---

1

Marc Fumaroli (Marsella, 1932) presenta a Barcelona ‘La República de las Letras’ (Acantilado), la cultura i la intel·lectualitat en majúscules, la història de la república europea que es constitueix durant el Renaixement i que aplega erudits de múltiples disciplines del coneixement, en contacte i més enllà de les fronteres dels seus països d’origen. Fumaroli recorda el desplaçament de la República de les Lletres d’Itàlia durant el segle XVI a París al XVII.

2

Avui coincideixen a Barcelona Valèry Giscard D’Estaign i Nicolas Sarkozy. El primer presenta el llibre ‘La victoire de la grande armée’ a la llibreria Jaimes. L’expresident proposa una ucronia, un relat imaginari en què l’exèrcit napoleònic, en comptes de sortir derrotat del sever hivern rus, torna a França victoriós i l’emperador instaura la pau. El to de l’exposició és d’una altra època. Giscard D’Estaign signa exemplars amb extrema lentitud. Té els dits llargs com les figures del Greco i els ulls amagats, orientals.

3

Carla Bruni actua al Festival del Palau de Pedralbes. Provoca una situació inaudita. L’entrada de Sarkozy a la platea, abans de començar l’espectacle, és rebuda amb aplaudiments per una part del públic. Sarkozy, a qui imputaran dies més tard, competeix amb Artur Mas pel premi a la simpatia més dramatitzada. El batlle Xavier Trias sembla desplaçat a un lloc irrellevant al costat de dues vedets de tanta volada. L’actuació de Bruni és decebedora, totes les cançons són la mateixa i ella és fredíssima. Millora quan canta en italià però, en francès, els temes són com cançons de vivac, a la vora del foc, per cantar-les als immobles exclusius del bulevard Saint Germain.

4

Pete Doherty, amb extravagants connexions musicals amb Carla Bruni, exposa a una galeria francesa del barri de Sarrià. Una festa l’espera. La premsa fa hores que també l’espera. El cantant anglès ha sortit de París amb la seva al·lota francesa en una caravana atrotinada i no ha calculat bé el temps. La cosina de l’escriptor Frédéric Beigbeder el representa i justifica el retard. Doherty descansarà els propers dies a la galeria, on li posaran un matalàs. Dormirà de dia i beurà i cantarà de nit, pel carrers de Sarrià, fins que els fans el descobreixin i peregrinin en massa a la galeria, i Doherty marxi de la ciutat.

5

Parlem de l’exili a la llibreria La Memòria de Gràcia. Apareixen a la conversa els camps de concentració de Bram i Argelers. Ho tinc comprovat: a Barcelona, quan comences a parlar d’aquesta qüestió sempre hi ha algú que coneix el tema de molt a prop. Fa més de vint anys que jugo a tennis amb en Toni. Un dia parlàrem d’Argelers i vaig descobrir que el pare hi va viure d’infant, a la zona de les dones, acompanyat de la seva mare, mentre el seu pare (l’avi d’en Toni) vivia reclòs a la part dels homes. No puc deixar de pensar en els soldats africans que custodiaven els republicans espanyols d’Argelers, menys afectuosos que els gendarmes francesos.

6

Helène Cixous comença la seva intervenció al CCCB amb uns segons de violent silenci, seguits d’un so gutural no articulat d’alta potència, un crit agut i desesperat. I després llegeix la seva conferència. Un espectador demana si es crida diferent en català que en francès i ella dóna explicacions dels fonemes alemanys. Cixous és l’autora de ‘La llengua m’és l’únic refugi’ (Lleonard Muntaner) on recull escenes de la seva infància algeriana que evoquen la història de dominació colonial francesa. Es parla de l’exili, interior i geogràfic, de la llengua i la cultura, de la identitat, de feminisme.

7

La cantant Olivia Ruiz, néta de republicans espanyols exiliats al sud de França, presenta ‘La calme et la tempête’ a l’Institut Francès. Deixà l’anonimat amb la participació al programa Star Academy, l’equivalent a l’Operación Triunfo espanyol però la popularitat a França sembla tenir més a veure amb Amélie Poulain que amb Bisbal. La cantant es mostra simpàtica i gamberra, amb múltiples influències musicals.

