Premi Pepe Carvalho al BCNegra.

Una cadira buida, a menys de dos metres del perímetre d’una petita piscina a l’Hotel Catalònia de Barcelona, anuncia l’arribada de l’escriptor sicilià Andrea Camilleri (Porto Empedocle, 1925). Una desena de fotògrafs se la miren, sospiren per l’autor, ajusten els fotòmetres de les seves càmeres i preveuen quina imatge n’obtindran de tot plegat.

Una reportera exclama que “hauria estat una bona idea comprar una pistola de joguina, una d’aquestes de tres euros als xinos, per donar-li a Camilleri durant la sessió fotogràfica i així seria més divertida, diferent”. En una mena d’acte reflex, m’imagino la situació però amb una pistola de veritat: l’autor jugant amb l’arma que li ha passat un reporter, apunta els fotògrafs que el senyalen recíprocament amb objectius de totes les mides, Camilleri fa l’ullet amb complicitat a un d’ells i finalment dispara sense saber que el foc serà mortal. L’inspector Montalbano es mira el crim des de la distància, per ventura des d’una habitació del mateix hotel, amb vistes al petit jardí amb piscina.

Passa el temps i Camilleri apareix, de bracet de la italianíssima Valentina, que posa ordre entre els fotògrafs que devoren el personatge a cop de flaix.  Camilleri conta el secrets de com esdevenir un sicilià: “afrontant amb ironia les qüestions de la vida”. La definició em vincula als meus orígens mallorquins i al peculiar humor dels meus ancestres.  “Escriure no té res a veure amb la inspiració de l’artista, és com la feina d’un pianista o un ballarí, l’exercici s’ha de fer cada dia, jo si no tinc res a escriure, aleshores començo una carta al senyor que vaig conèixer el dia abans, tot i que sigui una persona antipàtica”.

 El prolífic Camilleri explica que “Montalbano va néixer l’any 1950 i se sent més vell que la seva edat perquè tota la seva vida ha estat envoltada d’assassins, que solen ser uns imbècils, però fa mal imaginar la seva jubilació”. L’autor té paraules majúscules d’agraïment a Manuel Vázquez Montalbán i també al seu traductor en català, Pau Vidal, i assegura que “els bons traductors fan vendre més exemplars d’un llibre”.

Carles Domènec.