Joan Francesc Mira

“La substància de la persona es va fent acumulant material per a la memòria”

Mira al centre de Barcelona. Fotografia de Carles Domènec.

Barcelona

La coberta de ‘El tramvia groc’ (Proa) de Joan Francesc Mira (València, 1939) és un bell obsequi. Un nen s’enfila sobre una estaca, clavada sobre un terra poc uniforme. Tal vegada insinua l’equilibri inestable de la vida, l’ambició del jove ingenu que mou muntanyes o la bellesa com a motiu per seguir endavant. El retrat és de l’autor als dotze anys i el pal fou clavat sobre el forat d’un obús de la guerra.

– Tot pareix tenir un sentit. Quin significat té pensar que per la finestra d’un han passat tantes coses, tanta història?

– M’importava donar-li un posicionament ben clar com a punt en una seqüència temporal d’origen llarg i situar aquell espai. Volia parlar de la interacció entre el camp i la ciutat. El tramvia groc ens duia d’un lloc a un altre. Era un barri que s’havia anat creant simplement per l’alineació de cases als dos costats de la carretera que és anterior a l’ocupació romana. La carretera li dóna el sentit històric, la importància estratègica.

– És un record que dignifica el lloc.

– Li dóna profunditat històrica que és una manera de dignificar-lo. La perspectiva és la d’un infant que veu passar tota aquella gent i puc imaginar un infant que també veia passar al mateix lloc les tropes de Jaume I, els seguicis dels Borbons o els camions dels soldats que anaven al front durant la guerra civil.

– Com es passa de la memòria a la literatura?

– Comença amb un procés llarg de recollida de sensacions, imatges, olors i escenes. La transformació en prosa literària és una altra qüestió. Sóc insistent, m’agrada sentir la sonoritat de les frases, veure si són més ràpides, més o menys rítmiques.

– La relació que té amb el passat no pareix dolenta. Dóna la sensació que vostè ha viscut sempre amb una certa plenitud.

– És una sensació que he tingut i que es correspon a una realitat. Hi ha molta literatura de la memòria que té interès de parlar d’èpoques passades com a difícils. Jo he viscut una vida plena.

– Quin record teniu de la fam?

– Recordo que hi havia veïns que passaven gana. A l’escola primària quan menjava pa amb xocolata, molts dels meus companys es quedaven mirant-me.

– És una sensació llunyana o la podem tornar a viure?

– La situació actual és una crisi de creixement mal dirigit però transitòria. La meva perspectiva és de segles, no de dècades. Fa cent anys, una gran part de la població vivia molt malament. Hi ha molta gent que no recorda que l’estat de l’abundància no sempre ha estat així.

– Els seus pares no parlaven gaire de la guerra però, en canvi, els seus germans la van viure com una oportunitat per evitar moltes regles.

– Quan esclatà la guerra, els meus germans estaven en l’edat escolar. Tenien entre 8 i 11 anys. No em podien transmetre un record traumàtic de la guerra perquè l’havien viscuda com una aventura. El màxim que havien viscut era veure volar els avions o quan s’havien d’amagar al refugi.

– La fotografia de la coberta és meravellosa i sorgeix del forat que deixà un obús.

– Anys més tard vaig voler clavar-hi un pal i pujar-hi, que era difícil perquè queia. Quan ho vaig aconseguir, li vaig demanar al meu germà que em fes una foto amb una càmera, alemanya, de molt bona qualitat. Jo tenia uns 12 anys.

– El forat d’un obús, on hi va a parar una estaca i un nen que s’hi enfila. És impossible no recrear-s’hi especulant sobre les possibles interpretacions de tot plegat.

– Que cadascú ho interpreti com vulgui. Pot voler dir que la vida és un equilibri inestable o bé que des de petit es poden acabar obtenint coses increïbles. Jo no en tinc cap d’interpretació.

– Comparo els nens d’ara amb els d’abans, penso en les diferències entre la ingenuïtat i la ignorància. Un noi de cinc anys d’ara pot rebre més impactes informatius en un dia que molta gent de fa cent anys en tota una vida.

– Érem nens innocents però no ignorants. A un nen de cinc anys què li quedarà en la memòria de tots aquests impactes en un dia. La substància de la persona es va fent acumulant material per a la memòria. Què li queda al meu nét, que veu milers d’imatges cada dia, del contacte material amb la realitat. La ignorància i la ingenuïtat són paraules d’un espectre molt ampli. És més savi qui no sap com s’alimenten els animals o qui no coneix com funcionen els aparells electrònics. L’aplicació dels conceptes a la realitat és molt delicada. Tinc por en l’aplicació de conceptes genèrics.

– Cosa que fem els periodistes cada dia.

– Sí, heu de treballar així. És absolutament necessari però això és diferent als periodistes que confonen i que no transmeten cap informació.

– Ha baixat el nivell del periodisme?

– Ara del periodisme en diuen ciències de la informació però malament si les ciències i la informació van juntes. He presenciat una prova per contractar periodistes a un projecte editorial, tots eren llicenciats en ciències de la informació, i n’hi havia que deien bestieses sobre geografia i història. La cultura permet situar en el temps i l’espai. El periodista necessitaria una llicenciatura en cultura general.

Centre de Barcelona

Centre de Barcelona

– El més semblant són les Humanitats.

– Les conec bé i ara els professors d’Humanitats intenten especialitzar els alumnes des del principi. És un disbarat. En canvi, els primers cursos de les enginyeries són generals i t’especialitzes després.

– Té solució el triomf de la lletjor?

– Això ja no forma part de la literatura.

– Però la literatura intervé aquí com a llegat. El que no es pot viure o veure, es preserva amb les paraules.

– Sí, exactament, però posar solucions seria una cosa subjectiva i potser impracticable. Començaria per enderrocar una sèrie de monstruositats pseudo-urbanes que són un disbarat. És complicat solucionar els desastres molt grossos perquè costen molts diners. Són decisions polítiques, has de comptar quines seran les reaccions de la gent, quins impostos modifiques.

– Escriurà un segon volum de les seves memòries?

– Ho faré si m’hi trobo a gust amb els records. La idea encara no s’ha convertit en projecte.

– És positiu que els savis s’endinsin als seus records i que les següents generacions puguin fer una lectura de la història, no acadèmica, de llibre literari.

– És una de les funcions de la literatura. Si llegeixes literatura ben feta sobre èpoques anteriors, és una bona manera de conèixer què ha passat abans.

ENTREVISTA I FOTOGRAFIES DE CARLES DOMÈNEC. Barcelona.

Centre de Barcelona

Centre de Barcelona



Categories:Entrevista

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: