Ben aviat es compliran cinc anys de la desaparició de l’escriptor Baltasar Porcel. Edicions 62 presenta avui als periodistes un llibre que recull un fragment força llarg del seu darrer llibre, Cada castell i totes les ombres, publicat el 2008. El volum commemoratiu es titula Josep Pla investiga un crim al delta de l’Ebre i ens ofereix la possibilitat de recordar un escriptor que, com tots els grans, tenia una fixació: la immortalitat.

Darrera del columnista més llegit de Catalunya i darrera de la persona que va començar la seva singladura fent teatre, hi ha el narrador. Per a mi, si alguna cosa destaca de Baltasar Porcel (Andratx, 1937-Barcelona, 2009) és la fèrria voluntat d’explicar històries que fossin suficientment universals partint del seu món particular. S’ha dir que el seu repte, que el torcebraços amb les paraules i amb la literatura, el va dur a deixar-nos com a mínim un gran llibre en cada una de les dècades en què va estar actiu. Fins arribar a l’apoteosi final: quatre grans títols en els darrers 8 anys de vida.

Podríem estar parlant de fins a quin punt els lectors l’han abandonat o no ara que han passat aquests cinc anys, i també podríem recordar les anècdotes personals d’un home influent que tenia una nodrida biblioteca d’història a casa seva, “llegeixo més història que novel·la”, i que va acabar fent el discurs de cloenda de la fira del llibre de Frankfurt el 2007, quan la cultura catalana fou la convidada d’honor. Però és molt més interessant veure el Porcel narrador, l’home que ha de figurar pel seu propi pes en lletres majúscules com a mínim en el llibre de la història literària contemporània i que és, sense cap mena de dubte, un dels narradors més interessants de la segona meitat de segle a Europa. Porcel, que beu de Josep Pla i que beu de Llorenç Villalonga ambicionant superar-los, fa de la Mediterrània el seu refugi, però sempre amb la intenció d’ancorar-se en una tradició que es perllonga des de fa 28 segles: la dels homes que volien explicar el món (i potser canviar-lo) amb les paraules.

Així les coses, el recorregut per les obres indefugibles de Porcel –que ha estat traduït a un total de 14 idiomes- ens duria a veure que és present en els darrers cinquanta anys. Porcel va impactar amb una primera novel·la, Solnegre, el 1961, però en la dècada dels 60 és Els argonautes (1968) la novel·la que al meu entendre anticipa tots els grans temes de Porcel en la posterioritat: el mar, la brutalitat dels homes i fins i tot un cert punt d’humor i el lirisme. La digressió que caracteritza l’obra porceliana ja hi és ben present en aquesta narració on l’aventura i l’emoció i el joc de tensions entre personatges és essencial. En els anys setanta la gran novel·la de Porcel (i hi ha qui diu que és el seu millor llibre) és Cavalls cap a la fosca, de 1975, peça fonamental per entendre el mite d’Andratx que conforma l’etapa inicial de la narrativa de l’autor i que per ventura es clou amb la gran novel·la de l’andritxol dels anys vuitanta: Les primaveres i les tardors (1986)

És un recorregut, aquest, que el du també a fer un recorregut d’honor pels grans premis de la literatura catalana: debuta amb amb un Ciutat de Palma, es consolida amb un Serra d’Or de novel·la, i passa del Prudenci Betrana al Sant Jordi amb cada una de les obres esmentades.

Durant els anys 90 Porcel abandona el mite d’Andratx i passa a fer una novel·lística molt diferent que culmina, sobretot amb Ulisses a alta mar, el 1997, on establirà ja la dicotomia entre Barcelona i Mallorca i fixarà l’illa com a possibilitat de l’encarnació del paradís perdut, mentre que analitza amb precisió absoluta la vida barcelonina, com ja havia fet amb Lola i els peixos morts el 1994, potser el llibre que marca el punt d’inflexió. Ulisses a alta mar també va guanyar el premi Prudenci Bertrana.

I després arribà l’esclat eufòric de la dècada dels 2000, on Porcel ens ha deixat quatre llibres inoblidables i imprescindibles: El cor del senglar (2000), premi de la crítica catalana i premi Crexells; on retorna a Mallorca com a tema literari per tornar a bastir una gran obra que entronca amb les del mite d’Andratx; L’emperador o l’ull del vent (2001), que té com a escenari l’illa de Cabrera i com a protagonistes els soldats francesos que hi varen quedar confinats; Olympia a mitjanit (2004), possiblement una de les millors explicacions de la Mallorca contemporània; i finalment l’esclat final de les grans tensions de la societat contemporània amb Cada castell i totes les ombres (2008).

Porcel ha estat present, doncs, en la narrativa catalana dels darrers cinquanta anys amb obres que buscaven i aspiraven a la immortalitat. Aconseguir que siguin a les lleixes de les llibreries i augmentar-ne els lectors ja no és la seva tasca, però és una tasca que, se’ns dubte s’ha de fer.

  Sebastià Bennasar.