Albert Villaró

“No sé si hi podria haver cinc-centes Andorres a Europa, però la que hi ha funciona”

Llorts (Andorra). © Fotografia de Carles Domènec.

Llorts (Andorra). © Fotografia de Carles Domènec.

Albert Villaró ha guanyat el premi Josep Pla amb “Els Ambaixadors”

Llorts (Andorra). Enguany és el del cinquanta aniversari, però per a ell pareix que el temps no passi. Arxiver, apassionat per la història i consagrat autor també de novel·la negra, Albert Villaró (La seu d’Urgell, 1964) ha guanyat el premi Josep Pla amb Els Ambaixadors. Amb ell parlàrem llargament a Llorts, el petit poble andorrà on es refugia el seu protagonista principal, Mossèn Farràs, en una novel·la ucrònica d’espies, lleialtats, traïcions i amors ambientada el 1948 en una Catalunya molt diferent.

Llorts (Andorra). © Fotografia de Carles Domènec.

Llorts (Andorra). © Fotografia de Carles Domènec.

-Heu canviat de registre i heu entrat de ple dins la ucronia…

-Sí, però la disciplina en l’escriptura ha estat la mateixa que per a la creació de les altres novel·les, el procediment és el mateix. Parteixo de la imatge que m’imagino i que en aquest cas és la del general Batet, afusellat el 1937 per haver estat fidel a la República. L’home que el 1934 ha estat clau en la repressió a Companys és afusellat, però en canvi a la meva novel·la li dono una segona oportunitat: si hagués tingut la premonició que l’afusellarien què hauria fet? I el situo donant suport a Companys i conduint Catalunya de cap a la independència.

-És una novel·la on es nota que us heu divertit fent quadrar totes les peces…

-Evidentment, en una ficció d’aquesta mena toques una peça i cadascun dels actes que se’n deriven han de trobar el seu punt d’equilibri, i això és molt divertit.

-Qui és Mossèn Farràs, el vostre protagonista?

-És un pallarès de Tor, que ha estat a punt de cantar missa i que ha estudiat al seminari de la Seu d’Urgell, perquè llavors era una de les úniques maneres de tenir estudis, però és un personatge en evolució: a Barcelona entra en contacte amb elements extremistes i durant la República és un home d’acció que ha de fer coses dolentes per un bé superior i aquesta és una contradicció notable. La seva fe i el seu sentit de la responsabilitat sempre es posa en dubte pel sentit del deure, deure envers els amics i la idea de país.

Llorts (Andorra). © Fotografia de Carles Domènec.

Llorts (Andorra). © Fotografia de Carles Domènec.

-Creu que en aquests moments hi ha homes com Mossèn Farràs a casa nostra?

-No en conec cap però suposo que n’hi ha d’haver.

-Sense explicar gaires coses del llibre, podem dir que mossèn Farràs és a Andorra mig amagant-se a la parròquia de Llorts on fa classes als menuts. Què és Andorra?

-És un país fascinant on passen moltes coses i que demostra amb habilitat que les estructures senzilles no són dinosaures. Andorra té més a veure amb les ciutats-estat gregues, italianes o alemanyes i funciona molt bé amb esforç, intel·ligència i els propis recursos. El que no sé és si és extrapolable, no sé si hi podria haver cinc-centes Andorres a Europa, però la que hi ha funciona. I Andorra des de sempre ha estat una terra d’acollida per a refugiats, ha estat una de les seves vocacions tradicionals des del segle XIII, quan s’hi van refugiar càtars perseguits i ha arribat fins al segle XX. En tots els conflictes hi ha hagut gent que s’ha refugiat a Andorra i ha fet contribucions importants per al progrés del país, i per això hi ha hagut la voluntat tàcita de ser terra d’acollida.

-A Els ambaixadors hi ha constantment referències a una antiga Guerra de Ponent (la novel·la està situada el 1948 i aquesta guerra és anterior) però no hi ha cap fet explícit sobre aquesta guerra. Obre la porta a una preqüela?

-La novel·la compta amb un gran apèndix final en forma de biografies dels protagonistes que expliquen algunes coses d’aquesta guerra, però podria retornar-hi perfectament. El fet que la guerra de Ponent no sigui explícita no deixa de ser important al llibre, perquè els seus efectes en el 1948 encara són ben visibles.

Llorts (Andorra). © Fotografia de Carles Domènec.

Llorts (Andorra). © Fotografia de Carles Domènec.

