“Vaig començar a escriure perquè no trobava el meu llibre preferit”

Laura Bernis va començar a escriure als dotze anys i als setze va ser una autora revelació

Laura Bernis Prat (Lleida, 1994) va revolucionar el panorama literari de fa uns anys amb els seus llibres per a infants i joves, les històries de Labepra. Va ser una de les escriptores més llegides el Sant Jordi de 2010 amb només 16 anys i ara estudia Periodisme i Ciències Polítiques a la Universitat Pompeu Fabra, manté un bloc (en col·laboració) sobre el fet poètic barceloní (http://poesiabarcelona.wordpress.com/) i promet que aviat arribarà la tercera part de les aventures de Labepra.

-Un bon dia, amb dotze anys, vares decidir escriure el teu primer llibre…

-Sí, jo tenia dotze anys, feia sisè i anava a una escola a Lleida i no trobava el meu llibre preferit i com que no el trobava em vaig posar a escriure’l i a dibuixar-lo com si fos una activitat extraescolar més, i al cap del primer any ja el tenia. Però el feia per a mi i per als pares, però dos anys després els pares li ho comentaren a una llibretera i ella el va llegir i em va animar a publicar-lo. Tenia catorze anys i Arola editor el va publicar i va ser una aposta bastant ferma. A Lleida va ser un boom i es va acabar i va començar un fenomen una mica impactant per a una nena com era jo aleshores.

-I va arribar la segona part…

-Sí, tenia necessitat de fer-la i la veritat és que ha funcionat molt bé perquè entre els dos llibres hem venut més de cinc mil exemplars… i allò ja va ser una bogeria perquè vaig entrar al programa Roda de Lletres de l’Ajuntament de Lleida que és un programa que et permet anar a moltes escoles i instituts i allà els nens demanaven la segona part perquè els havia agradat molt i fins i tot alguns havien començat a escriure… i el vaig fer i el Sant Jordi de 2010 vam fer un espectacle de màgia i tot i TV3 va venir a fer un reportatge i desconnexió i fins i tot vaig anar al Passeig de Gràcia a signar llibres, va ser una experiència molt engrescadora…

-I tindrem la tercera?

-En un principi havien de ser només dues parts, però m’he plantejat com continuaria i ara ja només em falta el temps per desenvolupar el llibre, perquè el tinc al cap i sí, hi haurà tercera part i a més a més també hi ha un projecte que em ve molt de gust fer que és un conte musical amb una orquestra, o sigui que de projectes no en falten.

-Unes històries que s’han convertit en tot un referent, amb una connexió evident amb el públic més jove…

-Sí, una de les sorpreses més grans és veure que el meu llibre està entre els preferits de nens que potser abans no llegien gaire. Ara em vénen amics dels pares que m’expliquen que el llibre és el preferit dels seus fills i això m’omple molt i me fa molta il·lusió perquè jo vaig començar a escriure precisament perquè no trobava un llibre preferit.

-Uns llibres d’aventures que entronquen amb una llarga tradició de sempre, màgia, un cert gust per les històries de capa i espasa…

-Sí, és el que m’agradava en aquell moment, però jo volia agafar el meu to. De fet, quan vaig començar a escriure ni tan sols havia llegit mai cap llibre de Harry Potter. A mi m’atreia la màgia i posar el toc personal en tot el que faig, vull que tot sigui molt meu.

-Hi ha hagut ja la temptació d’escriure per a adults?

-Entre primer i segon de carrera vaig començar una novel·la però no l’he poguda desenvolupar com a mi m’agradaria i no és el mateix.

-En un moment donat aquella nena que feia històries va créixer, va arribar a la universitat i es va decantar pel periodisme…

-Sí, però no va ser una elecció fàcil, perquè havia pensat de tot i he variat molt i fins i tot vaig tenir una temporada que no sabia què fer, però sabia que de la literatura no es pot viure i en el moment de fer el treball de recerca vaig decidir fer un reportatge sobre dones que destaquen en un món d’homes i em vaig adonar que sí, que això era el que m’agradava fer i per això em vaig decantar de cap al periodisme.

-Amb la intenció de fer un periodisme que ara no existeix?

-És com tot, has de trobar el teu referent. Hi ha una crisi de la professió i ens hem de reinventar i per a mi falta un periodisme que transmeti valors i m’interessa el periodisme de servei a la ciutadania. La gràcia seria poder viure de fer el periodisme que t’agrada.

SEBASTIÀ BENNASAR