una d’aquestes obres fixades en la ment del lector, dels estudiosos, dels filòlegs catalans que ara i adés en parlen. El motiu, és clar, és la reedició de l’esmentat clàssic, que potser no has llegit o que potser has llegit malament i amb presses en el seu moment, angoixat per l’obligatorietat de les lectures sobre les quals hom s’ha d’examinar, retre comptes, aquell pas que es fa als instituts, a les facultats, aquell pas que potser ens fa perdre un lector a cada bugada. Lectura obligatòria, vet aquí el gran oxímoron que tot ho corromp.

El clàssic en qüestió es Josafat, de Prudenci Bertrana (1867-1941), en la nova edició a cura de Xavier Pla i de les Edicions de la ela geminada, de Girona, que ens ofereix el segon volum de la biblioteca que dediquen a aquest mestre literari. Josafat, un text arxieditat, segons que explica el mateix Pla en la introducció, però potser per això mateix allunyat de l’original del de Tordera, que ara han recuperat, més fidel a l’original.

Confesso que no l’havia llegit mai i que per això no puc entrar en disquisicions peculiars i particulars sobre edicions, fiabilitats al text i altres elements de crítica textual que segur que faran les delícies dels experts, però em sembla que tenir a les mans aquest llibre és un petit luxe per a la nostra cultura: ens calen biblioteques d’autor i ens cal situar els nostres a l’alçada que es mereixen, i en aquest sentit la biblioteca Prudenci Bertrana està cridada a ser una bona mostra de feina ben feta (semblant a la biblioteca Narcís Oller de Cossetània). El llibre m’ha semblat editat de forma impecable, començant pel tacte i l’olor, que conviden a la lectura apassionada d’aquesta nouvelle terrible i tràgica, escrita amb precisió de neurocirurgià, perquè és en el retrat de la passió humana on excel·leix Bertrana.

En uns temps en què els editors gairebé no volen sentir a parlar de res que no sigui novel·la és un plaer i un privilegi trobar-se amb la recuperació d’aquesta “Narració”, tal i com la va batejar el seu autor i que en un resum ràpid tracta de la passió d’un campaner de la catedral per una dona, la Fineta, que és l’encarnació de la luxúria. Un amor sacríleg, tràgic i abocat al desenllaç fatal. Una peça on la intensitat i el conflicte guanyen precisament per la brevetat, per la concentració. Una petita peça mestra recuperada per una editorial que des de fa un temps és a la llista d’aquelles que han de seguir els qui volen gaudir de llibres bons i bells.

 SEBASTIÀ BENNASAR

josafat

Josafat
Prudenci Bertrana
Edicions de la ela geminada
Girona, 214
102 pàgines


Servar el patrimoni amb la paraula

Hi ha dues menes de llibres en el món dels llibres bons, els importants i els imprescindibles. El llibre de l’oli, de Joan Mayol, publicat per El Gall Editor, entra de ple dins de la segona categoria. Podríeu pensar que servidor exagera, i també podríeu pensar que un llibre sobre un tema com aquest mai pot assolir aquesta categoria, però tant una afirmació com l’altra serien un error. Joan Mayol ha fet molt més que escriure un llibre sobre l’oli, ens ha volgut salvar un patrimoni cabdal a través de les paraules.

No hi ha res més difícil per a un escriptor que transcriure les sensacions provocades per les olors i pels gusts. Per això quan un narrador hi excel·leix, el record de les seves paraules queda lligat indiscutiblement a aquell producte. És el que passa quan hom llegeix Josep Pla, o Néstor Luján, o fins i tot Andrea Camilleri i Vázquez Montalbán, per posar només uns exemples, o l’antològic article que va fer Guillem Frontera sobre els albercocs o els textos d’Andreu Manresa sobre la gastronomia insular. Mayol podrà passar a inscriure’s en aquest conjunt de privilegiats perquè el seu llibre fa olor d’oli i fa gust d’oli, o com a mínim transmet un amor tan gran per aquest producte que a les papil·les gustatives i al nas ens arriben de sobte totes les aromes d’aquesta menja imprescindible que tots tenim associada a la felicitat.

