Diàlegs de Dalt i de Baix, o el teatre segons Orland Verdú

El dramaturg, que va guanyar el premi Ciutat de Sagunt de texts teatrals, munta companyia pròpia i estrena dijous

orland4

El proper dijous les Cotxeres Borrell viuran l’estrena de Diàlegs de Dalt i de Baix a càrrec d’Oracles Teatre. L’obra va guanyar el premi Ciutat de Sagunt i ha estat escrita i dirigida per Orland Verdú (Petrer, 1982). L’estrena és gratuïta, només cal trucar per reservar la vostra localitat al centre cívic. Des de Bearn hem volgut seguir com ha estat el procés de posada en escena d’aquest text d’un dels nostres dramaturgs més joves.

-Què suposa per a tu estrenar aquesta obra després del temps que ha passat des de l’escriptura?

-És com donar a llum després d’un llarg procés que va per fases i que comença amb la primera idea al paper. Han passat quatre anys des que va aparèixer el primer diàleg! En el camí he passat per l’escriptura i reescriptura de l’obra, per la publicació i correcció, per assajos tímids amb un grup de recerca d’antropologia cultural, per lectures dramatitzades… i finalment per la fundació d’Oracles Teatre, amb l’objectiu de muntar tres de les quatre peces que composen Diàlegs. El procés de posada en escena ens ha dut ben bé un any, i en aquest temps he vist molts més plecs del text. Subtextos i símbols que abans no veia. Un dramaturg aprèn molt muntant una obra; el repte potser és ser objectiu quan l’obra és pròpia.

Com a animal escènic, m’encanta tot el procés artesanal del teatre: des de la primera idea al paper fins al més mínim detall a escena. Estrenar Diàlegs de Dalt i de Baix és un somni fet realitat, i és la meua aportació a l’escena actual.

orland2

-El teatre l’escrius per a ser representat?

-Tinc aquesta tendència, sí. Almenys així ha estat fins ara, tot i que m’agradaria desafiar els cànons teatrals clàssics en el sentit de crear un teatre més dialèctic, com les peces de Pier Paolo Passolini. Un teatre on l’estructura del conflicte dramàtic no fos tan important, la qual cosa és un desafiament ja que suposa treballar amb la tensió dramàtica i no tant amb el conflicte formal.

Quan escric teatre pense en imatges i en potència verbal: en ritme dramàtic i en lluita d’espases. Fins i tot arribe a exposar al text notes sobre el muntatge final. Sé que hi ha gent que considera que això és una intromissió del dramaturg, però al capdavall jo escric com m’agrada i no com se suposa que s’ha d’escriure. Com a creador, vull que el lector potencial de teatre s’imagine el que jo he vist al meu cap. Si un director decideix fer una altra aposta o modificar el text, perfecte. No tinc problema en acceptar canvis. No considere el text sacrosant. És matèria prima a l’escena: s’ha de poder triturar per crear la peça dramàtica. En aquest país segueix havent-hi certa dictadura al text dramàtic. Una cosa és el text i una altra l’espectacle.

-Com és que has decidit muntar la teva pròpia companyia i què n’esperes?

-He creat Oracles Teatre per impulsar un tipus de teatre íntim, poètic i simbòlic que puga satisfer els meus interessos escènics i artístics. El fet de crear una companyia pròpia ha estat un procés natural en la meua trajectòria. He format un grup d’actors amb el qual investigar noves possibilitats escèniques allunyades del classicisme carrincló i del tedi erudit de la postmodernitat. Són esferes que conec bé i em resulten previsibles. El que jo busque en teatre és profunditat i sensibilitat. Retornar al teatre la capacitat de commoure profundament l’anguila intel·lectual en què s’ha convertit el cor occidental. Com a espectador i artista, vull ser tocat en la meua humanitat a través de l’actor i el llenguatge teatral. Això rarament m’ho dóna el teatre que veig a les sales. I no té res a veure amb els mitjans econòmics, no ens enganyem. Si el públic no va al teatre, és perquè aquest no compleix la seua funció: la de proporcionar una experiència profunda de reconnexió amb la nostra condició humana. Això no té res a veure amb els grans discursos, sinó amb sentir. La gent tendeix a l’anestèsia per anar fent: és el mal d’aquesta època. L’evasió i la insensibilitat per no assumir el repte de viure dignament amb tots els colors de l’existència: el plaer i el dolor.

