El Círcol Maldà de Barcelona de l’actor, director i emprenedor Pep Tosar ha tancat les portes després de cinc anys d’espectacles. Les claus s’havien de tornar ahir als seus propietaris, que no han volgut renovar el contracte de lloguer. Fa pocs dies, dijous 3 d’octubre, artistes vinculats al petit local del barri Gòtic protagonitzaren una jornada de comiat, amb actuacions i lectures.

– Pep, per què creus que tot això del Círcol Maldà ha acabat així, malament, tancant? , li demano.

– Mira, no agradem als propietaris, em refereixo el món dels actors i els artistes. A més, intentar fer teatre aquí és com voler fer de torero a Xangai.

– ¿?

– No tenim sala per representar ‘Allò de què parlem roman inexplorat’ tot i que la crítica ens ha deixat molt bé. A Portugal això no passaria.

L’obra esmentada adapta la novel·la ‘Els meus premis’ de Thomas Bernhard. És una feina excel·lent d’un actor que es llueix en el paper de l’escriptor austríac mentre recorda els discursos de recollida dels més importants guardons. S’estrenà l’estiu al Festival Grec de Barcelona. Tothom l’ha deixat pels núvols però l’obra té pendents noves contractacions. L’actriu Imma Colomer, que hi participa, llegeix en la última jornada al Círcol Maldà el text ‘Hauries hagut d’insistir’ de Sergi Pàmies.

Tosar m’explica que fa uns dies, dues dones sol·licitaren poder fer unes fotografies del Maldà, al final d’una funció del monòleg “Sa història del senyor Sommer’, l’obra de Xicu Masó que prestigià definitivament l’actor mallorquí, i que ha arribat a les mil funcions. La qüestió és que les senyores aprofitaren el desordre i s’endugueren 1.400 euros de la recaptació. “És la primera vegada que ens passa una cosa així, sents una ràbia molt gran, el teatre estava estibat de gent”, contà Tosar. La intenció és seguir el projecte en un altre espai, potser amb la col·laboració del departament de Cultura de la Generalitat o de l’Ajuntament de Barcelona.

De cop i volta, tot s’enfosqueix. No és un efecte dramàtic o l’anunci d’un nou participant, preparat per començar un altre número artístic. És un problema elèctric. Pep Tosar es converteix en un home orquestra, desapareix, s’alça pujant per una escala vertical clavada a la paret. Torna a baixar amb agilitat. En uns instants, l’ambient recupera la llum tènue i prepara l’escena per a la propera actuació a la festa del comiat. El darrer dia del Maldà continua amb normalitat. Algú recita ‘Els somnis se’n van volant’. És difícil entendre totes les paraules perquè el bar de la sala, en una de les cambres adjacents a la de l’escenari, és ple de gom a gom i la gent fa renou. El murmuri em transporta a altres veus que han passat pel Círcol Maldà de la mà de Tosar. És clar, escolto al meu interior, amb el soroll de fons, el senyor Sommer però també Blai Bonet, Damià Huguet, Guillem d’Efak, Rosselló-Pòrcel, Miquel Costa i Llobera, Tabucchi, Pessoa. Recupero la idea del torero a Xangai. Potser no seria un mal negoci. M’imagino una obra de teatre amb aquest títol escrit en lletres de neó, ‘El torero de Xangai’, representada a un teatre de la Xina. Però m’ho imagino en un teatre molt semblant al que acaba de tancar, diria que idèntic al Círcol Maldà de Barcelona.

CARLES DOMÈNEC (TEXT i FOTOGRAFIES).

——————————-