“A l’Avenç ens calia posar més èmfasi en el substantiu, que la revista fos més revista”

Josep Maria Muñoz és el director de la publicació, que arriba al número 400

Josep Maria Muñoz és el director de L’Avenç i l’home que ha pilotat la transició de la mítica revista d’història sorgida durant la Transició a l’actual publicació, més oberta als nous temps sense perdre la seva mirada crítica, la profunditat i rigor dels continguts i la voluntat de ser una referència en el món cultural del país. Ara han arribat a una d’aquestes fites històriques que a tots ens alegren: 400 exemplars en paper. Hi hem parlat per mirar d’escatir algunes de les claus de l’èxit.

-Pregunta obligada, a partir del número 401 de cap on anirà la revista?

-Jo crec que el número 400, i així ho diem a l’editorial, culmina l’evolució natural de la revista de cap a una revista cultural en sentit ampli, tenint la literatura i la història com a elements definidors, però que també tracta d’una actualitat que pesa massa. La revista encara és vista com a la tradicional d’història, però hem de buscar l’equilibri entre els interessos per satisfer els lectors diversos. A la revista hi pot conviure un article de Damià Pons sobre Miquel dels Sants Oliver ara que se’n celebra el centenari amb un article d’un periodista britànic sobre Escòcia que hem traduït i que ens fa pensar que mai no trobaríem a la premsa espanyola un article igual sobre Catalunya.

-Quantes persones fan l’Avenç?

-El gran engany de L’Avenç és fer creure que hi ha una redacció quan no és veritat. La revista la fem tres persones i mitja, dues a dedicació total, més un maquetador i una administrativa. I és clar, ben bé una dotzena de col·laboradors en cada un dels números.

-Què creu que ha canviat i què creu que s’ha mantingut al llarg d’aquests 400 números?

-En aquests moments és molt més difícil mantenir-se contínuament a dalt amb el nostre nivell d’exigència que no fa trenta-set anys quan teníem molt clar que havíem de fer una revista d’història. Hi ha hagut una continuïtat en el model i fa molt de temps que ens preguntem quin és el model que hem de seguir que ens fa ser on som ara. El context actual és molt diferent perquè si L’Avenç va triomfar va ser perquè va trobar un públic delerós de tenir aquesta revista. El 2007 això ja no era veritat i calia canviar el plantejament i veure quina és la funció que podia exercir ara i vam decidir que més enllà de l’adjectivació el que s’havia de fer era posar èmfasi en el substantiu, és a dir, que la revista fos més revista. I això vol dir una bona entrevista, un perfil, crònica cultural. L’havíem d’acostar a una fórmula periodística que funciona i que capta l’atenció del lector. Ara hi ha qui diu que som una revista d’històries.

-Però a la vegada manteniu un gran prestigi que ve avalat pel vostre consell editorial, per exemple…

-Quan dirigeixes la revista saps que passen dues coses contradictòries. D’una banda has de fer molt d’editor i t’has de guiar per l’instint. Així, hi ha el perill i és un risc que s’ha de córrer, que el director faci una revista que s’assembli a ell, però a la vegada t’has d’envoltar de gent molt bona. Amb el consell no hi ha una relació diària però sí que és constant, amb molts correus, consultes, el cafè, el contacte bilateral… i ara hem creat un nou consell complementari per donar encara més solidesa intel·lectual al projecte.

-Com funciona la distribució de la revista? Es manté el quiosc i la llibreria, funciona només per subscripció?

-El que no pot pretendre el lector ocasional és trobar al quiosc la revista el dia que li interessi un article. El món del quiosc és complicat i no hi hem renunciat, però la pretensió és augmentar els subscriptors i guiar-nos pel model anglosaxó i anam cap aquí. També tenim una versió digital que poden llegir els subscriptors, però la immensa majoria de la gent continua optant per l’edició en paper.

-Quin tipus de públic creu que és el que té la revista en aquests moments?

-És el públic que va al teatre, a les exposicions, el públic culte en sentit ample. Hi ha gent que diu que el futur és de les revistes molt especialitzades, però en canvi la nostra vol ser de cada vegada més transversal, vol parlar del món de la cultura en general. De totes maneres, sempre ha estat un producte bastant únic, mai no ha estat una revista clàssica d’història.

-Aquests 400 números han generat un patrimoni molt important. Com és gestiona? Vull dir, l’hemeroteca és accessible als lectors?

-De moment tenim tot el fons digitalitzat, però el que no hem pogut fer és posar-lo a l’abast de la gent interessada, no hem pogut penjar-lo. Però el subscriptor que hi està interessat pot rebre un número anterior per PDF. El procés és més llarg perquè ha d’enviar un correu a la redacció per demanar-lo i ha d’esperar a rebre’l. Els no subscriptors també poden tenir-lo, però l’han de pagar una mica més car. I estam pendents de possibles acords amb universitats per tal que pugui estar penjat, però de moment és complicat.

-Des de fa uns anys l’Avenç també es un segell editorial…

-Sempre havíem tengut una vocació editorial, forma part de la manera d’entendre aquesta casa. El 2006-2007 vàrem decidir que també volíem ser editors perquè teníem una marca prou potent i vàrem començar a fer-ho, també per diversificar la facturació de la casa, és a dir, que també hi havia una motivació econòmica. Els nostres llibres intenten ser coherents amb la revista i per això començàrem amb l’assaig històric i el literari, però crèiem que la revista ha de ser una plataforma, un lloc de trobada i d’irradiació i per això hi ha una segona línia que és la literària i aquí va ser quan ens vam inventar llibres que primer havien aparegut com a sèrie i després es van reelaborar com a llibres i ens ha anat força bé tant en una línia com en l’altra.

SEBASTIÀ BENNASAR