” Haurem de trobar una definició nova de què som”
L’èxit del monòleg Acorar, escrit i interpretat per Toni Gomila amb la direcció de Rafel Duran, no es pot entendre sense saber la pulsió que inicià la creació d’aquesta obra de teatre a partir del concepte de les matances del porc. Acorar neix del dolor de no poder comunicar a les següents generacions els valors culturals de la manera de fer dels nostres pares perquè no la coneixem prou i ja no és necessària. I ho fa amb l’ambició majúscula de reescriure el món des dels ancestres.
– Fa pocs dies Acorar arribà a París perquè centrà el tema d’una de les ponències d’un congrés a la Sorbona sobre la cultura de les Balears.
– Fabrice Corrons és un professor de la Universitat de Tolosa i especialista en teatre català contemporani. Va veure la funció l’any passat i es posà en contacte amb noltros per representar Acorar a París. Al final no hi va haver finançament. Va presentar una ponència sobre Acorar en un congrés organitzat per l’Associació Francesa de Catalanista. És sorprenent. Un dia t’hi poses per explicar una història de matances per quatre teatres petits de Mallorca i acaba arribant al barri llatí. Aquesta setmana vaig xerrar amb els traductors en italià i ja han traduït el text.
– Després de l’èxit, com t’enfrontes al muntatge que ha de venir després d’Acorar?
– Un dia vaig demanar a Sebastià Alzamora com es feia això i em digué que posant-hi. El dia 6 de desembre estrenam a Sa Màniga (Mallorca) amb Produccions de Ferro ‘El rei Herodes’ i ja tenim la gira tancada abans de començar. Farem dos mesos per Mallorca, igual també anirem a Menorca. Necessit arribar a febrer per tenir tranquil·litat.
– Se sol parlar de la identitat mallorquina des de l’àmbit rural. És possible trobar aquesta mateixa identitat a Ciutat, a Palma?
– Aquesta reflexió és el bessó de la qüestió. Si Mallorca té una identitat molt marcada pel món rural, què passa quan mos convertim en urbans. És el final d’Acorar. Haurem de crear totes les definicions conegudes de lo nostro i haurem de trobar una definició nova de què som. En aquest entorn urbà i globalitzat, quina capacitat de supervivència tenim? Tot el jovent que puja és urbà i tecnològic. Quina vigència té una llengua i una identitat relacionada íntimament amb la ruralia. Noltros hem tengut Il·lustració però no revolució industrial. La Il·lustració va quedar per a un grup reduït. Crec que és a partir d’il·lustrar la gent que recobrarem el sentit. L’Església va tenir un paper important, a principis de segle (XX), després se va dedicar només a mantenir el poder. Hi havia un focus d’Il·lustració amb Costa i Llobera, Llorenç Riber, Joan Rosselló, mossèn Alcover, Joan Alcover, Rosselló-Pòrcel. Quan arriba la dictadura, culturalment no cream res. Mos limitam a copiar coses. Tenim un món, urbà, per fer. La renovació de les formes literàries mallorquines que comencen amb Blai Bonet o Rosselló-Pòrcel només les segueix tímidament en Baltasar Porcel. A la música trobam na Miquela Lladó i na Maria del Mar Bonet, però fins a Antònia Font només hi tenim en Tomeu Penya. El tall, en tots els sentits, és massa brusc.
– Acorar és un homenatge a la paraula, que sembla de ben poca utilitat en les negociacions entre alguns problemes de la societat i els polítics.
– Aquest setembre ha estat un mes absolutament de nirvis i crispació a Mallorca. En Bauzá ha aconseguit posar en valor els nostres valors propis. La política del Partit Popular s’està transformant en extrema dreta. Aquell regionalisme de Gabriel Canyellas ja no existeix. Ara tenim Falange i, per l’altra banda, molta de gent que ha decidit sortir al carrer. Moltes persones m’han agafat de referent com a salvaguarda de les paraules i la identitat. El tema no és tant el TIL (Tractament Integrat de Llengües). Hem començat parlant del TIL i hem acabat discutint al Parlament de si els Països Catalans existeixen. És surrealista. Al mallorquí mig li importa un ‘pito’ si existeixen els Països Catalans o si Balears existeix. Tenim tres diòcesis diferents, amb això ja està dit tot. Acorar ha funcionat per la necessitat de saber qui som en aquest món d’ara. S’està posant en evidència la manca de plurinacionalitat de l’estat espanyol. Quan Wert fa una llei per fer que la llengua vehicular a les escoles sigui el castellà, no se refereix a Andalusia o Castella, se refereix a noltros. Els bilingües són els únics amb capacitat per ser trilingües. Hi ha una tensió perquè veuen que Catalunya fa passes molt fermes des del civisme, a Mallorca l’assemblea de docents. Són moviments ciutadans que no poden controlar. Com més camí durà a terme Catalunya, més rebrem noltros. Tot això me fa molta por. Seria d’imbècils voler perdre el patrimoni de la llengua castellana però mai havíem acatat tant a Madrid com ara. Tenim els pitjors pressupostos en vint anys. Som l’únic aeroport d’Espanya rendible, la comunitat única que genera feina i, com mos ho paguen? ens envien “la Roja” per jugar un partit a Mallorca contra Bielorússia. És una vergonya.
TEXT I FOTOGRAFIES de CARLES DOMÈNEC.
Bearn 