Els textos de Mayol (i les col·laboracions estrelles que té) són una mescla d’història, etnografia, ciència i poesia tot al voltant d’un producte que ell, quan va ser conseller d’agricultura, aconseguí dotar de denominació d’origen, i que estan magníficament acompanyats de fotografies, pintures, dibuixos i explicacions de tota mena per tal de construir un gran estudi –apte per a profans- sobre un dels productes agrícoles que més ens ha conformat i que marca de forma indestriable la nostra forma de ser i la dels nostres paisatges.

Llegir el Llibre de l’oli de Joan Mayol i El Gall Editor (en aquest cas sí que podem dir que l’edició és també una part fonamental de l’obra) és un d’aquests privilegis, el saber segur que tenim a les mans un llibre que vol salvar-nos les paraules, els gustos, la terra. Que ens vol conservar a nosaltres mateixos, en definitiva.

SEBASTIÀ BENNASAR

978849257494
‘El llibre de l’oli’ de Joan Mayol
El Gall Editor
Pollença, 2013
136 pàgines.

 


Ucronies, espies i amistat

Llorts (Andorra). © Fotografia de Carles Domènec.

Llorts (Andorra). © Fotografia de Carles Domènec.

Albert Villaró (La Seu d’Urgell, 1964) és un d’aquests autors que a poc a poc es va convertint en ineludible de les lletres catalanes. El darrer tour de force d’aquest home que ha flirtejat amb la novel·la negra i la històrica, és Els ambaixadors, l’obra guanyadora del premi Josep Pla d’enguany i que publica Destino. Un absolut plaer de 688 pàgines que es fan curtes al lector, que segurament es deixarà arrossegar per la fascinant història de Mossèn Farràs, un espia mític al servei de la República Catalana –instaurada des dels fets d’octubre de 1934 i presidida per Carrasco i Formiguera- que ha de tornar a l’acció el 1949 per combatre una amenaça detectada per la xarxa d’espionatge català a un Madrid on ha triomfat el feixisme i Sanjurjo i José Antonio governen amb mà de ferro.

Villaró parteix de la possibilitat que el 1934 el general Batet no hagués reprimit Companys per crear una ucronia d’alta volada on la ironia i el sentit de l’humor es combinen a la perfecció amb l’aventura i els recursos clàssics de les novel·les d’espies, amb les quals hi ha un joc d’homenatge i paròdia que és molt interessant. La novel·la és de cocció lenta, però és que la història ho reclama. De fet, passarà una bona estona abans de saber per què han anat a reclamar a Mossèn Farràs, que viu retirat al poblet andorrà de Llorts, que torni al servei actiu. Però el lector es pot ensumar que és per alguna cosa grossa. I efectivament.

Abans de partir de cap a Madrid, Farràs passarà per una Irlanda també diferent de com la coneixem actualment, perquè els resultats de la segona Guerra Mundial i la política han fet la resta. Però els catalans trobaran en aquests valents i ardits guerrers irlandesos el millor suport per poder fer avançar la missió. Farràs també intentarà refer la seva antiga xarxa a Madrid, de la qual formava part ni més ni manco que el mateix Josep Pla, un secundari de luxe per aquesta novel·la i un dels principals encerts de Villaró.

I és que al darrere d’una novel·la d’espies o d’una ucronia –que cadascú l’agafi pel cap que vulgui- l’escriptor andorrà ha bastit una gran història al voltant de l’amistat i de la responsabilitat. L’amistat és el valor imperant en aquest llibre, perquè Mossèn Farràs és un desencantat, un home que no acaba de creure ni en les seves possibilitats ni en les de la jove república catalana, però s’hi manté fidel per l’amistat. Sobretot de cap a aquests irlandesos que no dubten ni un segon en fer-li costat, però també de cap al record dels amics morts en massa conteses. Farràs arrossega una llarga llista de morts sobre les seves espatlles, però és en record del seus que decideix fer aquest últim favor a la pàtria. I què voleu que us digui, de bones novel·les sobre l’amistat no n’anem pas sobrats.

