Acte 1. Inauguració. Divendres, 20 de setembre. La consellera Camps es presenta una hora tard a la inauguració i qüestiona la paciència d’un grapat d’escriptors, erudits, editors i empresaris. Demana perdó amb la boca petita i comença la seva intervenció des d’un cadafal a pocs metres de la mar. Tots els anys el mateix escenari surt retratat amb la llum del capvespre però, aquest any, sortirà publicat amb la negror de la nit, a causa del retard. Camps acaba la seva intervenció mirant de reüll Ignacio de Polanco, president de Fundació Santillana, a la seva dreta; pareix demanar la seva aprovació, comprovar si s’ha expressat bé, si ha recitat bé la lliçó. Però el seu discurs és d’un perfil molt baix, soterrani i ensopit. El batlle de Pollença i popular, Bartomeu Cifre, que l’ha precedit i que pronuncia Proust a l’anglesa i Nabokov amb una ‘r’ en comptes de la ‘k’, ha incendiat la taula uns segons abans de la intervenció de la consellera, perquè vol parlar en la seva llengua, en català, i aquesta obvietat sembla ofendre les sensibilitats dels autors del decret del tractament integrat de llengües (TIL). Camps evita durant la mitja hora llarga que dura la inauguració qualsevol tipus d’encontre visual amb el seu company pollencí de taula.

Acte 2. El programa de les Converses Literàries, dedicades aquest any a les obres mestres universals, no n’inclou cap en català, ni Ramon Llull, ni Ausiàs March, ni Josep Pla ni Mercè Rodoreda. El sistema de selecció de les obres de les Converses, organitzades per Fundación Santillana, Hoteles Barceló i el Govern Balear, ha estat el següent: cada ponent ha triat tres o quatre possibles llibres i Basilio Baltasar, director de Santillana, ha evitat les repeticions. Sense pensar en quotes, discriminacions positives o reivindicacions locals, costa imaginar-se unes jornades semblants sense Unamuno a Salamanca, Pío Baroja a San Sebastià o Miguel Delibes a Valladolid. Si ens traslladem a França, algú s’imagina un congrés sobre obres mestres sense Camus, Sartre o Balzac? Els diaris mallorquins van plens aquests dies de referències al concepte d’auto-odi.

Acte 3. Dissabte, 21 de setembre. El filòsof Ignacio Gómez de Liaño compara ‘La muntanya màgica‘ de Thomas Mann amb l’entorn de Formentor: l’hotel és el balneari, les gandules del turistes són les del descans dels pacients, la mar sembla un llac, els mateixos jardins i el verd imponent. A la mateixa taula rodona, Juan Vicente Piqueras argumenta que la sort d’Espanya és haver estat dues vegades conquerida: si no hagués estat Al-Andalús, Espanya seria França i formaria part del nucli d’Europa, rígid, inflexible i avorrit, però si no hagués estat reconquerida pels cristians ara seria Algèria o el Marroc. La major part dels espectadors són dones, no s’hi veuen escriptors mallorquins que no siguin ponents. Manuel Rivas, l’endemà, tindrà la sensació d’haver arribat a Formentor en vaixell, navegant des de Galícia.

Acte 4. Diumenge, 22 de setembre. Antón Castro parla de ‘Cuentos de la montaña’ de Miguel Torga, de la història del cor de les coses del camp, de personatges construïts amb el cicle vital de les estacions, de contes trists, de les vinculacions amb la literatura de Txèjov, Miguel Delibes o Juan Rulfo.  Tres dies més tard, Castro rebrà una telefonada a Saragossa, des d’on dirigeix el setmanari cultural ‘Artes y Letras’ del periòdic Heraldo de Aragón, i sabrà que ha guanyat el Premi Nacional de Periodismo Cultural 2013. Servirà el guardó per tornar a dirigir i presentar a la televisió un excel·lent programa d’entrevistes com ‘Borradores’ (Aragón TV), desaparegut de la graella fa un any?

Acte 5. Cloenda. L’hel·lenista Francisco Rodríguez Adrados parla de l’Odissea d’Homer. Converteix la seva conferència en un homenatge al lector a causa de la seva capacitat infinita de descobrir matisos i punts de vista en la lectura d’un llibre, en un cant al coneixement, a l’estudi detallat i ambiciós. Els aplaudiments frenen les seves paraules en un parell d’ocasions. Tinc la sort de seure amb ell a l’hora de dinar. M’explica, amb l’humor que afegeix a molts dels seus comentaris, que ja s’ha fet tan vell que ja no l’inviten als congressos internacionals, perquè els seus amics s’han mort. Són 91 anys. Després d’ell, Ignacio de Polanco i Guillem Estarellas, del Govern, tanquen les Converses. Tres quartes parts dels assistents decideixen abandonar els seus seients, per no escoltar Estarellas, unint-se a les reivindicacions dels professors que protesten per l’aplicació del TIL.

CARLES DOMÈNEC.