 Oracles Teatres és un projecte per tornar als orígens del teatre i servir d’oracle anímic a aquests temps de crisi i absència de valors. Diàlegs de Dalt i de Baix vol plantejar preguntes internes. Commoure l’espectador per facilitar la reflexió posterior. La ironia postmoderna em sembla un mecanisme imbècil per no sentir la pròpia petitesa davant l’inefable de la vida. Un va al teatre a exercir les emocions i a respectar la seua dimensió humana, no a passar l’estona ni a sentir-se superior. Jo vull que el públic siga tocat profundament i visca el misteri d’estar viu. De no tenir respostes. D’estar nu davant la seua veritat. I això, ateses les circumstàncies, pot resultar incòmode per a molta gent. I profundament revulsiu per la seua senzillesa.

orland3

 -Has decidit posar-te a dirigir, com ha estat l’experiència?

-L’experiència ha estat dura però molt profitosa a nivell humà i artístic. El paper de direcció és d’una responsabilitat gran: ets el pilot de la nau i tots confien en tu, i això m’ha fet aprofundir en les meues pors i inseguretats per tal de donar el millor de mi. El més important ha estat construir les bases de la confiança mútua. El treball amb actors és molt delicat, i és el més engrescador de tots. La direcció suposa relació actor/director, i en tota relació hi ha moments de descobriment i meravella, però també de conflicte; i l’èxit en la direcció depèn en gran mesura de com viure aquests moments. Jo estic molt content amb els meus actors. És un equip que vol aprendre i aposta a pesar de les dificultats: els moments de trobada han estat genials, i de vegades han hagut de suportar els meus nervis i la meua exigència… Els he vist volar, i això m’ompli d’agraïment.

D’altra banda, com que a Diàlegs de Dalt i de Baix volia destruir les línies del diàleg clàssic i jugar amb les ombres i la llum, creant-hi una atmosfera rica i suggerent, els actors han hagut d’ajustar-se a algunes directrius tècniques des del principi. Al final, el procés ha estat de mútua adaptació ja que jo he flexibilitzat algunes directrius i ells s’han adaptat força bé al resultat visual que jo volia.

-Estàs escrivint noves peces?

-Hi ha dues peces que tinc al calaix i vull reescriure quan tinga més temps. A la primera vull aprofundir en la idea de l’atzar i la fortuna com a moviment del món a través d’un seguit de personatges trencats. La segona és molt personal, i de moment no estic content amb el resultat, així que provaré de reescriure-la completament per crear una veu poètica creïble. Preferisc no donar-ne més detalls.

orland1

-Com veus l’actual dramatúrgia catalana?

-No puc pontificar res perquè no sóc crític de teatre; vaig als espectacles que m’interessen i trec les meues conclusions. Amb els anys que porte a Barcelona, però, puc aventurar-me a afirmar que sobra correcció tècnica i manca alguna cosa així com el duende de què parlava Lorca. Falta sang i fetge! Menys correcció i ganes de provocar (al capdavall són critets infantils que ja no ens provoquen res) i més vida: paraula viva! Sentida i transmesa. I per això crec que cal tornar la mirada a la profunditat anímica del text. Al que es diu sense dir; això a mi em sedueix infinitament més que el que es diu. I si és amb una bona història, més encara.

A més, caldria trencar la factura realista en molts aspectes dramàtics i escènics, fins i tot a risc de perdre públic; no sé, potser vindria una altra mena de públic. Substituir la manca de profunditat amb recursos tecnològics i tècnics tampoc ajuda: és com exaltar la tècnica per damunt de l’art; un nou barroquisme medieval però en sentit tecnològic. A mi no em diu res. Cal recordar que l’actor –com deia David Mamet– és un detractor professional: un mirall de la seua època… L’autobombo està molt lluny d’això. I en aquesta incòmoda i necessària tasca de detractor, el dramaturg n’hauria de ser còmplice. Tenir un ull d’àguila per veure-ho tot, i una sensibilitat de talp per foradar ben endins aquest teatre de les aparences en què s’ha tornat el món. I si el món és un teatre; el teatre què és? Un mirall deformat per percebre millor la trampa.

SEBASTIÀ BENNASAR



Categories:Crònica

Etiquetes:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: