Ucronies, espies i amistat

Albert Villaró (La Seu d’Urgell, 1964) és un d’aquests autors que a poc a poc es va convertint en ineludible de les lletres catalanes. El darrer tour de force d’aquest home que ha flirtejat amb la novel·la negra i la històrica, és Els ambaixadors, l’obra guanyadora del premi Josep Pla d’enguany i que publica Destino. Un absolut plaer de 688 pàgines que es fan curtes al lector, que segurament es deixarà arrossegar per la fascinant història de Mossèn Farràs, un espia mític al servei de la República Catalana –instaurada des dels fets d’octubre de 1934 i presidida per Carrasco i Formiguera- que ha de tornar a l’acció el 1949 per combatre una amenaça detectada per la xarxa d’espionatge català a un Madrid on ha triomfat el feixisme i Sanjurjo i José Antonio governen amb mà de ferro.

Villaró parteix de la possibilitat que el 1934 el general Batet no hagués reprimit Companys per crear una ucronia d’alta volada on la ironia i el sentit de l’humor es combinen a la perfecció amb l’aventura i els recursos clàssics de les novel·les d’espies, amb les quals hi ha un joc d’homenatge i paròdia que és molt interessant. La novel·la és de cocció lenta, però és que la història ho reclama. De fet, passarà una bona estona abans de saber per què han anat a reclamar a Mossèn Farràs, que viu retirat al poblet andorrà de Llorts, que torni al servei actiu. Però el lector es pot ensumar que és per alguna cosa grossa. I efectivament.

Abans de partir de cap a Madrid, Farràs passarà per una Irlanda també diferent de com la coneixem actualment, perquè els resultats de la segona Guerra Mundial i la política han fet la resta. Però els catalans trobaran en aquests valents i ardits guerrers irlandesos el millor suport per poder fer avançar la missió. Farràs també intentarà refer la seva antiga xarxa a Madrid, de la qual formava part ni més ni manco que el mateix Josep Pla, un secundari de luxe per aquesta novel·la i un dels principals encerts de Villaró.

I és que al darrere d’una novel·la d’espies o d’una ucronia –que cadascú l’agafi pel cap que vulgui- l’escriptor andorrà ha bastit una gran història al voltant de l’amistat i de la responsabilitat. L’amistat és el valor imperant en aquest llibre, perquè Mossèn Farràs és un desencantat, un home que no acaba de creure ni en les seves possibilitats ni en les de la jove república catalana, però s’hi manté fidel per l’amistat. Sobretot de cap a aquests irlandesos que no dubten ni un segon en fer-li costat, però també de cap al record dels amics morts en massa conteses. Farràs arrossega una llarga llista de morts sobre les seves espatlles, però és en record del seus que decideix fer aquest últim favor a la pàtria. I què voleu que us digui, de bones novel·les sobre l’amistat no n’anem pas sobrats.

Evidentment, això no bastaria per aguantar una història de 688 pàgines per si sol. Però la gràcia és que Villaró sap matissar i endolcir a través de l’humor les situacions més complicades. I a més a més és un mestre en la dosificació de la informació, per això ens manté atrapats des del principi fins al final en un llibre memorable on al final és igual la ucronia i la reconstrucció d’un món possible (ep, sense treure-li el mèrit, que és altíssim), perquè els seus personatges i la història que ens explica se’ns fan tan propers, són tan nostres, que no podem evitar riure amb ells, patir i fins i tot plorar. I això només ho fan els grans.

Per a postres, en Villaró ens ofereix un llarg apèndix de biografies de tots els personatges que surten al llibre on podem saber quins són els seus finals i els seus orígens, i on es nota que l’andorrà s’ho ha passat tan bé com els afortunats que hem pogut llegir aquesta novel·la.