8

‘Vés-te’n a Liorna, que qui hi va no hi torna’ és una expressió que s’usa a Mallorca per engegar algú a passeig. La presentació a la premsa de Barcelona del llibre ‘Vidal y los suyos’ per part d’Edgar Morin em permeté el descobriment dels seus ancestres sefardites, les arrels de Livorno a la Toscana, el passat de Salònica i la connexió francesa de l’avi de l’autor. A nivell musical, Jordi Savall s’ha encarregat de recuperar el llegat sefardita amb investigacions musicals però tinc la sensació que costa reivindicar el tresor cultural que representa el món sefardita, per exemple, de Salònica. Ens hem aturat als Reis Catòlics?

9

La premsa retrata avui la casa de Manuel Valls, el primer ministre francès, al barri d’Horta, on viu la seva germana Giovanna. Passejo, abans de la fosca de la nit, pels barris de Vallcarca i Horta. No és la imatge més prototípica de Barcelona. Recordo fa uns anys la sessió de retrats fotogràfics a Núria Folch, vídua de Joan Sales i àvia de Maria Bohigas, a la casa laberíntica del Carmel, per a una entrevista amb Pere Antoni Pons a la revista El Temps. Més regust francès a la ciutat de Barcelona. I penso en un altre afrancesat, l’escriptor Llorenç Villalonga, i la seva relació literària amb l’editor Sales.

10

Avui coincideixen dos universos de la cançó francesa: Charles Aznavour al Liceu i Vanessa Paradis a la Sala Barts. L’actriu i cantant, acompanyada per Benjamin Biolay, coprotagonista del concert i autor de les composicions del darrer treball de Paradis, ofereix un concert esplèndid. Excel·lent presentació de ‘Love Songs’. Paradis domina l’escena amb les seves contorsions corporals i no ha de menester un portent de veu per excel·lir. Unes setmanes abans, el grup marsellès IAM omplia de gom a gom la mateixa sala Barts, al Paral·lel.

11

La Universitat Catalana d’Estiu de Prada presenta el seu programa a l’Institut d’Estudis Catalans. És inevitable rememorar l’exili de Pau Casals, a l’ombra nord del Canigó, i les seves campanyes d’ajuda als republicans exiliats. I Pompeu Fabra, i les flors en forma de senyera que solen presidir la seva tomba al petit cementiri dels costat de l’estació de tren.

12

Una tarda d’hivern vaig trobar en un bar de Gràcia, sol i tranquil, mirant un partit de la segona divisió espanyola, el futbolista francès més anglès que hi hagut, Éric Cantona. El dia abans, Christian Karembeu feria un periodista que l’havia retratat. Amb recança però amb voluntat, vaig demanar a Cantona si el podia retratar. Amb un moviment de celles em va donar la seva aprovació, s’aixecà les solapes de la jaqueta i em mirà condescendent. Després de l’agressió de Cantona a un seguidor del Manchester United, el talentós jugador es refugià a Barcelona on els seus fills estudiaven.

13

Jacques Léonard (París, 1909 – l’Escala, 1995), el paio Chac. El fotògraf francès s’instal·là a Barcelona als anys 40 i es casà l’any 1956 amb la gitana Rosario, un casori sorprenent si tenim en compte la infantesa burgesa de Léonard a la ciutat de Pau. Retratà millor que ningú la vida quotidiana romaní des de l’interior, amb la dignitat pròpia i l’estil de qui forma part de la comunitat que fotografia. Els apunts autobiogràfics trobats entre les planes del llibre ‘Les gitanes. Les quatre fers en l’aire’ descobreixen que la meravellosa història d’amor amb Rosario és també un camí al seu orígens, el món gitano silenciat d’on, en realitat, provenia.

14

Miquel dels Sants Oliver era el director de La Vanguardia quan Agustí Calvet ‘Gaziel’, un jove estudiant a la Sorbona, topà a París amb l’inici de la Primera Guerra Mundial i començà a contar el que veia. Les seves primeres cròniques, recollides recentment per l’editorial barcelonina Diëresis a ‘Diario de un estudiante. París 1914.’, el convertiren en corresponsal de guerra i iniciaren la carrera d’un dels reporters europeus més importants de la Guerra del 14.

TEXT DE CARLES DOMÈNEC.