“La joguina és un objecte històric”

El professor, investigador i pintor Pere Capellà Simó (Palma, 1981), doctor en Història de l’Art i llicenciat en Belles Arts, ha merescut el Premi Ciutat de Barcelona en la categoria d’Història, Agustí Duran Sampere, pel llibre ‘La ciutat de les joguines. Barcelona 1840-1918’ que publica Editorial Gregal.

– Quina importància té Barcelona, en relació al món de la joguina, al canvi de segle del XIX a XX?

Tal com succeïa amb moltes altres branques de la indústria, Barcelona fou també en el camp de la joguina el principal centre productor de l’Estat. La ciutat va aplegar unes seixanta fàbriques de joguines, a més d’un centenar de comerços especialitzats. Tot plegat coincideix en un moment en què Barcelona es consolidava com a metròpoli europea i s’abocava de ple al modernisme. En paral·lel als pintors i els fotògrafs, els fabricants de joguines van decidir registrar escenes emblemàtiques de la ciutat que es transformava. Així, van fer versions de joguina de les noves formes de transport –com els tramvies amb tròlei–, les modes del vestir, els mobles estil “art nouveau”, els quioscos de begudes, els carrusels, els circs, etc. D’altra banda, durant la dècada dels anys noranta del segle XIX, Barcelona es va situar en el punt de mira dels fabricants de joguines alemanys i francesos, els quals van optar per instal·lar-hi sucursals de les seves empreses. La ciutat, oberta al mar, els permetria la conquesta del mercat americà, a través de les últimes colònies d’Espanya.

– Per què atures l’estudi a l’acabament de la Gran Guerra?

La Primera Guerra Mundial va suposar la fi del segle XIX. Durant i després del conflicte, va tenir lloc la col·laboració continuada amb els fabricants de joguines d’il·lustradors de llibres infantils. Aquests tot just acabaven d’abandonar el dibuix naturalista per tal de normalitzar un nou registre, el dibuix per a infants, que partia fonamentalment de la tradició del dibuix satíric. Així, el segle XX arrenca amb la transposició de la caricatura a l’àmbit de la joguina. Aquest canvi vindrà seguit per l’abandó progressiu d’una iconografia que partia de l’observació minuciosa de la realitat del carrer en favor dels personatges i escenes de la nova cultura de masses.

– Quin punt de vista inèdit, o diferent, ofereix la joguina en l’estudi de la història i, en concret, en l’interval del 1840 al 1918?

Cal tenir present que la noció que tenim avui del que és una joguina, un objecte fabricat per tal que hi juguin els infants, és d’origen vuitcentista. Perquè és impossible l’existència d’una indústria d’artefactes per als infants en èpoques o cultures en les quals la infantesa no ha estat conceptualitzada com una categoria social específica. Aquest canvi fou teoritzat durant el segle de les llums, però no va repercutir en l’àmbit legislatiu ni en l’econòmic fins al XIX.

Les miniatures havien configurat una branca de les distintes arts decoratives; en el segle XIX, però, conformen per primer cop en la història una branca industrial autònoma. El 1840, trobem per primera vegada a Barcelona uns artesans, els capsers, que s’anuncien a les guies de la ciutat com a fabricants de joguines. I és que, a mitjan segle, ja trobem a distints punts d’Europa una indústria del joguet altament especialitzada, cosa que no va passar inadvertida als cronistes de les primeres exposicions universals que reclamaren una col·laboració estreta entre els industrials i els artistes. El segle XIX, d’aquí la seva singularitat, va comprendre la joguina com una art per a la infantesa, com un agent d’educació estètica de la societat.

– Quina importància té París en la creació de Barcelona com a ciutat de les joguines?

 En el marc de l’Exposició Universal de Londres de 1851 van confluir tot un seguit de reflexions entorn de la conveniència de garantir la qualitat estètica dels objectes quotidians que donaren lloc al que s’ha anomenat debat art-indústria vuitcentista. La repercussió d’aquests debats en el camp de la joguina va tenir lloc a França, també durant la dècada de 1850. Baudelaire definiria la joguina com el primer contacte de l’infant amb l’art. Per la seva banda, intel·lectuals com el pedagog Hippolyte Rigault o l’arqueòleg Léon de Laborde van reclamar la col·laboració d’artistes de prestigi amb les fàbriques de joguines. Si bé Alemanya es va consolidar com el principal centre productor d’Europa, París –la capital del segle XIX– es va assentar com el nucli més innovador. I, també en l’àmbit de les joguines, Barcelona s’hi emmirallà.

– I quin fou el paper dels col·leccionistes de joguines?

 És de bell nou a París on trobem els primers indicis d’un col·leccionisme especialitzat. El 1905 es va fundar la Société des Amateurs des Jouets et des Jeux Anciens, que agrupava artistes, arquitectes, banquers, diputats, etc. La societat, dissolta el 1914, va editar un butlletí de títol suggeridor, “L’Art et l’enfant”, que perseguia un objectiu doble: d’una banda, incentivar la col·laboració d’artistes amb la indústria; de l’altra, fomentar el col·leccionisme de joguines antigues i contemporànies. El president de la societat, el periodista Léo Claretie, va predir que en un futur llunyà les joguines del seu temps servirien de document per a la història. Les idees de Claretie, autor de diversos llibres i articles sobre l’àmbit, van tenir difusió a Catalunya, de la mà d’intel·lectuals com Eugeni d’Ors, Gabriel Alomar i, molt especialment, Pau Vila.

Pel que fa a Catalunya, el col·leccionisme de joguines s’inicia amb Apel·les Mestres. I durant l’època d’entreguerres es van formar col·leccions de gran rellevància com les de Lola Anglada, Frederic Marès, Maria Junyent o Alfred Opisso, entre d’altres.

– Al llibre escrius sobre la confrontació entre França i Alemanya per l’hegemonia de la joguina europea. Què en quedà d’aquella competència amb l’arribada de les guerres?

Després de la Guerra francoprussiana i encara a la fi de segle, la publicitat de les joguines franceses es basteix d’eslògans nacionalistes que adverteixen el públic de les imitacions dels dissenys parisencs per part de les indústries alemanyes. Tanmateix, però, les col·laboracions i fins i tot les associacions entre empresaris d’ambdós països eren constants. La Société Française de fabrication de Bébés et Jouets era dirigida –malgrat el nom¬– per un empresari alemany. Però l’agost de 1914 els avalots es concentraren a la seu de l’empresa. Salomon Fleischmann, el director, va aconseguir refugiar-se a Barcelona. Moriria a la frontera d’Hendaia poc abans del final del conflicte.

– El llibre prové de l’elaboració d’una tesi que té més parts. Quines són i quan les publicaràs?

 Efectivament, la tesi “Les joguines i les seves imatges en temps del modernisme. Barcelona-Palma i el model de París”, defensada a la Universitat de Barcelona el 2012 i dirigida per Teresa-M. Sala i Jaume de Córdoba, és un treball molt més ampli que de mica en mica he anat dividint i refent en distintes publicacions. En primer lloc, vaig dur a terme un estat de la qüestió de les línies de recerca existents en la història de la joguina, el qual, degudament ampliat, es publicarà properament en forma d’article a la revista Educació i historia. En segon lloc, vaig dedicar bona part de la tesi a l’estudi del lèxic específic de l’àmbit de la joguina, un tema entorn del qual he acabat d’enllestir un article per a la revista Els marges. En tercer lloc, vaig dedicar un capítol força ampli a la nina, atesa la rellevància que adopta aquesta joguina en el període estudiat. Actualment, treballo en el comissariat de la futura exposició permanent de la col·lecció de nines del Museu Romàntic de Sitges i reservo per a aquest projecte bona part de la documentació sobre aquest objecte que tinc encara inèdita. En quart i últim lloc, vaig incloure a la tesi un treball dedicat a la història de la joguina a Mallorca a la fi del segle XIX, per al qual vaig obtenir la Beca Ciutat de Palma 2008 d’Investigació en l’àrea d’humanitats. Tard o d’hora arribarà el moment de publicar-lo.

– Les joguines de Barcelona reprodueixen alguns elements de la vida urbana de l’època: tramvies, llanternes màgiques, models a escala d’atraccions… Quines joguines es realitzaven a Mallorca, on aquests elements esmentats no eren en aquell moment tan importants ni hi existia una indústria de la joguina comparable a la de la Barcelona?

 A Mallorca, més concretament a Palma, es consumien les mateixes tipologies de joguines que a qualsevol ciutat europea. D’això en dóna compte el mateix Arxiduc. Per tant, és interessant de subratllar que tota aquesta iconografia de la modernitat arribava a l’illa primerament en forma de joguina que a escala humana. Podem dir, per tant, que des de l’òptica d’un nucli perifèric, l’infant que el 1900 rebia com a regal de Reis un tramvia elèctric es convertia en dipositari d’una ciutat somniada. Paral·lelament, retornant a la pregunta, a Mallorca es fabricaven joguines. Artesans com els gerrers o els fusters fabricaven miniatures dels artefactes de la seva producció. Van ser populars els caps de nines de ceràmica fets a Manacor. I, molt especialment, les cases en miniatura. Probablement les cases de nines són la joguina més singular de la Mallorca del 1900.

– Les joguines quedaven reservades a unes determinades classes socials?

Les joguines, òbviament, no arribaven a totes les cases. Però, hi havia joguines de molts tipus. Un dels grans canvis del segle XIX, va ser l’aparició d’una indústria d’objectes el cost del qual era accessible a una majoria de la població. D’altra banda, cal no identificar els clients com a únics usuaris de les joguines. El paper de l’aparador dels comerços era molt important en el segle XIX. Va ser de l’aparador des d’on les joguines i les seves imatges arrelaren en la memòria col·lectiva. I mirant l’aparador, moltes famílies sense recursos van assajar d’imitar aquells artefactes amb els materials que trobaven més a mà.

 – Estaven pensades per jugar al carrer o a l’interior de les llars, amb els adults o sense ells?

La posada en valor de la joguina que va tenir lloc en el segle XIX respon a una voluntat explícita de retirar l’infant del carrer. Bona part de les joguines foren dissenyades per a ésser emprades en interiors. En relació als jocs d’habilitat com el cèrcol o la baldufa, ben aviat van aparèixer publicacions que assajaven d’integrar-los en pràctiques esportives: lògicament reglades i circumscrites a uns espais ben delimitats.

Quant a la participació dels adults, hi havia molts jocs, com per exemple els de divulgació científica, que es venien com un entreteniment domèstic, adreçat a tots els membres de la família.

– Responien a una intenció estrictament lúdica o també complien una intenció educativa?

Tota joguina respon a una intenció educativa. L’educació estètica hi és present des del moment en què es consolida com una branca industrial específica. D’altra banda, la tria d’una iconografia o una altra per part de les famílies implica una intenció educativa, independentment de la naturalesa dels valors en què es volia educar. Molts textos pedagògics recomanaven a les famílies d’implicar-se en els jocs dels infants, per tal com començaven a considerar-se com a mitjans d’educació. El cas de les nines és paradigmàtic. Un pedagog de l’alçada de Pedro Alcántara Garcia va publicar el 1885 a Barcelona un assaig titulat “Las nietas de cartón”, en el qual aconsellava les mares d’immiscir-se en el joc i reconèixer com a “nétes” les nines de les seves filles. Perquè aquesta joguina s’entenia com el garant de l’educació sentimental femenina.

– Per quines edats es pensaven les joguines d’aquella època? els joves també tenien les seves joguines?

Sí, la infantesa era molt més llarga. Sorprèn veure que molts nois –i sobretot moltes noies– continuaven rebent joguines fins ben entrada l’adolescència. En el segle XIX, s’imposava molt el joc contemplatiu, cosa que fa que de vegades la frontera entre l’infant i el col·leccionista esdevingui imperceptible.

– Una pilota sempre és una temptació per a un infant, però, com han evolucionat les joguines fins a l’actualitat?

Com dèiem, el segle XX es va iniciar en el camp de les joguines amb un canvi de sistema de representació, seguit d’una nova iconografia. Després de la Segona Guerra Mundial, les joguines bèl·liques van abandonar de manera accelerada les referències a la realitat i esdevingueren historicistes (els romans, els cowboys) o bé portadores d’un imaginari fantàstic (els superherois). Un altre canvi substancial van ser els videojocs. Però, actualment, l’emergència de tota mena d’aplicacions audiovisuals llançades per les grans firmes conviu amb un retorn a les joguines tradicionals de fusta i de drap. De bell nou, les barraques de les nostres fires il·luminen un elenc d’artesans de primer ordre. Convido tothom a seguir-los de ben a prop.

– Què hi “veu” un adult quan mira una joguina d’una altra època?

Hi projecta la seva experiència. D’aquí l’encant dels museus de joguines. Altrament, és important d’insistir que la joguina és un objecte històric. Això vol dir que els canvis que la joguina ha patit al llarg de la història no afecten únicament el material, la iconografia o el sistema de representació sinó també les pràctiques d’ús i, de retruc, tot l’univers simbòlic de l’objecte.

– Per què servirà el Premi Ciutat de Barcelona i quin sentit li dónes?

Em servirà per a recordar que la ciutat ha dipositat en mi la seva confiança. El sentit que dono al Premi, per tant, és que m’ha permès de confirmar la viabilitat del camí escollit alhora que m’obliga a augmentar –o si més no a mantenir– el grau d’exigència que, per respecte als qui m’ajuden i em llegeixen, fa molt temps que persegueixo.

CARLES DOMÈNEC. TEXT I FOTOGRAFIES.