Vicenç Pagès Jordà

” La precarietat econòmica deixa precarietat sentimental”

Vicenç Pagès a l'Hotel Calderon de Barcelona. © Fotografia de Carles Domènec.

Hotel Calderon de Barcelona. © Fotografia de Carles Domènec.

Les fronteres ens captiven, són indrets pensats per passar-hi sense quedar-s’hi, plens de contrasts. A la novel·la ‘Dies de frontera’ (Proa), premi Sant Jordi, Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) hi construeix una història quotidiana d’amor, als escenaris de la Jonquera i Portbou, un bon contrapunt a l’Empordà bucòlic i mític. La convivència en parella hi apareix com una croada amb incertes fronteres difícils de superar.

– Per què decidiu construir un projecte literari tan seriós d’un fet tan simple i d’altra banda universal?

– Jo tampoc he estat a cap guerra ni he fet de cirurgià. He de parlar de les coses que conec i intentar fer un llibre que es pugui llegir, que la gent arribi fins al final i s’ho passi bé. No tinc la necessitat d’inventar-me res. A ‘Els jugadors de whist’ hi havia un mort, només un, que feia de detonant. Aquí no cal que hi hagi cap misteri.

– És el posicionament de l’escriptor: n’hi ha que s’enfronten a un gran fet i tracten d’explicar-lo, i d’altres que fan el camí contrari, construeixen des del no-res.

– T’ho pots prendre com una mostra d’arrogància: no explicaré res i escriuré un llibre. No em sento còmode amb una història que passi a la selva o en el futur. Em permeto jugar més amb el narrador, amb punts de vista diferents. Em puc concentrar en la manera d’explicar. De vegades, com més important el fet que passa, menys cal que la manera d’explicar sigui diferent. Aquí és al revés.

– A la novel·la, l’Empordà s’allunya del lector.

– Hi ha un Empordà de debò i el mític. El mític no canvia gaire, se li dediquen cançons i poemes, és una projecció simbòlica d’una versió millorada de la Catalunya que existeix. Quan vius allà, hi passa l’AVE, es cremen vint quilòmetres seguits de boscos, hi ha putes a les rotondes. Vaig fer una mica de periodista per mostrar l’Empordà més desconegut, és un paisatge ple de gasolineres,  aparcaments, bufets lliures, tràilers.

– Les descripcions tenen més substantius que adjectius.

– No calen els adjectius. El camí que descric l’he fet caminant, prenent notes, és la única manera. Hi ha una part de vivència.

– Li agraden els jocs, la recerca de noves fórmules de contar, sembla un director d’orquestra.

– Exacte. Escriure és això per a mi. M’agrada anar canviant però no és només una cosa personal, és un tema històric. Al segle XIX Tolstoi podia escriure una novel·la amb el mateix punt de vista perquè potser tot el dia seia en una habitació i només veia la minyona i la senyora. A nosaltres ens arriben missatges, escoltem la ràdio, ens connectem a una xarxa; no pots mantenir una estructura. El que em demana el cos és la fragmentació, de manera natural. Mantenir un narrador és un esforç innecessari. Que hi surti un WhatsApp o un missatge de Facebook és la nostra vida.

– És un nou ordre mental.

– Hi ha un punt de collage. Necessito un espai que no hagi estat gaire tractat i una estructura on m’hi senti bé. Hi ha un moment d’alegria creadora i, després, arriba la humilitat del creador.

– Exposa els punts de vista de cada protagonista, que el lector pot entendre i justificar.

– Aquesta és la idea. No hi ha cap personatge dolent. Tot el que fan és comprensible. El narrador no segueix a un, en segueix a dos. No era la història d’un abandonat o d’un enamorat, sinó la de dos que primer hi són individualment, després es troben, es separen i es tornen a trobar.

– Sovint es dirigeix directament al lector.

– Veig el narrador més com els del segle XVIII que els del XIX perquè és juganer. Al XIX el narrador ja és més professional, et vol convèncer que conta fets reals. Al XVIII és més juganer: Voltaire, Diderot… Tens la sensació que fan el que volen, no et volen enredar. Aquí convenia un narrador així, que sobrevoli la història. És com un locutor que tant li és que guanyi el Barça com el Madrid. Té una relació còmplice amb el lector.

– El protagonista rellisca però és un moment de vitalitat.

– Qui es troba viu deixa de ser tant viu. Si cerques aquest tipus de vivència, aquesta intensitat, segurament has d’anar canviant de parella. El personatge té més de 40 anys, assumeix que s’ha equivocat i intenta tornar on era. És honest, això el fa una mica patètic. S’equivoca i passa un purgatori que al llibre es retrata amb un cert patetisme. Mentrestant hi ha la història paral·lela de la Jonquera. Finalment no saps què passa, només que ho tornaran a intentar. Pensem que som diferents però no ho som, com diu Moustaki. Un altre tema important són els pares i els fills. Ser pare és la última frontera, on s’acaba el circuit. Has estat fill durant una època, després ets pare i fill a la vegada, i després només pare. En aquest moment descobreixes que no ets tan diferent dels teus pares. Has canviat de barra. Actualment és difícil per costums. La meva mare ho era als 20, jo als 30, els del llibre en tenen 40 i encara li donen voltes. La precarietat econòmica també deixa una precarietat sentimental.

– Un personatge diu que tenir fills és pels avis una mena de revenja.

– Això ho diu la Vero. Els pares estimulen que els fills es reprodueixin perquè també és tancar el seu cercle. El camí s’acaba. Ara hi ha una mena de congelació. No hi ha renovació.

– La novel·la reprodueix uns paisatges de cartró pedra a la Jonquera.

– És més cartró pedra la resta de l’Empordà. La Jonquera és de debò, funciona, dóna llocs de treball, la prostitució és real.

– Què representa la Jonquera a la novel·la?

– És un lloc que no ha estat dissenyat perquè la gent s’hi quedi, com un motel. És ple de gent de compra. Hi trobes una parella a un ritme diferent, que no compra, es dóna petons. És una mena d’història d’amor a Las Vegas o Tijuana. Parla de nosaltres. Un dels llocs on es creen llocs de treball és aquest. La gent vol això. Hi ha un tipus de comerç que ofereix barrets mexicans i samarretes amb condons. Refinament no n’hi ha gaire però funciona. M’interessa com a excepció a l’Empordà, com a lloc de reactivació econòmica en plena crisi, tot és nou. Sembla fet tot abans-d’ahir. I històricament va ser un lloc fonamental, milers de persones fugiren per aquí.

– En canvi no hi queda res.

– Memòria històrica, zero. Es va fer un museu però ningú no diria que va passar una cosa important. Fugiren les Corts de la República, Companys, tots tenim un parent que ho va fer. En canvi ara són hipermercats i bufets lliures.

– I tenim el contrast amb Portbou.

– Sí, Portbou és una mica Venècia, és decadent, té algun paratge encantador però també depriment, de cases tancades. La frontera és això. Com és un lloc de muntanya no ha pogut créixer, tot és petit. En canvi, el triomf de la Jonquera és que és gran, tot és gros. Són llocs de frontera oposats. I tot és l’Empordà.



Categories:Entrevista

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: