LA FASCINACIÓ ATLÀNTICA, ELS ESCRIPTORS CATALANS I PORTUGAL

Enguany s’acaba de celebrar el 40 aniversari de la revolució dels Clavells, el 25 d’abril de 1974 a Portugal. Aquell aixecament militar va ser sorprenent perquè precisament els militars volien imposar una democràcia i acabar amb la dictadura més antiga d’Europa, la de Salazar i el seu successor Marcelo Caetano. Farts de la guerra colonial, els portuguesos ja no confiaven en aquells homes que els havien guiat de cap a una política d’austeritat, els havien mantingut neutrals a la Segona Guerra Mundial i en canvi els havien dut a la mort a llunyans indrets africans per garantir un esplendor que amb prou feines es manté a l’himne del país i poca cosa més.

Quan el 2006 vaig publicar la meva primera novel·la ambientada a Portugal, Els blaus de l’horitzó, vaig pensar que aquell text no era un bolet aïllat i vaig començar a buscar altres col·legues que haguessin escrit sobre un país del qual en sabem poques coses, entre altres motius per l’aïllament imposat per Madrid entre els dos extrems de la Península Ibèrica. Aquella relació que havia estat normal a l’Edat Mitjana (hi ha nombroses reines catalanes a la nòmina de dignatàries portugueses i alguna que altra portuguesa a casa nostra) ara és la de dos països extremadament allunyats.

Tot i això, en ple 2014, es pot concloure que hi ha un corpus d’una trentena d’obres literàries que passen o estan ambientades en bona part a Portugal. A casa nostra han tengut sorts diferents, però la majoria són bastant desconegudes, i per descomptat no han estat traduïdes al portuguès. A aquests treballs de ficció, els hauríem d’afegir tesis doctorals, treballs de tesina i de llicenciatura que versen sobre Portugal i que no s’han publicat, o que no han ultrapassat l’àmbit purament acadèmic; així com un bon grapat de poemes esparsos i contes i relats apareguts en altres obres.

            El pioner de tots aquests literats va ser Ignasi Ribera i Rovira (1880-1942), el primer gran lusitanista català, fundador del casal català de Lisboa (1909) on es reuniren alguns dels homenots republicans que un any després instauraren la república portuguesa. Ribera i Rovira és autor de El país dels tarongers, Iberisme, i els imprescindibles Portugal literari i Portugal artístic, com a principals exemples de la seva obra ambientats en aquell país.

            Si avançam en el temps ens trobem dos grans autors de la nostra literatura, Josep Pla i Gaziel, que escriuen sengles obres sobre Portugal: Direcció Lisboa i Portugal enfora. El volum 28 de l’obra completa de Pla és un llibre fabulós on destaquen els diferents moments de l’escriptura, quasi sempre per a la revista Destino. Pla es mostra sempre partidari de la dictadura de Salazar, però la mirada incisiva del periodista i de l’home de cultura capta a la perfecció l’esperit portuguès (ajudat pel fet de la residència portuguesa del seu germà). Gaziel, en canvi, que possiblement va tenir mals guies entre els marquesos i altres nobles que el passegen amunt i avall, no es va assabentar gairebé de res. I així i tot fa un llibre ple de pàgines que freguen la poesia i que és una delícia i mostren que Gaziel és un dels nostres millors prosistes.

            Fèlix Cucurull (1919-1996) va ser a Portugal als anys seixantes i el pas va ser ben profitós. Gràcies a una beca de la Gulbenkian va escriure el llibre Dos pobles ibèrics, que encara avui en dia és una referència de primer ordre per a qui vulgui estudiar les relacions entre Catalunya i Portugal. Cucurull, amic de Manuel de Seabra i que va tenir amics a Portugal, va arribar a publicar alguns dels seus llibres abans en portuguès que en català.

     Més recentment, Portugal ha continuat fascinant als nostres escriptors. I així tenim les incursions ocasionals d’autors com Jordi Coca i Lluís-Anton Baulenas. Coca a El secret de la cavalleria ens retrotreu fins al moment de la revolució dels clavells, mentre que Baulenas fa una molt bona novel·la amb Noms a la sorra, on recorre el Portugal contemporani i colonial des del 1940 fins al 1974.

            També tenim tres novel·les juvenils ambientades total o parcialment a Portugal: El cel de Lisboa, de Marina Rubio; La balada de J.K de Rafel Vallbona, on un viatge iniciàtic acaba a l’Alentejo i Número 5. El submarí perdut, de Lluís Llort (amb il·lustracions d’Oriol Malet), on apareix l’Illa de Madeira.

            I quatre novel·les negres: Una paraula de mes de l’Eloi Vila; L’impostor accidental de Salvador Casas; Fado, de Xulio Ricardo Trigo, amb la peculiaritat que part de l’acció transcorre a Tras Os Montes, i El blau pàl·lid de la rosa de paper, d’Antoni Serra, que és clau perquè suposa el naixement del personatge de Celso Mosqueiro, el seu detectiu, protagonista de fins a quatre novel·les més.

            Lògicament, hi ha investigacions acadèmiques que sí que s’han publicat com el llibre Uns apartats germans, coordinat pel professor Víctor Martinez-Gil, que precisament edità els texts “catalans” de Pessoa. I llibres de viatges com el que féu per l’Alentejo Rafel Vallbona.

            Sens dubte, una de les coses que fascina de Portugal als escriptors catalans és la seva literatura, i aquesta és la font de la qual beu Jordi Nopca a El talent i també Ponç Pons a Pessoanes, un poemari que és un diàleg amb Pessoa. I també aquesta literatura entronca amb la meva segona novel·la portuguesa: Connie Island.

            Però el cas més singular d’escriptor català atlàntic i centreuropeu és Jaume Benavente. El 2013 va aparèixer el seu Dietari de Porto, tercer llibre del corpus portuguès, format per Viatge d’hivern a Madeira i la novel·la Llums a la costa, i que el consagra com el nostre gran atlàntic si li afegim les capverdianes Masurca da Praia i Camp de lava i les referències portugueses del conjunt de la seva obra, com per exemple a la sèrie de novel·la negra protagonitzada per Marja Batelaar.

            I es veu que sí, que Portugal ens ha interessat a un grapat d’escriptors que hi hem descobert un espai exòtic i proper a la vegada, amb una literatura fascinant i també molt desconeguda i un indret on poder reflexionar sobre memòria, identitat i relacions personals fugint del nostre entorn més immediat, en un país germà veritablement allunyat que fa quaranta anys va protagonitzar un fet insòlit: un cop d’estat militar per instaurar una democràcia, una democràcia que els portuguesos continuen reclamant des de que fa uns anys han caigut en una altra dictadura, la de la Troika. Però aquesta ja és una altra història.

SEBASTIÀ BENNASAR.