Roland Barthes recorda a l’assaig ‘La càmera lúcida’ (Lleonard Muntaner Editor) que la contemplació d’una fotografia on hi apareixia el germà de Napoleó l’esgarrifà perquè els ulls del retratat havien vist l’Emperador. Extrapolem el raonament a una ciutat i ens sentirem colpits perquè els mateixos carrers on fotografiem foren abans escenaris de grans esdeveniments i el marc vital de personatges il·lustres. Seguint aquest principi, al llibre autobiogràfic ‘El tramvia groc’ (Proa), Joan F. Mira repassa la història de la humanitat observant el paisatge que s’hi veu a través de la finestra del seu domicili valencià. L’exercici de cercar en la literatura les claus de com construir un discurs fotogràfic ens regala interessants dilemes. Entenem la fotografia com la captació d’un moment, la congelació d’un instant, mentre que la literatura recorre sovint el camí en sentit contrari, recreant arguments des de l’anècdota d’un fet puntual. Alberto García-Alix ho escriu en clau poètica: “la imagen guarda un secreto, la palabra lo desvela. La fotografía congela el tiempo y la literatura lo desarrolla… nada más real que la imagen pero nada que no haga visible la palabra“.

El terreny natural de la fotografia apunta a la imatge única, més que a la sèrie, tot i que aquesta sembla més fàcil de traslladar a la construcció d’un relat. I, a més, hem d’afegir el conflicte que existeix, per naturalesa, entre la fotografia i la ficció, estèril al món de les paraules.

El retrat de la ciutat

Objectiu BCN és un projecte de fotografia documental, coordinat per Samuel Aranda, on fotògrafs aficionats i estudiants són guiats per reputats reporters en l’objectiu de copsar imatges de la ciutat de Barcelona. Hi participen 12 centres cívics entre els mesos de febrer i juny, i inclou un cicle de conferències que dia 20 de març encetà José Manuel Navia, experimentat fotògraf que viatjà a la literatura per explicar fotografia.

Per què l’home pintava a les cavernes? Navia argumentà que “a l’home li agrada mostrar i representar la bellesa del món“. El conferenciant assegurà que “la fotografia i la literatura són els gèneres amb una major relació amb el temps i, en definitiva, amb la memòria“. Aquí la reflexió derivà cap a la fotografia, entesa com a llenguatge que cal interpretar, i s’arribà a la necessitat si es vol ser efectiu de dominar l’ofici de fotògraf. “Cal contar el món amb la fotografia”, explicà Navia, qui exclamà que “tots sabem llegir i escriure però qui es considera escriptor? Saber fotografiar no vol dir ser fotògraf, tant de bo féssim fotografies amb les poques faltes d’ortografia que llegim i escrivim.”

Una aportació interessant fou la idea de la convivència amable entre la fotografia i els llibres. En canvi, l’obra pictòrica surt sempre malparada en la publicació. Navia ha recreat per al suplement del diari El País universos literaris, com el reportatge que mostrà a Barcelona de l’esperit de J. D. Salinger a Nova York. “La literatura és la flama que encén la fotografia, em sembla un error il·lustrar, la fotografia no serveix per descobrir el món sinó per mostrar la nostra visió particular”, conclogué.

CARLES DOMÈNEC