Memòria de l’exili i homenatge a Pompeu Fabra
Prada oblida per un moment el tricentenari i celebra el 75 aniversari de l’èxode català de 1939
S.BENNASAR. Prada. Els dies de Nadal normalment han estat tristos per a la cultura catalana. El del 1933 va morir el president Macià. El del 1948 va morir Pompeu Fabra. I tot i que no va ser el dia de Nadal, sinó el 5 de desembre de 1949 va morir Antoni Rovira i Virgili. I tot i que les circumstàncies de la mort del primer no varen tenir res a veure amb la mort a l’exili dels altres dos, es pot considerar que d’alguna manera van estar vinculades.
I és que si el president Macià hagués triomfat en els seus plantejaments polítics (i en els seus assajos pràctics, per exemple la invasió des de Prats de Molló), és molt possible que mai no s’hagués produït l’exili. Però deixem la història ficció de banda. Enguany es compleixen 75 anys de l’exili català i la Universitat Catalana d’Estiu de Prada ha volgut significar-ho amb diferents actes i commemoracions, ben necessaris perquè el tema de l’exili és un dels menys coneguts i estudiats pels nostres joves, tot i que l’aportació bibliogràfica dels darrers anys és molt important, com testimonien els estudis clàssics d’Albert Manent o els més recents de Maria Campillo i Marta Pessarrodona, entre d’altres, o l’edició aquest mateix 2014 de “Els darrers dies de la Catalunya Republicana” de Rovira i Virgili, per exemple.
A la UCE la Fundació Josep Irla va homenatjar l’exili Republicà amb la Lliçó Magistral Víctor Torres (precisament el germà del poeta Màrius Torres va ser una de les persones que va portar el fèretre del mestre Pompeu Fabra el dia del seu sepeli) en un acte en el qual parlaren Salvador Alegret, rector de la UCE; Josep Huguet, president de la fundació Irla i els historiadors Ramon Gual i Enric Pujol.
Però sobretot va ser l’acte en memòria de Pompeu Fabra coordinat com és tradicional per Jordi Mir, que es va reivindicar la memòria i la duresa d’aquest exili que va afectar per exemple el mateix Pompeu Fabra, enterrat al cementiri de Prada.
L’exili, el gran sotrac que va provocar la diàspora no només dels grans intel·lectuals i les seves famílies (potser el jovent més ben preparat que hi havia hagut als Països Catalans), sinó també el de centenars de milers de centenars anònims, va rebre l’homenatge a Prada. Quant haurem d’esperar perquè se l’estudiï amb tota normalitat a les aules de secundària de casa nostra?
Un tricentenari per pensar-lo històricament
Agustí Alcoberro fa la lliçó inaugural de la 46 edició de la UCE a Prada de Conflent
S.BENNASAR. Prada. Agustí Alcoberro, director del Museu d’Història de Catalunya, ha manllevat una feliç expressió de l’historiador Pierre Vilar, la de “pensar històricament”, per posar títol a la lliçó inaugural de la 46 Universitat Catalana d’Estiu, a Prada. El títol complet era “1714-2014: pensar històricament el Tricentenari”.
Alcoberro ha explicat que la demanda social d’història ha crescut de forma significativa en els darrers anys i ha assegurat que es viu una acceleració de la història “que alguns han situat en els temps convulsos sorgits des de la caiguda del mur de Berlín o amb la caiguda de les Torres Bessones. Paradoxalment, quan les coses canvien molt de pressa la gent necessita arrels i recordar amb nostàlgia”.
En aquest sentit, repassà el sorgiment de la novel·la històrica amb Walter Scott, Alexandre Dumas o Victor Balaguer, precisament en el moment en què “es consolida la revolució industrial i els ciutadans de l’època creuen que assisteixen a la fi d’un món”.
Alcoberro ha explicat que el fet de pensar històricament és un fet realment recent, ja que hi ha “hi havia el món enfrontat en blocs i després es va produir l’amnèsia de la transició, una amnèsia que es trenca l’any 2000 quan a l’Estat espanyol hi havia una pila de gent que volia saber què havien fet els seus avis durant la Guerra i el Franquisme i es va produir una allau d’estudis, novel·les, documentals i tesis doctorals sobre la Guerra Civil”.
