“La majoria dels meus llibres els descataloguen als tres mesos” 

Joaquim Carbó acaba de publicar ‘Pantalons curts’, les  memòries d’infantesa

Arriba afable i rialler, texans i samarreta, i es mira el Mercat de la Llibertat de Gràcia amb profunditat introspectiva. Busca els records, perquè aquí venia a comprar amb la seva mare quan era petit i fa arqueologia dels records. Joaquim Carbó és un dels autors més llegits i admirats a Catalunya. La seva obra infantil i juvenil està marcada per un títol clàssic, La casa sota la sorra, que porta més de vuitanta edicions i que, segons com, ha ocultat una mica la resta de la producció de l’autor. Ara ens ha lliurat un llibre deliciós, Pantalons curts (Ara Llibres), les seves memòries d’infantesa. Un temps dur i cruel narrat des de la perspectiva d’un nen i amb la mirada amable i lúcida d’aquest trenador d’històries.

-Aneu per lliure, sense agent literària i amb l’exemple de l’obra feta i d’anar creant constantment…

-És que a mi això de l’estranger em preocupa poc. Jo vull que em llegeixin a Catalunya endins, que els meus llibres arribin a tots els nens d’aquí. I mira que he tingut grans amics traductors com en Jordi Arbonés. De fet ara ens publicaran un dietari de més de nou-centes cartes entre els dos, però a mi m’interessa arribar al Prat de Llobregat, a Manacor, a Alcanar i a Elx. Competir amb segons quins senyors me sembla fora de lloc.

-Heu afirmat que fer aquest viatge al passat que ens acabau de lliurar estova…

-Sí perquè són situacions molt dures i quan ho escrius tornes a veure la cara de la gent. Aquesta revisió de la infantesa ha estat una revisió de cementiri perquè la majoria de les persones ja han desaparegut. I el que fas és recordar les coses bones perquè durant la guerra jo era un nen i no tenia consciència de moltes coses i com que no podia comparar amb res més em semblava que allò era normal. La consciència de la guerra és això, no podíem comparar amb ningú més perquè tots estàvem fotuts per igual.

-Així i tot al llibre es veu que hi ha un gran cant a la llibertat, que potser ha marcat bona part de la vostra vida…

-Home, fins a un cert punt, que jo he treballat quaranta anys a La Caixa, o sigui que això de la llibertat… el que sí que és cert és que jo feia la feina que no feia ningú, que és la de control del pressupost de despeses de personal, i com que la feia sol vaig poder pactar que enlloc de fer vacances m’agafava lliure els dilluns i així podia passar tres dies a la setmana al poble i això sí que era una llibertat considerable.

.

-Em referia a la llibertat creativa…

-En això sí, sempre he escrit el que volia, el màxim que passava era que la censura no ho deixàs publicar, com dos contes de La sortida i l’entrada, el primer llibre que vaig publicar amb Albertí Editor, que va tenir tant d’èxit que va ser el darrer que va publicar l’editorial, vés quin començament! Quan vaig publicar Els orangutans, el 1967, amb Nova Terra, ja hi havia la llei Fraga, que potser era pitjor, perquè si en els dos primers mesos d’haver sortit el llibre hi havia alguna denúncia llavors et segrestaven l’edició, i vàrem passar dos mesos anguniosos… però sí, sempre he escrit el que volia.

-Alguns diuen de vós que sou un clàssic viu de la nostra literatura…

-Deu ser algun amic perquè jo no ho noto, no he influït en cap autor, i per ventura poc en els lectors, potser teniu molt mitificat això del poder transformador de la literatura sobre els lectors. Seria un clàssic si cada vegada que trec un llibre la gent estàs esperant-lo amb fruïció, però la majoria dels meus llibres els descataloguen als tres mesos. També és normal si quan abans de sortir un Harry Potter a la Vanguardia ja li han fet set pàgines i amb prou feines parlen d’algun llibre d’autors d’aquí…

-Heu publicat 135 títols, heu superat en número d’obres en Pedrolo i sembla que hi ha corda per estona…

-Atenció, en Pedrolo té molt més mèrit, perquè feia unes senyores novel·les, jo potser tenc més títols, però hi ha tots els contes i les novel·les juvenils que no tenen la gruixa de les novel·les de Pedrolo… i sí, tinc corda per estona, han de sortir coses noves a Baula i a Barcanova i aquest epistolari amb l’Arbonés que em fa una especial il·lusió perquè ell era una bèstia de la traducció i crec que hi ha coses interessants. També estic escrivint un antihomenatge a Fèlix Millet, una novel·la on tots els dolents tenen noms que comencen per F i M.

-Què li dirieu a un xaval de setze anys que diu que no li agrada llegir?

-Que ell s’ho perd. I automàticament ell em diria que ell s’ho guanya per una altra banda. Quan els joves descobreixen el sexe, les drogues i el rock and roll és difícil enganxar-los a la lectura o reenganxar-los, perquè molt sovint abans han estat molt lectors. Jo tenc un fill de cinquanta sis anys que no llegeix literatura i en canvi, la meva dona, que hi va arribar tard perquè a dotze anys ja treballava, és una grandíssima lectora. Mai no trobarem la fórmula…

SEBASTIÀ BENNASAR / CARLES DOMÈNEC