Reconciliació amb el periodisme

Pep Bonet a Cala Major (Mallorca) © Fotografia de Carles Domènec.
Pep Bonet a Cala Major (Mallorca) © Fotografia de Carles Domènec.

La fotografia suggereix, el vídeo conta una història. Tal vegada és aquesta sentència una simplificació però és el que podem deduir dels darrers projectes de Pep Bonet. La possibilitat de gravar vídeo d’alta qualitat amb càmeres fotogràfiques avançades ha permès al fotògraf endinsar-se en el món de la narració. Fa uns dies presentà al Cine Ciutat de Palma el projecte Forced. Child labour and exploitation, un retrat de cinc pel·lícules documentals curtes sobre l’explotació infantil a cinc països. La primera, de 25 minuts, descobreix la realitat de molts infants de Bangladesh, obligats a treballar en condicions cruels i al mercat del sexe. La producció combina imatges en moviment amb les instantànies característiques de Bonet, sempre plenes de tons negres ben intensos i composicions elaborades.

Pep Bonet a Cala Major (Mallorca) © Fotografia de Carles Domènec.
Pep Bonet a Cala Major (Mallorca) © Fotografia de Carles Domènec.

“El fotoperiodisme és una feina d’una persona però ara es tracta d’una tasca d’equip, que és el que ens ajuda a avançar”, explicà Bonet, fotògraf convertit en director de cinema amb la productora audiovisual Altamar (altamar.tv), que acaba de fundar amb la periodista sud-africana Line Hadsbjerg i el músic José Bautista. “Formem una família”, apuntà Bonet, qui té clar que “intentam contar les històries que ens importen i que no troben un lloc”. És aquest un punt clau d’aquesta iniciativa: el fotoperiodisme, en paper, encara té menys possibilitats de difusió perquè moltes imatges que denuncien una situació d’injustícia social són impublicables al costat d’un anunci d’un rellotge de luxe o unes sabatilles de córrer d’última generació. I aquí el vídeo significa una escletxa per al periodisme.

En els últims temps, el reporter ha gravat Forced, sobre l’explotació infantil, Fel de la terra, un documental sobre la vida de mallorquins extraordinaris; The most beautiful hell I know, i Into the shadows sobre la marginació a Johannesburg; i ha muntat el multimèdia Roädkill sobre la banda Motörhead. I prepara una ficció. No és l’únic fotògraf que ha trobat al vídeo un recurs natural o una manera de diferenciar-se. De fet, tota la seva carrera es caracteritza per l’experimentació, l’aprenentatge d’una nova tècnica i immediatament el pas a una de nova.

Pep Bonet a Cala Major (Mallorca) © Fotografia de Carles Domènec.
Pep Bonet a Cala Major (Mallorca) © Fotografia de Carles Domènec.

Un altre exemple és David Airob i l’esplèndid documental Calcio Storico, guanyador del tercer premi World Press Photo Multimedia Short 2014. La majoria de vegades la paraula multimèdia, quan parlem d’un reportatge d’un fotògraf, en realitat significa vídeo, amb imatges en moviment sovint intercalades amb instantànies fixes. Però multimèdia no es sol utilitzar per referir-se a l’aprofitament màxim de les tecnologies digitals o l’ús de noves narratives, sinó a vídeos que expliquen una història de forma més o menys lineal.

En aquest sentit, un bon exemple d’experimentador de noves narratives és Jonathan Harris, un híbrid entre un narrador d’històries, un informàtic i un artista amb una producció de projectes molt interessants i que respiren aire nou, l’entrada a una nova manera d’explicar que, sense descartar tot el que s’ha fet fins ara, és si més no fascinant.

Carles Domènec