Moltes de vegades els llibres importants no han hagut de menester una gran quantitat de pàgines per poder expressar tot allò que volien dir. La història de la literatura de ficció n’és plena, no tant la del camp de l’assaig, però si feim una mica de memòria veurem que la tradició del pamflet polític o la de l’assaig breu és ben ferma. Montaigne saltava d’un tema a l’altre amb notable facilitat, i a casa nostra un dels més importants pensadors que hem tingut, Joan Fuster, va practicar amb notable habilitat (i amb enorme lucidesa) el joc intel·lectual i el repte que suposa bastir un discurs coherent sobre quasi tot.

El periodista Agustí Pons, reconegut per molts com un dels millors conradors de l’art de la biografia que tenim a casa nostra, va publicar el passat mes de febrer un d’aquests llibres que fan pensar: 1914-2014, que compta amb el subtítol de Per entendre l’Europa del segle XX. L’ha editat Pòrtic.

El llibre s’estructura al voltant de deu lliçons –Pons no amaga que el bessó original que propicià el text és un curs- que s’estructuren al voltant de deu llibres (en aquest cas gruixuts en la major part dels casos) i que serveixen a l’autor com a punt de partida per a la reflexió sobre temes com la identitat europea, el fracàs de la revolució russa, la segona guerra mundial, els camps de concentració, la dona i l’Estat del Benestar, el franquisme, el crepuscle de la democràcia o la decadència d’occident, entre d’altres.

Pons adopta la postura d’un escriptor que es defineix sobretot com un demòcrata i no juga amb cartes trucades: les mostra des del principi. El llibre palesa un anticomunisme ben notable, però aquest anticomunisme no l’hem d’entendre en cap cas com un brindis al sol de cap a postures radicalment liberals i d’exaltació dels mercats, sinó com un elogi de la democràcia.

El prefaci del llibre amb què Pons recorre aquest segle XX curt en paraules de Hobsbawm però que ell té el detall de voler analitzar fins al present perquè l’ànima que impulsa la ploma és la de l’escriptor, és una petita joia que s’hauria de fer llegir a totes les facultats de periodisme del món: “Aquesta manera d’analitzar la realitat sense desenganxar-s’hi, sense cap apriorisme ideològic –o amb el mínim d’apriorismes possibles- és allò que, durant el segle XX, ha diferenciat un intel·lectual d’un periodista. El que pretén l’intel·lectual és trobar una teoria –pròpia o d’altres- que sigui capaç de donar coherència global a allò que està passant en el món. El periodisme, en canvi, consisteix a intentar entendre, cada matí, el món, i explicar-lo amb les mínimes ratlles, o amb les mínimes paraules, possibles. El periodista no es juga el seu prestigi si la realitat del que passa en el món desmenteix el punt de vista del qual parteix a l’hora d’intentar entendre’l. Salva l’honor si és capaç d’explicar la realitat en tota la seva complexitat; també, en tot allò que pot tenir de decebedor respecte a una idea prèvia més o menys brillant. L’actitud del periodista no ha de ser la sospita –com va escriure un il·lustre representant de la Guerra Freda- sinó la curiositat. L’obsessió de l’intel·lectual, en canvi, és la recerca de la certesa”.

Agustí Pons ha reflexionat amb encert sobre el segle XX de la manera en com ho fa un periodista, d’una manera atenta, partint dels llibres però observant la realitat. Aquest no és un llibre d’història, sinó que és un llibre clau per poder entendre alguns dels fets més dolorosos del present immediat. Per això és un petit llibre important, perquè és un llibre de llibres com demostren les deu lliçons i el detall de, tot i ser un text amb aquestes característiques, no haver renunciat a una bona llista bibliogràfica, perquè se suposa que d’una curiositat ens hem de poder adreçar a una altra curiositat. Pons ho ha entès així i ens ha llegat un assaig honest. No és poc en els temps que corren.

SEBASTIÀ BENNASAR 1914-2014. Agustí Pons Pòrtic Febrer de 2014. 154 pàgines.