-Hi ha un homenatge explícit a Irlanda, ja que els companys que trobarà mossèn Farràs en la seva missió són irlandesos…

-Irlanda és com la meva segona pàtria i és on sempre començo i acabo les novel·les. Els irlandesos que surten a la novel·la duen el nom dels amics que he anat fent al llarg del temps, però és que la història irlandesa és fascinant. M’entusiasma l’emancipació del 1922, com fan fora els anglesos amb relativa facilitat i de forma sorprenent. I a més a més hi ha un altre fet que és més desconegut per molta gent, que és el corrent de simpatia catalano-irlandès que sempre hi ha hagut, i que es va traduir els anys trenta en l’aparició del partit polític Nosaltres Sols. A la novel·la els irlandesos són un contrapunt que donen profunditat.

-També situeu com a president de la República Catalana en Carrasco i Formiguera i sobreviu un dels germans Badia…

-El meu avi era d’Unió i amb el meu pare havien acompanyat en Carrasco en alguns mítings per Cardona, Manresa i Súria on treballaven en el servei d’ordre i la fi de Carrasco és una de les més absurdes i tràgiques de la Guerra Civil. Com a homenatge a l’avi, a Carrasco també li atorgo una segona oportunitat.

-Josep Pla també és un personatge cabdal a Els ambaixadors

-Surt en Pla i en surten d’altres. Per a mi és molt normal mesclar personatges de ficció amb altres de reals perquè el que es tracta és de mostrar les seves evolucions a partir d’un fet que no es produeix. Com hauria estat Pla si el 34 s’hagués proclamat i hagués triomfat la República Catalana? El Pla reaccionari dels anys cinquanta seria sens dubte diferent. No sé si és el personatge més versemblant de la novel·la, perquè jo el col·loco fent d’espia i escrivint novel·les…

Llorts (Andorra). © Fotografia de Carles Domènec.

Llorts (Andorra). © Fotografia de Carles Domènec.

-Tot un repte, no?

-No és un repte especial. Jo faig ficció i en faig sobre un Pla que no existia. El meu llibre s’ha de llegir com una novel·la i no com una tesi. Els planians hi trobaran un escriptor irònic, diferent i en un altre element.

-Un dels vostres escenaris principals és el Madrid de plena postguerra que heu hagut de reconstruir, un Madrid on ara hi ha Sanjurjo i José Antonio…

-He hagut de jugar amb la plausibilitat geogràfica, però tots tenim al cap la imatge de les ciutats grises de la postguerra, Barcelona i Madrid, i això ha estat fàcil d’incorporar a les novel·la, tot i que a l’obra el meu Madrid és un Madrid de dictadura feixista, molt dur, i efectivament, Sanjurjo i José Antonio controlen fèrriament la ciutat i Espanya, mentre que ho contraposo amb una Barcelona de postguerra però que se’n va sortint, i el símbol és Pau Casals reobrint el Palau de la Música Catalana amb la novena de Beethoven, precisament la peça que estava assajant quan van haver de marxar.

-Us ha sortit una novel·la ben llarga per poder explicar tot això…

-Jo no planifico mai com acabarà una novel·la ni la seva extensió, vaig escrivint ignorant la continuació de l’obra. No faig esquemes ni story boards. Molt sovint, quan porto cent pàgines el més calent és a l’aigüera. I aquesta vegada la història em reclamava fer una obra complexa. A més, si un llibre m’agrada molt de llegir és millor que sigui llarg, perquè el plaer s’allarga.

-El títol de l’obra parteix d’un quadre de Holbein que es diu igual…

-És un quadre que m’agrada molt i que té molts nivells de lectura perquè explica un moment molt concret de l’església del món, el que es deriva del cisma de l’església d’Anglaterra. És un quadre de gran intensitat que reflecteix el seu temps i que destaca per la utilització de símbols i missatges i per això m’anava bé emprar-lo i que acabàs donant nom a l’obra.

Llorts (Andorra). © Fotografia de Carles Domènec.

Llorts (Andorra). © Fotografia de Carles Domènec.

-Una obra on la ironia és un dels principals recursos estilístics que feis servir…

-És que la ironia és el que ens fa humans. La ironia és allò que fa que no siguem més transcendents del compte i sense ironia aquesta novel·la hauria estat molt més dura.

SEBASTIÀ BENNASAR.

A més, trobareu la ressenya del llibre a la secció de Llibres: https://revistabearn.com/llibres/

i un reportatge sobre la literatura andorrana a la secció https://revistabearn.com/reportatges/



Categories:Entrevista

Etiquetes:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: