La novel·la negra en català està vivint una revifalla molt interessant en els darrers temps. I dins de les múltiples tendències noves –novel·les rurals; detectius i investigadors singulars; deslocalització geogràfica dins la ciutat; hibridació de gèneres- n’hi ha una que ens està oferint uns productes excel·lents: la novel·la negra i històrica a la vegada. I quan dic històrica em refereixo principalment a la història contemporània. Un dels màxims especialistes en aquesta barreja era Agustí Vehí (Figueres, 1958-2013), que ens n’ha deixat mostres a Abans del silenci (ambientada en els darrers dies de la República) i a Quan la nit mata el dia (amb l’escenari de la Figueres de la postguerra com a espai geogràfic i temporal).

Ara ens arriba la seva novel·la pòstuma, Remor de serps, que ha publicat l’editorial Alrevés a la seva col·lecció Crims.cat. És el segon títol que publiquen de l’autor, després de Torn de nit i és la cinquena novel·la del figuerenc (a les esmentades també se li ha d’afegir Ginesta pels morts). Al meu entendre, Remor de serps és una molt bona novel·la negra. Ambientada a Paris a l’any 1940, just el moment abans de l’entrada dels nazis a la ciutat, el llibre ens mostra a la perfecció com el gènere és una font molt valuosa per a la història.

Vehí, que era doctor en aquesta disciplina, coneixia a la perfecció l’època de què parla i desplega totes les seves arts per bastir un llibre impressionant on la Història és el menys important, perquè el que ens importa és la història, en minúscules, la que ens explica i que ens presenta a dos perdedors de la Guerra Civil, servidors de l’ordre públic, que han de fer tot el possible per continuar-s’hi mantenint fidels, en un moment on l’ambaixada a Paris està controlada pels feixistes i pel sinistre José Félix de Lequerica, i on els republicans són assassinats impunement.

Vehí maneja amb astúcia el recurs de la parella d’investigadors, que tants bons resultats ha donat al gènere negre. En aquest cas tenim un comandant de carrabiners, en Domènech Roig, i en Joaquim Santgenís, de la policia i protagonista ja d’Abans del silenci, una recuperació que em sembla molt i molt encertada. Així, la relació de contrast i de tibantor entre els dos personatges acaba essent una relació d’amistat tot i que en cap moment passen a tutejar-se.

La versemblança, uns bons diàlegs, una extraordinària galeria de personatges secundaris i una acció suficientment envitricollada, converteixen aquesta novel·la en una petita joia que no té res a envejar a les grans novel·les d’espies clàssiques, a les quals en alguns moments ret homenatge i que converteixen aquesta novel·la en un al·legat en favor de la memòria i de valors com la lleialtat. Alguns polítics nostrats haurien de llegir-la per intentar entendre que és l’ètica i què és la dignitat. Perquè rere el fons d’una novel·la negre i d’una novel·la històrica, el que ha fet l’Agustí Vehí, com al llarg de tota la seva obra, és una obra moral, una obra que parla d’homes bons, fidels al seu país i a les seves idees. I ens calen molts llibres com aquests.

SEBASTIÀ BENNASAR

(Agustí Vehí serà homenatjat avui a l’auditori de la Facultat Blanquerna de comunicació, al carrer Valldonzella de Barcelona, a les 19.30 hores)

Remor de Serps. Agustí Vehí. Alrevés. Barcelona, 2013. 224 pàgines.