Llums i ombres planen sobre la novel·la de gènere en la nostra llengua

Després de la celebració del segon festival de Tiana Negra dedicat a la novel·la negra en català i just abans de l’entrada en la BCNegra, el gran festival de gènere de la ciutat de Barcelona, convé fer un repàs al que està passant en els darrers temps al voltant de la novel·la negra escrita en la nostra llengua per intentar respondre a la pregunta: es troba en un bon estat de forma?

El passat dijous 23 de gener a Cerdanyola del Vallès es va celebrar una de les sessions del cicle “Cafè amb lletres”. Era una taula rodona sobre novel·la negra en català i s’inseria amb plena normalitat en aquest cicle literari. Bé sigui com a part habitual de les programacions literàries d’ajuntaments, biblioteques o centres culturals, o bé com a activitats que s’organitzen específicament al voltant d’aquest gènere. Jordi de Manuel, un dels participants i escriptor amb una llarga trajectòria, va assegurar que el moment que es viu és agredolç.

Te tota la raó. A un nombre molt notable d’escriptors que produeixen obres a un bon ritme –es calcula que en els darrers deu anys s’han publicat més de dues-centes novel·les negres en català- no li correspon ni la visibilitat de les obres, ni la seva presència a la universitat i als mitjans de comunicació, ni les vendes esperables. Però en canvi s’han produït alguns canvis en la indústria que conviden a un cert optimisme.

Anem per parts, que diria Jack l’Esbudellador. La qualitat literària de la novel·la negra feta en català és molt alta. La producció contempla també novel·les pitjors i novel·les absolutament mediocres, com a símptoma de normalitat absoluta. Però entre les bones cal destacar que hi ha autors que s’han consolidat en els darrers anys com el mateix Jordi de Manuel, Juli Alandes, Xavier Aliaga o l’obra del malaguanyat Agustí Vehí; hi ha figures emergents molt potents com pugui ser Sebastià Jovanni, o el manteniment en l’exigència de la màxima qualitat, amb un Andreu Martín que ha excel·lit amb les recents Cabaret Pompeya i Societat Negra.

Pel que fa a la distribució territorial, es pot dir que hi ha bona novel·la negra arreu del territori, amb un esment especial a la qualitat i a la riquesa de les propostes que arriben des del País Valencià.

Però el repte és sens dubte aconseguir la visibilitat d’aquestes obres. Les llibreries del país no aposten gaire per la novel·la negra, i quan ho fan prefereixen fer-ho per les obres en castellà i sobretot per la narrativa traduïda, especialment d’autors nòrdics, que ha estat la gran aposta de les editorials després del fenomen de vendes dels llibres d’Stieg Lärsson. Qui més qui menys busca un nòrdic per posar al seu catàleg i per sort o per desgràcia n’hi ha molt pocs de bons. Jo Nesbo, Arnaldur Indridason i pocs més.

Una part d’explicació la podem trobar en el desconeixement del gènere que tenen molts llibreters. Per què? Doncs perquè la crítica (tant de mitjans de comunicació de masses com l’especialitzada) ha bandejat per sistema aquest gènere –amb totes les excepcions que es vulguin-. La literatura popular sempre ha molestat en aquest país de mandarins i capelletes, com especifica l’epistolari entre Rodoreda i Joan Sales, on es remarca que l’objectiu a abatre, per exemple, és Manuel de Pedrolo.

Precisament, Pedrolo. Un dels pares de la novel·la negra en la nostra llengua, un dels autors més llegits –enguany es compleixen els 40 anys de la publicació del Mecanoscrit del Segon Orígen- i creador de la col·lecció La Cua de Palla. El problema és que a la nostra societat hi ha hagut un divorci molt marcat durant la dictadura i la primera transició entre la cultura popular i la cultura elitista i molts encara no han entès que la novel·la negra és la gran novel·la social dels nostres dies, una eina fonamental per explicar-nos.

La universitat tampoc no promou l’estudi i la investigació sobre aquest gènere, com passa normalment a França, Alemanya o Estats Units. En aquest darrer país cada any es presenten més de 5.000 tesis doctorals vinculades amb la novel·la negra. A casa nostra són molt pocs els estudis que es fan, tot i que en els darrers temps persones com Àlex Martín Escribà o la professora i escriptora Anna Maria Villalonga van fent contribucions molt importants des de l’acadèmia. Però falten cursos i sobretot que la novel·la negra entri com a matèria troncal a les facultats de filologia i humanitats.

Aconseguir una major visibilitat és un dels reptes i a la vegada un dels objectius pel qual sorgeixen festivals com el de Tiana Negra, però també iniciatives a les xarxes socials i la creació d’entitats com l’associació En Negre, per a la difusió del gènere negre a casa nostra. Una tasca per a la qual s’hauran de buscar complicitats no només amb els editors, escriptors i lectors, sinó també amb professors i centres escolars i amb biblioteques. Som molt lluny del temps en què alguns dels títols de La Negra de la Magrana arribaven als cent-mil exemplars venuts, però estam molt millor que fa dos anys.

Què ha canviat en la indústria? Doncs per exemple la convivència de novel·la negra en català als catàlegs generalistes amb l’aparició (i ara ja podríem dir consolidació) de Crims.cat, de l’editorial Al Revés, que ha arribat a 11 títols amb una notable capacitat de penetració i d’entusiasme. Li segueix el projecte de Llibres del Delicte, de Marc Moreno. La creació de Crims.cat ha influït en la recerca de nous autors catalans per als catàlegs de les editorials i en la reactivació de La Negra de la Magrana, que en els darrers temps combina els clàssics de fora amb alguns pocs bons títols seleccionats que han permès la descoberta de joies com Si quan et donen per mort un dia tornes, de Llort.

Un moment agredolç, sí, però el regust final va tendint de cap a la darrera part del mot. Com la bona xocolata. Negra, per descomptat.

SEBASTIÀ BENNASAR