Un dia vaig telefonar Baltasar Porcel al seu domicili de Valldoreix per proposar-li una entrevista i uns retrats fotogràfics com a cronista del diari mallorquí Última Hora. Ell mateix em va respondre, pel fil telefònic, que en Baltasar no hi era, que no sabia on era, que havia sortit uns dies de casa. N’estic segur que era la seva veu i el seu to. Encara ric quan recordo la situació però aquella renúncia provocà un efecte estimulant.

Aviat arribaren noves oportunitats de retratar-lo a Barcelona. Una vegada vaig decidir cercar Porcel a una conferència que havia d’impartir sobre literats catalans illencs a la ciutat francesa de Pau. Tenia la seguretat que no trobaria cap tipus de competència periodística, allà tan enfora. L’acompanyà en un llarg viatge en cotxe el seu fill Alexandre, a qui també vaig fotografiar. Després van arribar més imatges: la vida social de l’autor era intensa. Amb el temps fou ell qui em cridà per anunciar una novetat literària, un premi que acabava de guanyar o alguna notícia interessant i publicable. El seguí per Barcelona, Madrid, Mallorca, París, Sabadell, Andorra… He passejat aquelles fotografies per exposicions sobre l’escriptor a Mallorca, Sant Cugat, Barcelona i Lisboa. Sempre vaig tenir la sensació de que era una sort conèixer Porcel, per la seva magnitud literària i per l’exemple de vitalitat que significaven els seus encontres. Recordo les imatges en blanc i negre de l’esteta Toni Catany a Porcel durant els seus viatges mediterranis, els retrats al costat de les Piràmides egípcies o navegant pel perímetre mallorquí.

Vaig aprendre que, un home de cultura com ell, el que desitjava era el repte de trobar algú de la mateixa mida intel·lectual i així poder discutir a gust. Primer et servia l’esquer, en forma de provocació. Havies de decidir si et posaves dòcilment al seu costat o bé t’atrevies a rebatre’l. La primera opció era més fàcil, combregant incondicionalment amb les seves tesis, sempre interessants i argumentades, plenes de dades i referències. Si l’opció era l’oposició, t’havies d’enfrontar a una mena de minotaure i recórrer a la retòrica, la història, la pintura italiana, els coneixements de política domèstica i internacional, les lectures dels clàssics i, en general, demostrar el teu coneixement. En el fons, Baltasar esperava pacient aquest moment i vaig saber que desitjava aquest combat constructiu. Em fa pensar en ‘L’àngel rebel’ de Llorenç Villalonga, i el gimnàs que aquest tenia per a Porcel on l’esforç físic sintonitzava amb l’esperit del jove escriptor.

Porcel sabia que era un novel·lista més comentat que llegit. Les primeres planes de les seves novel·les són un mur infranquejable per a molts lectors. Escrivia sabent on es dirigia però sovint els personatges de les seves històries prenien massa vida pròpia, com a ‘Olympia a mitjanit’. Al llibre que Edicions 62 acaba de publicar, un relat d’unes 100 planes editat de forma autònoma i que fou l’embrió de ‘Cada castell i totes les ombres’, Porcel homenatja Josep Pla, de qui va prendre el seu model literari. Hem d’afegir a un lloc preferent Llorenç Villalonga en la figura del mentor clàssic i Camilo José Cela com a referència de construcció del personatge social.

El periodista Sergio Vila-Sanjuán, que prepara una biografia de Porcel amb entrevistes a gent propera a l’autor de ‘Cavalls cap a la fosca’ assegurà que “fou un home que generà un pensament propi amb la capacitat d’incloure contradiccions, una característica que prové de la lectura dels presocràtics i del pensament xinès amb la dialèctica de contraris”.

Porcel seguí treballant la novel·la ‘Cada castell i totes les ombres’ ingressat a l’Hospital Clínic de Barcelona, amb la vitalitat de qui té pressa per convertir-se en immortal a nivell artístic. El crític Harold Bloom el situà a l’Olimp dels escriptors però, en canvi, sofrí una certa impossibilitat, sobretot a partir dels anys 80, de convertir-se en un escriptor de masses. “Aquesta novel·la curta, ‘Josep Pla investiga un crim al delta de l’Ebre’, és el seu thriller a l’estil d’Andrea Camilleri”, indicà el director del suplement Cultures de La Vanguardia.

Recordo bé cadascun dels retrats a Porcel. M’agrada un en què recull el Premi Sant Joan per ‘Cada castell i totes les ombres’. És l’any 2008, a Sabadell. La instantània recull el moment en què sembla envestir, com un bou, ple de vitalitat, i es dirigeix al púlpit on recollirà el guardó. M’agrada recordar-lo així, envestint. Vaig escriure la crònica des de l’ordinador del despatx del batlle de Sabadell, per petició de Porcel.

Però no puc deixar de recordar la darrera fotografia, al fèretre, fa tot just cinc anys. Vaig fer guàrdia a la capella ardent, al Palau Moja de Barcelona durant tot el dia. Les primeres hores la sala amb el cos mort s’omplí de coneguts i personalitats de la cultura i la política. Al migdia xafogós de juliol, molt tranquil pel recés del dinar, Jordi Pujol entrà a la sala on s’exhibia el cos inert de l’escriptor. L’ex president se situà davant el seu amic i el mirà uns segons. Fou un comiat intens. Em semblà que el mirava a la cara sense vida. Vaig emetre tres clics impertinents amb la meva càmera de retratar que em semblaren tres petards de Sant Joan.

A Porcel, se’l troba a faltar: per les novel·les que ja no arribaran (en preparava una sobre una galerista a Nova York, recordà l’editor Emili Rosales), pels seus apunts culturals sobre qualsevol aspecte de la vida, per les impertinències en actuacions públiques que després suavitzava amb arguments, per les columnes periodístiques plenes de dades creuades i que sovint calia rellegir, per les notícies sobre ell que em servia cada vegada que publicava o guanyava un nou guardó i, és clar, pels retrats que ja no existiran.

Carles Domènec (TEXT I FOTOGRAFIES)