Evidentment, això no bastaria per aguantar una història de 688 pàgines per si sol. Però la gràcia és que Villaró sap matissar i endolcir a través de l’humor  les situacions més complicades. I a més a més és un mestre en la dosificació de la informació, per això ens manté atrapats des del principi fins al final en un llibre memorable on al final és igual la ucronia i la reconstrucció d’un món possible (ep, sense treure-li el mèrit, que és altíssim), perquè els seus personatges i la història que ens explica se’ns fan tan propers, són tan nostres, que no podem evitar riure amb ells, patir i fins i tot plorar. I això només ho fan els grans.

Per a postres, en Villaró ens ofereix un llarg apèndix de biografies de tots els personatges que surten al llibre on podem saber quins són els seus finals i els seus orígens, i on es nota que l’andorrà s’ho ha passat tan bé com els afortunats que hem pogut llegir aquesta novel·la.

els ambaixadors

Els ambaixadors.

Albert Villaró

Destino

Febrer de 2014.

688 pàgines

——————————————–

7 replies

  1. Persones com tú, l’Anna Maria Villalonga, el Jordi de Manuel i tants negrots escriptors i amics i ressenyistes i activistes literaris, esteu aconseguint que entri en un gènere que no solia llegir. Tinc una pila pendents de llegir. Gràcies!

  2. M’alegro que us agradi el menú. Salut!

  3. Ho heu dit tot. Bravo mestre

  4. Molt bona ressenya, ja tenim ganes de llegir-la!

  5. M’estic llegint la novel·la i és un gaudi, en el més pur estil Villaró que tant m’agrada.

  6. Hola Carles,
    Sóc Rosa Maria Pascual, l’autora d’On vas, Irina? Veuràs, jo vaig començar la novel•la amb aquesta carta dirigida als meus personatges de ficció:
    Estimada Irina i Bacil,
    perdoneu-me, però cal que –per valorar la dignitat que encara teniu– transformi la vostra vida en una novel•la… Tot el que m’heu explicat, hem viscut, sentit, interpretat i estimat no es pot perdre… com l’ucraïnès, que està sent desplaçat pel rus i l‘anglès. L’ucraïnès només el parlen els pagesos. Els pagesos heu de menjar del que colliu. El que colliu, gràcies a Déu, diuen que està infestat i ningú no ho vol. Com que no veneu els excedents, us els mengeu vosaltres. A la que podeu, parleu en rus i apreneu l’anglès o bé altres idiomes. Només així, gràcies al Dimoni, podeu guanyar diners. L’ucraïnès es queixa, brama… la seva musicalitat baixa xisclant pel Dinièper, com una lluna que s’enfonsa i, en mirar–s’hi, es veu bonica, però menyspreada. Des de fa molt, totes les llunes noves us giren la cara gentil i us mostren la d’una vella amb una falç: la del vaixell de la mort. Pobre Ucraïna!, graner de Rússia, terra de pas de totes les guerres, mans d’esclaus durant segles per als rics, …milions de persones i animals morts de gana perquè se’ls ha robat el menjar per alimentar el monstre de Rússia, fins fa ben poc. I ara, ara que heu aconseguit ser lliures, feu com ocells que han estat engabiats i no saben enlairar–se. Ara, que us han tornat el país, que teniu contaminat -pels segles dels segles– des de l’explosió de Txernòbil. Ara, que sou independents, sou més pobres que les rates…

    Esperança
    gener del 2013
    paraules que no es va creure oportú publicar, però que, segons expliques, deuen amarar tota la novel•la. Crec molt oportú que hi hagi una revista que aconselli també llibres d’autors desconeguts que tenim necessitats, en aquest cas, escrivint-la desitjava canviar el passat i el futur d’aquella gent.

Trackbacks

  1. Albert Villaró | BEARN

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: