Els països de la gran literatura

La literatura, la bona literatura, no es basa en la història que s’explica (que també és important) sinó en com s’explica. Com a mínim això diuen els entesos en afers de crítica literària. Si hom creu que la màxima és certa, Els països del tallamar, de Joan-Carles Martí i Casanova, és una molt bona novel·la, perquè destaca tant per la forma en com ha estat concebuda i creada, com per la història que ens explica, la d’una família elxana en el seu camí de diàspora, primer de cap a terres occitanes i posteriorment de cap a Austràlia, i el retorn.

Martí (Marsella, 1958), aprofita així la història de la seva família per crear una novel·la que partint d’allò particular abasta un tema universal: el de les migracions humanes. He escrit novel·la sense estar gens segur que el llibre que ha publicat Documenta Balear en sigui una. No fa al cas. D’ençà de la publicació de Els exèrcits de la nit de Norman Mailer el 1967, són moltes les coses que han canviat en la manera contemporània de narrar, tal i com especifica el subtítol de l’obra que li va merèixer el premi Pulitzer, “la novel·la com a història, la història com a novel·la”. Així doncs, podríem dir que Martí parteix de la petita història (la protagonitzada per les persones anònimes, la que en realitat fa moure el mon) per confegir un llibre on hi ha una barreja de gèneres que el fan deliciós: mitologia, tradicions, anècdotes personals, assaig, història i novel·la s’uneixen en un text amb una força espectacular i d’una gran bellesa literària.

Els països del tallamar és un llibre que ens aporta quatre o cinc grans aprenentatges. És una obra que ens permet copsar el sentiment de l’emigrant a l’hora de marxar i els problemes que hi pateix. Després d’una temporada més o manco llarga en què semblava que ens podíem guanyar la vida a casa, el drama de l’emigració econòmica torna a planar sobre les generacions més joves del país, que segurament es trobaran amb les mateixes situacions del llibre. És una obra que és modèlica pel que fa a la mixtura de gèneres narratius i que ens reconcilia amb el plaer del coneixement en els fragments assagístics i l’anecdotari que hi insereix. És una novel·la que ens parla de la necessitat de la integració en altres cultures i de cara a altres realitats quan un arriba a un nou país, fet que sembla ser que pocs han entès en els darrers temps; i és un llibre que ens parla, és clar, del valor de la memòria, testimoniat en múltiples fragments com aquests: “La bandera a bandes blava, blanca i vermella voleiava al sol del mestral i els assistents duien penons, ramells de flors i uns altres, corones. Un vell soldat portava les roselles que floriren damunt els cossos dels joves soldats morts als camps de batalla”, o en les llàgrimes dels vells republicans, vençuts, esperant temps millors que difícilment arriben.

Aquest és també un llibre de sentiments i de pulsions: la pulsió pel sexe que apareix adès i ara al llibre, i els sentiments d’amor fraternal i filial malgrat tot, i aquest tot inclou la duresa intuïda i no explicitada en molts fragments del llibre, perquè Joan Carles Martí sap que en aquests casos es millor insinuar que explicitar.

I finalment, la darrera gran lliçó de l’obra, la de la fidelitat a la llengua, a la totalitat de la llengua. Martí empra amb absoluta normalitat el seu dialecte elxà i ho fa amb una mestria que engrandeix el patrimoni lingüístic (i fins i tot ens fa un glossari de paraules que ell incorpora a la novel·la i que no apareix a cap diccionari). En definitiva, som al davant d’un d’aquests llibres imprescindibles: arriscat temàticament, formalment i lingüísticament. Una delícia per als sentits.

SEBASTIÀ BENNASAR