L’escriptor i pintor Manuel Baixauli (Sueca, 1963) començà a sentir un formigueig als dits dels peus mirant una pel·lícula a un cinema. Era el febrer de l’any 2005 i feia una setmana que havia acabat L’home manuscrit, futur gran èxit de la literatura catalana. Als cinc dies s’havia convertit en una pedra, en un ésser inert que pensava. Descobrí que patia la síndrome de Guillain-Barré i sofrí 42 dies espantosos. La recuperació en un sanatori, dalt d’una muntanya, és l’experiència biogràfica que impulsà Baixauli a escriure La cinquena planta (Proa), un pis on no s’hi pot accedir i que representa “aquelles coses que no es veuen a simple vista però que hi són”. L’autor assegurà ahir a Barcelona que “és una història totalment verídica que jo m’he inventat”, i recordà que “una experiència tan dolenta fa que, després, valoris petits detalls de la vida quotidiana, com l’immens plaer de beure una mica d’aigua”.

Baixauli indicà que “al tornar del sanatori no volia llegir ni escriure, només m’interessava viure, la felicitat consistia en respirar”, i manifestà que “no és una crònica, La cinquena planta va més enllà, és literatura i la ficció ens pot acostar més a la veritat que no les memòries o les cròniques”

CARLES DOMÈNEC