I què havia passat amb el 1714? Doncs que en contra dels que ens poguem imaginar fent una ullada als prestatges de les llibreries el tema no havia acabat d’agafar embranzida entre els historiadors fins que a partir de la commemoració, el 2007, del tricentenari de la batalla d’Almansa, la bibliografia va començar a incrementar-se notablement. Fins llavors la Guerra de Successió interessava més bé poc.
Tot i això la memòria de la Guerra havia començat ben abans: des del mateix setge amb les memòries del frare carmelità Manuel Soler durant l’atac a Barcelona, fins a l’obra magna de Francesc de Castellví que va repassar els fets de la Guerra de Successió just després del seu acabament. I del costat dels vencedors? Doncs un altre mite que es trenca: silenci absolut i amnèsia imposada per Felip V.
Precisament, la memòria és un dels eixos centrals de Prada, tal com va recordar el rector de la UCE, Salvador Alegret, que explicà que “entre els actes que tenim enguany a la UCE hi ha la commemoració del centenari de la Mancomunitat, el primer assaig de l’autogovern de Catalunya; els 50 anys de la publicació de Els altres catalans de Francesc Candel o la memòria de la Gran Guerra, que va tenir una incidència molt important, per sobre de la mitjana francesa en aquestes contrades, així com un record per a Max Cahner, que va ser rector de la UCE”.
Retrobaments, debutants i decepcions
El gruix de l’expedició ja ha arribat a la Universitat Catalana d’Estiu que avui comença
S.BENNASAR. Prada. S’han de tenir les coses molt clares per ser a Prada de Conflent i molta voluntat. Tanta com la que van demostrar els expedicionaris que ahir varen partir de Barcelona per participar a la Universitat Catalana d’Estiu. Gairebé cinc hores d’autocar fins arribar al Liceu Renouvier (més les tres hores per als que venien des de València i els viatges des de les Illes per als illencs). Però és clar, tot és poc i res és massa per poder gaudir de la programació cultural i política de la UCE en una de les seves edicions més especials: la d’abans del 9 de novembre.
En els autobusos hi va haver de tot, retrobaments entre els veterans, expectativa per saber quines noves obres hi hauria al Liceu (cada any n’hi ha) i novells que hi anaven per primera vegada amb una missió clara a la vida: treballar des de la sociolingüística per aconseguir el ple us del català a tot el domini lingüístic. Conta l’anècdota que quan tres jovençans varen anar a veure a Joan Fuster i li van dir que “volem construir el país” el savi de Sueca els va respondre que “aneu bé, de solar no us en falta”. Més o menys el mateix que a la debutant, que va arrencar el somriure dels més veterans.
L’expedició des de Barcelona va partir liderada per l’incombustible professor Joan Alegret i es va haver d’enfrontar a una gran decepció en confirmar-se que Jordi Pujol ha caigut del programa. I això que en el programa de Prada hi ha una xerrada dedicada a explicar com Espanya expolia fiscalment Catalunya. Hauria estat simpàtic veure el President explicant els seus afers bancaris. “Jo l’havia votat sempre i adonar-se quan un té una edat que ha estat votant a un miserable és una decepció molt gran”, assegurava una senyora en veu baixa a la seva companya de seient. Dues files més endavant la conversa versava sobre el tan i el tant i els seus usos en català, i una mica més endarrere es comentava la pèssima qualitat del menjar de l’àrea de servei. “Bé, és clar que comparat amb el menjar de la cantina que ens espera els propers dies…”.
I el menjar no ho sabem, però el Canigó esperava a Prada, cobert d’uns bons núvols i amb un aire rúfol que fan presagiar que, de moment, bufen nous vents per a la vella Universitat Catalana d’Estiu. Ja veurem cap a quin port empenyen la nau. I sí, baixet baixet, una senyora recitava el poema de Verdaguer i li explicava a la debutant que “el meu pare va ser a l’exili quan era un nen i va conèixer mestre Fabra, que està enterrat aquí a Prada. Ell ens va salvar els mots i ara ens toca a nosaltres salvar-li el país”. Pur esperit UCE.
Bearn 